Diferències en el món rural

Presentada a Canes i projectada en la secció Perles del Festival de Sant Sebastià, As bestas, de Rodrigo Sorogoyen, ha aconseguit un gran èxit comercial a França amb una narració fluida i un dualisme maniqueu amb el pretext de basar-se en un cas real: una parella de neorurals francesos són víctimes de dos germans que encarnen el clixé d’una Galícia profunda, brutal i negríssima. Rodada en català en diversos pobles de l’Alt Empordà, sense que se n’anomeni cap, Suro, opera prima de Mikel Gurrea, és menys hàbil narrativament, però intenta mostrar un món rural més complex pel que fa als seus habitants amb les diferències socials: nouvinguts amb la idea falsa d’un paradís trobat, nadius recelosos i immigrants víctimes d’explotació i racisme.

Projectat ahir en la secció oficial competitiva, aquest primer llargmetratge del donostiarra Mikel Gurrea, format al Departament de Comunicació Audiovisual de la Universitat Pompeu Fabra, té com a protagonista una parella que s’instal·la en una masia heretada amb un bosc circumdant d’alzines sureres. En l’extracció del suro, hi treballa un jove marroquí marginat entre els llevadors, primerament protegit pel nou propietari (Pol López) i, en un intercanvi de papers sobtat, després per la seva companya (Vicky Luengo). Arriba un accident fatal, anunciat amb un guió que pot semblar de laboratori, i tant la solidaritat com la idea de paradís s’esvaeixen: en un final simbòlic, la parella es proposa defensar la propietat, un cop assumit que formen part de l’infern capitalista.

A concurs també es va presentar ahir Le lycéen, de Christophe Honoré, en què Juliette Binoche, premi Donostia a la seva carrera, té un paper secundari com a mare d’un adolescent que afronta la mort del pare. Més que un personatge, el noi sembla un titella en mans d’un director que, embadalit davant del jove actor Paul Kircher, fa que faci i digui coses de manera capriciosa. Encara es va projectar un altre film a competició: Il boemo, del txec Petr Václav sobre el compositor Josef Myslivecek, que, transitant per diverses ciutats italianes en les últimes dècades del segle XVIII, va intentar un reconeixement que ha passat poc a la posteritat. Llarg, reiteratiu i pesat.

La secció oficial del festival va complint les pitjors expectatives mentre que algunes joies arriben a Zabaltegi després d’estrenar-se a Canes: Gotland, immens film de Hlynur Pálmason sobre un capellà que va fer les primeres fotografies d’Islàndia, i El agua, meravellosa opera prima entre el realisme i allò fantàstic de la directora alacantina Elena López Riera sobre les dones d’aigua estigmatitzades per ser lliures.