la crònica

Espectacle necessari, malgrat tot

Amb una ovació continguda, que només es va inflar quan va sortir a saludar Carme Casas, supervivent de l'exili i de la persecució franquista, va rebre el públic dijous passat l'estrena al Teatre Bartrina de La nit més freda (veus a l'exili), una coproducció del Teatre Nacional de Catalunya i el Centre d'Arts Escèniques de Reus. Va ser una hora i mitja de rememoració literària dels últims dies de la Catalunya republicana i la consegüent diàspora dels intel·lectuals catalans a partir dels textos d'Antoni Rovira i Virgili, Joan Oliver, Carles Riba i Mercè Rodoreda, i citacions puntuals d'altres autors que van deixar testimoni de l'època. Un muntatge que s'inscriu de ple en la recuperació de la memòria històrica, en concret la de l'exili, ara fa setanta anys.

La nit més freda és un espectacle desigual, amb alts i baixos, d'acord amb els comentaris que deixa el públic mentre s'aixeca de la butaca, saluda els coneguts i se'n va del teatre, i que acostumen a ser encertats, ja que la primera impressió és la que compta. Teresa Vilardell i Fina Rius han bastit una dramatúrgia no prou ben lligada o, el que és el mateix, no apta per als espectadors que no coneixen els textos, que presumiblement han de ser molts, perquè, si no, no caldria tanta memòria històrica. S'ha de saber molt bé, per exemple, la vida de Rodoreda per entendre com expliquen a La nit més freda la seva dramàtica fugida d'un París ocupat pels alemanys, episodi que l'escriptora va recrear al conte «Orleans, 3 quilòmetres». Tampoc no queden clares totes les autories dels textos, una condició imprescindible si es vol (potser no és aquest l'objectiu) obrir l'interès del públic jove pel període històric o, més concretament, l'estima per l'obra d'alguns dels millors autors de la literatura catalana contemporània. I la interpretació tampoc no hi ajuda gaire. Fina Rius sobresurt del repartiment, encara que resulta una mica sobreactuada a «Nit i boira», un altre conte de Rodoreda. I la cronista no perdona l'actor que liquida en un tres i no res les Corrandes d'exili, el superb poema de Joan Oliver-Pere Quart. El poema per antonomàsia de tots els exilis, noi, s'ha de dir bé.

Malgrat tot, La nit més freda és un espectacle necessari pel període històric que tracta. També per contemplar les imatges de la diàspora i els breus testimonis dels supervivents de la desfeta (entre els quals hi ha el de Carme Casas), que es projecten en la impactant escenografia, i que fan que l'espectacle adquireixi, de tant en tant, un to documental.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
patrimoni

Manresa restaura l’escultura dedicada a Josep Anselm Clavé

Manresa
Música

L’Embassa’t atrau 7.600 persones, una xifra rècord pel festival

Sabadell

Identificat el patrimoni natural i arquitectònic a protegir

Polinyà
CINEMA

Audiard enlluerna Canes amb un musical ‘queer’

CANES
CAIGUDA LLIURE

Dins el fangar del monstre Miquel Barceló

La història que vol connectar

Sant Pol de Mar
EQUIPAMENTS

Més de 110.000 persones participen en la Nit dels Museus

barcelona
Crítica

Manolo García, entre globus i exabruptes

‘Pájaros’ i ‘El fred que crema’ s’imposen al primer festival de cinema

blanes