“Lleida és com una mina que encara no s’ha explotat”

En els seus vint anys de vida, La Panera ha aconseguit situar-se com una institució de primer nivell dedicada a l’exhibició d’arts contemporànies. Els projectes de comissariat, educatius i editorials que s’hi han dut a terme l’han posicionat com un node important dins la xarxa de centres de creació d’art contemporani del context català i espanyol. Es podria dir, però, que La Panera ha estat un centre d’art amb síndrome de museu, no només perquè s’ha dedicat fonamentalment a produir exposicions individuals i col·lectives d’artistes consolidats i de mitjana carrera, sinó també perquè al llarg dels anys ha anat creant una col·lecció d’obres d’art contemporani. I aquesta és una tasca que correspon als museus, no als centres d’art. D’altra banda, ha viscut d’esquena al seu territori: durant vint anys només s’han organitzat dues exposicions individuals d’artistes lleidatans (la darrera es va fer el 2007). Tampoc s’ha impulsat cap programa d’ajuts a la creació.

Quatre. Un, reforçarem el paper de La Panera com a centre de creació vinculada i desvinculada de la producció expositiva, i publicarem la primera convocatòria d’ajuts a la creació. Dos, la consolidarem com a centre de recerca, pensament i experimentació artística, basant la programació en línies de recerca pròpies i creant grups de treball transdisciplinaris formats per artistes, membres de centres educatius, associacions i entitats veïnals. Tres, obrirem el centre al territori de Ponent i l’Alt Pirineu i l’Aran, desenvolupant projectes de recerca situats, vinculant projectes de nova producció a la realitat sociobiotècnica de l’entorn i produint exposicions d’artistes de les terres de Lleida. I quatre, mantindrem, reforçarem, diversificarem i complementarem els àmbits d’educació, programes públics i centre de documentació.

La meva aspiració és convertir La Panera en una institució sostenible des d’un punt de vista mediambiental i social. La meva comprensió de les nocions d’ecologia i sostenibilitat està influenciada pel pensament del psicoanalista i filòsof Félix Guattari. Guattari proposa respondre a la precarietat existencial provocada per les desigualtats socials, l’homogeneïtzació dels hàbits de pensament i l’augment de les dinàmiques autoritàries, racistes, xenòfobes i sexistes, reinventant les pràctiques humanes, incloses les institucionals. I ho fa combinant la crítica i la creativitat, cosa que permet anar més enllà de les maneres habituals de sentir-pensar-actuar, i generar formes de vida sostenibles, és dir, materialment interdependents i èticament responsables. Aquest és un tipus d’ecologia que es preocupa per construir formes de vida ètiques (relacionals), estètiques (creatives) i polítiques (transformadores). No té res a veure amb el discurs del desenvolupament sostenible, que ho emmarca tot des de la perspectiva econòmica, com tampoc amb l’ecologia espiritual, que invoca uns valors humans extraviats per la industrialització i que humanitza la natura. 

En primer lloc, fent projectes que estiguin travessats per la perspectiva feminista, de gènere, ecològica, postcolonial i inclusiva. En segon lloc, sent conscients de l’impacte mediambiental del centre i adoptant mesures per mitigar-lo. En tercer lloc, construint una relació afectiva amb els veïns i veïnes de Lleida basada en el benestar comú. Per acabar, redactant col·lectivament un codi ètic que impliqui artistes i gestors basat en les bones pràctiques. No soc aliè a aquest tipus d’experiències, ja que en els últims deu anys he aplicat aquesta metodologia com a curador d’exposicions, com a autor i editor de llibres i revistes, com a coordinador d’activitats artístiques i pensament crític, i com a director de projectes de recerca artística aplicada. Soc conscient que és un projecte ambiciós. Tinc la millor voluntat i la màxima energia i humilitat. Si hi ha res que em preocupa és disposar de prou temps, recursos i fluïdesa administrativa per materialitzar aquestes iniciatives.

Per a mi, cuidar els públics implica oferir una programació de qualitat, produir projectes metodològicament rigorosos i socialment rellevants i obrir la institució als veïns i veïnes i connectar-la amb l’entorn que habita. Comporta mantenir els públics fidelitzats com ara els infants (que a La Panera és un dels projectes pioners a Catalunya i Espanya), treballar-ne de nous, i tenir un projecte de mediació i comunicació potent. L’equip gestor d’un centre públic no ha d’oblidar mai la responsabilitat i el compromís social que té, i ha de tenir present que tot projecte produït s’ha de saber i poder justificar degudament. M’agradaria destacar la necessitat del rigor i la recerca en el comissariat d’exposicions, ja que trobo que sovint no hi són tan presents com hauria de ser. En el meu cas, ha estat la meva formació universitària, i el fet d’haver completat el doctorat en història de l’art, el que m’ha permès adquirir una metodologia sòlida. El fet d’haver tingut sempre un peu a la universitat i l’altre al comissariat d’exposicions ha estat decisiu per arribar a ser on soc avui. 

Garantirem la llibertat d’expressió, experimentació i innovació dels i les artistes, respectarem els seus drets morals, assegurarem un tracte professional basat en el respecte, la confiança i la bona fe, potenciarem la difusió dels projectes, pagarem un sou digne en concepte d’honoraris per obra produïda i per obra de nova producció, intentarem agilitzar al màxim el marge de pagament de l’administració pública, custodiarem els seus projectes de manera adequada, fomentarem la recerca que tingui com a objecte la seva obra...

Diria que l’exemple de col·laboració més efectiva que es dona entre les vuit institucions que constitueixen la Xarxa Pública de Centres i Espais d’Arts Visuals de Catalunya és el Premi de Videocreació. Les direccions dels centres conviden tres artistes a presentar un avantprojecte, i n’escullen un/a per a la seva producció i exhibició a través d’una comissió de valoració. Les itineràncies i coproduccions són complexes, entre altres coses, perquè com a directors i directores ens hem hagut de presentar a un concurs públic amb un projecte de programació tancat, i perquè els contractes per licitació són per dos o quatre anys. A banda dels centres catalans, col·laborarem amb institucions d’Aragó, el País Valencià, França i Europa.

Recentment vaig assistir a la presentació del pla estratègic del nou Museu Morera. Em va alegrar molt saber que, després de 105 anys de nomadisme, per fi tindrà una seu digna a l’edifici de l’Audiència de Lleida. També és una bona notícia que el museu integri l’art del segle XX i XXI. La funció d’un museu és conservar i difondre un patrimoni. La del centre d’art, en canvi, és produir projectes, fer recerca (generar experiències artístiques innovadores) i presentar projectes de creadors i creadores que ens parlen sobre el nostre món actual. Les dues institucions es complementen des dels seus propis àmbits, i totes dues hi sortiran guanyant si intercanvien coneixements i maneres de fer. En el cas de Lleida, La Panera pot assessorar les adquisicions d’art contemporani del Morera. D’altra banda, museus i centres es troben en la comissió de compra d’art contemporani de la Generalitat.

De Lleida a Barcelona només hi ha una hora de tren. A l’inrevés, també. La distància psicològica que uneix les dues ciutats és molt més gran que la geogràfica perquè Lleida no forma part dels grans centres de poder. Lleida és una ciutat d’escala humana envoltada per un cinturó verd i uns pobles molt bonics, amb una notable oferta cultural tenint en compte la seva mida, i amb una gran tradició gastronòmica i vinícola.

Lleida és com una mina que encara no ha estat explotada. M’atreviria a dir que encara no ha estat descoberta. Utilitzo la imatge de la mina estrictament per destacar el valor d'un talent artístic desatès, i no per referir-me al model de producció extractiu-capitalista que ens ha conduït a la catàstrofe planetària actual. Sempre he pensat que els i les creadores de Ponent tenen una sensibilitat complexa que travessa cultura, natura i tecnologia, i que ens ajuda a copsar el nostre món globalment interconnectat i tecnològicament mediatitzat. Segurament hi té alguna cosa a veure la peculiar relació que tenim amb l’aigua, la convergència entre els conreus de secà i de regadiu, la convivència amb els grans contrastos tèrmics i la boira, la cultura singular i alhora híbrida amb què ens identifiquem, les llums i ombres de la ramaderia intensiva, l’explotació capitalista de la pagesia i la romantització dels camps florits, la cultura gastronòmica i les persones que passen gana, la qüestió irresolta dels migrants i temporers, la violència de l’especulació immobiliària, l’abandonament institucional del centre històric... La Panera construirà, per primera vegada, un relat des del lloc a partir de tot això.

Que ens acompanyeu en el camí que iniciem plegades.