Llibres
MIQUEL DE PALOL
POETA
“Es va a demonitzar els coneixements”
Les edicions de poesia segueixen unes mecàniques mafioses, malauradament sense pistoles
El barroc, contra el que es diu habitualment, no comporta recarregament, sinó essencialització
Miquel de Palol va inaugurar la seva obra amb el poemari Delta, fa gairebé mig segle. Des d’aleshores, s’ha convertit en un dels prosistes més importants de la literatura catalana moderna, a més de ser dels que tenen més repercussió a l’estranger, sobretot amb les traduccions de la novel·la El jardí dels set crepuscles. No obstant això, al nostre país mai no ha tingut les coses fàcils, com si visqués una revàlida contínua. De fet, el seu nou llibre, Desdoblament, surt en versió bilingüe a l’editorial madrilenya Bartleby. Parlem amb ell d’això i de moltes altres coses al pis de l’Eixample on passa la meitat de l’any. La resta és a Platja d’Aro.
Publica ‘Desdoblament’ en edició bilingüe a Bartleby. M’ha recordat quan Joan Margarit ho va fer amb ‘Estació de França’ a Hiperión. Per què ho ha fet?
Per les dificultats de publicar a les editorials catalanes. Les edicions de poesia segueixen unes mecàniques mafioses, malauradament sense pistoles, però que comporten que si no ets del clan et diuen que tenen plena la programació dels dos o tres anys vinents, que és la manera delicada de dir que no et publicaran.
No exagera?
Gens. A més, aquest fet va coincidir amb l’interès per traduir un llibre meu al castellà dels bons amics de Màlaga Isabel Pérez Montalbán i Curro Fortuny, i de l’editor de Bartelby, i també amic, Manuel Rico per donar veu a poetes catalans.
El llibre recupera el seu vessant com a poeta. No hem d’oblidar que vostè va començar amb la poesia el 1973 i que l’obra narrativa ha eclipsat un xic la poesia. Com es definiria com a poeta?
Aquest llibre no recupera res, perquè –amb ressò públic o no, això és una altra cosa– aquest vessant no l’he abandonat mai. El llibre és del 2021, i els tres anteriors (Aire amb cel de fons, Dos cors per una bèstia i Alguns paisatges) són, respectivament, del 2012, 2015 i 2018. Un ritme d’un llibre cada tres anys pot semblar excessiu, però no diria que és senyal d’abandonament. La idea d’eclipsar-me a mi mateix em resulta exòtica. Com a poeta, igual que com a prosista, només goso definir-me com a aprenent.
Què en recorda, dels seus inicis? Ha mantingut el mateix concepte de poesia després de mig segle?
Guardo dels inicis un record positiu, com de la vida en general. Deu ser un tret dels aspirants a epicuris que evolucionem de manera fluctuant cap a escèptics i cap a cínics: tendim a recordar les coses bones i a apagar les que no en són tant. Els companys es tornaven amics de seguida. La competència (una il·lusió, d’altra banda, perquè els poetes no breguen els uns contra els altres, sinó cadascú amb el seu talent mateix) era molt estimulant, hi havia molt debat. Vist des del moment actual, no em sembla fora de lloc dir que els meus mestres van ser els meus companys. D’altra banda, el meu concepte de poesia no ha variat més enllà de com he evolucionat jo mateix com a persona, també, suposo, pel fet que no m’he sentit mai partícip d’una tendència definida i radical, sinó que he aspirat i aspiro a un cert eclecticisme.
Què aporta ‘Desdoblament’ a la seva obra poètica? Són poemes nous, inèdits?
Són nous i, fins al llibre, inèdits. Sempre m’he resistit als comentaris sobre els meus poemes, perquè els trobo innecessaris, perquè els textos s’haurien de sostenir per si mateixos, sense aclariments ni crosses addicionals. Desdoblament intenta ser una meditació sobre l’ésser i el no-res, cosa que pot semblar molt pretensiosa, però que també pot resultar l’argument més senzill i primari, el primer que es troba a l’abast quan s’inicia el camí de pensar, tot i que suposo que això també deu dependre del caràcter de cadascú... I he intentat escriure amb una forma més esquemàtica i precària que la utilitzada en llibres anteriors. Més barroca, potser, perquè el barroc, contra el que es diu habitualment, no comporta recarregament, sinó essencialització.
Sovint hem parlat de les dificultats que té el projecte d’una obra com la seva. Paradoxalment, quan és un dels autors amb més repercussió arreu del món. Com ho valora?
Em sembla una qüestió força fútil, i que, vistos els alts i baixos i els factors aleatoris que els han produït, cada dia m’interessa menys. Em sap greu dir-ho (o potser no me’n sap gaire), però les meves expectatives sobre els estaments literaris locals són molt pobres. Franco no va aconseguir destruir l’estatus i la societat literària catalana; el mercat, sí. No és sistemàtic dir que abans estàvem millor i ara tot va daltabaix. Em sembla una evidència que en les lletres catalanes hi continua havent gent que escriu molt bé i fa coses interessants, però els criteris de selecció de la majoria d’editors, cada cop més comercials i, tot i això, més capritxosos, porten a una situació d’indigència cultural terminal.
‘Desdoblament’ és un joc de miralls. Com veu la seva obra des de fora?
El mirall com a símbol i com a element metafòric ha donat i encara dona molt de joc en la història de la literatura, i em fa molt de respecte involucrar-lo en autodefinicions. D’altra banda, la sola idea de “la meva obra” em fa una sensació estranya, com si es parlés d’una cosa que ja no té res a veure amb mi, i que ni tan sols estic segur del tot que existeixi.
Què té present quan escriu?
Quan escric tinc present el que he fet abans, però no pas a partir d’una pretensió autohistoricista, que trobo fins i tot ridícula, sinó perquè tinc una visió unitària de tot el que escric. Cosa que –un cop més, de manera reeixida o no és una altra qüestió– parteix d’una extensa planificació prèvia.
Com li agradaria que es llegís la seva obra?
M’agradaria que el conjunt dels meus llibres fos vist com una mena de vodevil poblat per un grup de personatges, dels quals en cada llibre se’n situen alguns a primera fila com a protagonistes, i la resta es mantenen al fons de l’escenari, i es van alternant d’un llibre a l’altre, en diversos graus de rellevància. N’hi ha que són protagonistes en més d’una ocasió i, per descomptat, n’hi ha de més importants i centrals que d’altres.
Parla de la mort com un tema recurrent, fins i tot com un desig. És un dels grans temes de la seva obra. Ens ho podria desenvolupar?
La mort és una de les majors inquietuds de l’espècie humana. En la preocupació per la mort hi ha l’origen de les religions, de gran part de la ciència i, clarament, de la literatura. La qüestió és com es tracta (i la dificultat d’estendre’s en altres qüestions sense tocar-la de cap manera), i tots els ressorts que convoca: la por, el rebuig, l’acceptació, el desig, la sensualitat, la questa, les pugnes, la resolució dels grans conflictes personals i col·lectius, la manera de viure... Personalment, he intentat tractar-la d’acord amb els contextos en joc. M’ha estat més fàcil des de la prosa de ficció que des de la poesia, en què, en el meu cas (que no pretenc extrapolar enlloc), l’autoretrat és conscientment més explícit.
Sovint li han col·locat la llufa d’autor difícil i indesxifrable. Què diria a un lector per entrar a la seva obra?
Que no faci cas dels mandrosos, que només volen que se’ls doni tot mastegat i que deuen creure que la sintaxi és un invent perniciós. Per descomptat, el que escric pot agradar o no, però les complicacions que hi trobarà qualsevol no van més enllà de les que pot resoldre una persona que hagi fet el batxillerat.
La cosa en l’ensenyament ha canviat força, però...
Penso en el meu batxillerat, tampoc gosaria jugar-me-la per l’ensenyament actual, que veig cada cop més encarat a entrenar robots submisos (inculcant-los justament la idea de fer-los autosuficients), i més tendent a demonitzar els coneixements. D’altra banda, voldria remarcar el realisme de la meva escriptura, entès realisme com a més proximitat a l’oralitat i més facilitat expressiva. Sembla generalitzada l’estranya idea que l’escriptura senzilla és més pròxima a això tan vague que anomenen “tal com parla la gent”.
Me’n posa un exemple?
La gent no parla a base de frases simples tipus subjecte, verb, predicat, punt, subjecte, verb, predicat, punt, etcètera. La gent, tant hi fa més o menys instruïda, parla amb subordinades, anacoluts, frases inacabades, inconcordances. Jo de vegades reprodueixo aquesta mecànica estrictament real, ja no sé si realista. Fa quasi 30 anys, en una presentació d’una novel·leta meva, Ígur Neblí, em va venir un periodista de la secció de lletres d’una publicació prestigiosa a dir que era un llibre incomprensible, mal escrit i ple de paràgrafs mal lligats.
I vostè què va fer?
Li vaig demanar que em mostrés què no lligava, i amb gran fruïció em va llegir en veu alta una plana sencera. Estàvem envoltats de gent expectant (com tots sabem, a la gent li encanta la possibilitat de veure sang). Va arribar al final del paràgraf i va dir: “Vaja… doncs sí que lliga.” La gent va riure, i jo vaig ser encara més conscient del que ja n’era de l’arbitrarietat, i sovint l’absurd, dels criteris i els judicis sobre l’escriptura per part de sectors més interessats pels guanys materials que per la literatura.
Els seus llibres abasten diversos gèneres i diversos tipus de poesia, fins i tot ben a prop de la picaresca i altres exercicis clàssics que ha adaptat sovint a històries actuals.
La pràctica de la diversitat de registres m’ha atret des del primer moment de posar-me amb la idea de publicar. És una altra forma de realisme, perquè els humans estem fets d’una barreja d’alegria i tristesa, d’odi i d’amor, de furor i de calma, de gravetat i riallades. En quina proporció, depèn del que les parques hagin decidit, i de la capacitat de cadascú per redreçar un destí que no li agrada, tot i que segurament al final el destí acaba seguint allò que fem per evitar-lo. La picaresca, l’humor, la farsa, la sàtira, van més enllà de fer riure i entretenir.
Cap a on?
Són aspectes de la ironia, un element fonamental en la literatura, perquè és la base del joc de distàncies d’on surt la diversitat de les formes expressives del text. Van en paral·lel a la preferència general de suggerir en lloc de dir, de mostrar en lloc d’explicar.
És una diferència essencial en la literatura, mostrar o explicar...
Suposo que sí. No dic que no sigui efectiu o convenient dir i explicar, però cal situar-ho en moments en què no anorreï el plaer de la persona que llegeix de descobrir de què va el text a través de l’exercici dels símbols.
Un calendari ben farcit
Palol m’explica el calendari de la seva obra en els pròxims mesos. Em diu que l’assaig Fragmenta variata ha de sortir el mes que ve a Barcino, i una novel·la que es diu Bootes, a Navona, a principis de l’any vinent: “L’assaig és un encàrrec, en què intento fer un recorregut des de qüestions generals de l’evolució social i tecnològica fins a la situació de la ciutadania i la política locals, i la novel·la és un relat distòpic (o tardotòpic) sobre la natura de l’Estat i les interrelacions amb els individus, alhora que continuo indagant al voltant d’un dels aspectes de la literatura que m’interessen i amb què brego des de fa temps: el punt de vista, l’essència i el joc del jo. És la novel·la central dels Exercicis sobre el punt de vista, que apareixerà cronològicament l’última de les nou, tot i que va situada en el cinquè lloc, i que en certa manera clourà el cicle d’El jardí dels set crepuscles, continuat amb Ígur Neblí, El Troiacord i El testament d’Alcestis.”
Escriure un comentari
Identificar-me.
Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar.
Vull ser usuari verificat.
Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
