Trauma infantil i fantasia a Sitges
Sadrac González-Pereda porta al festival un drama amb alguns ingredients dels còmics de superherois
Les pel·lícules, l’aspecte i el mateix nom de Sadrac González-Pereda (Madrid, 1983) s’allunyen dels cànons, i això és un valor molt apreciat en els festivals de cinema i en el món de la creativitat, associat, d’alguna manera, amb la llibertat, la diversitat i l’originalitat. El seu film Asombrosa Elisa és una producció catalana presentada ahir a concurs al Festival de Sitges que s’estrena aquest mateix divendres als cinemes. Té alguns ingredients del món dels superherois, però ningú que el conegués esperava cap semblança amb els films de Marvel. I no s’equivocava. “No m’interessen les pel·lícules de superherois que fa Hollywood, però sí el món del còmic –diu en una entrevista a El Punt Avui–. El còmic nord-americà, des que van néixer Superman, Marvel..., explora d’una manera lúdica temes interessants sobre la identitat, el trauma, la venjança, la política del moment...”
La protagonista, Elisa, creu que és té poders. “Al meu personatge li agradaria ser una superheroïna. Ha perdut la seva mare i llegeix un còmic sobre una dona que pot fer coses que ella amb 12 anys no pot fer... No em refereixo només a superpoders, també al que només pot fer un adult. Hi ha una connexió amb el que ella voldria fer de gran.”
Una nena traumatitzada
El director parla d’un tema que coneix bé: “Quan som adults sabem portar millor el trauma, però quan ets un preadolescent pots imaginar molt més, i això és interessant. De nen vaig tenir moltes experiències d’adult, suposo que per això m’interessa tant el trauma infantil i treballar amb nens, i posar-los en un compromís d’adults, com el poden afrontar.” Sadrac explica que es va criar amb la seva mare i la seva àvia, no va conèixer el seu pare, i a més pertany al col·lectiu queer, i li quan començo un guió la protagonista és una dona, interessa més la psicologia femenina.
Els dos llargmetratges que ha presentat al Festival de Sitges tenen un accident com a motor dramàtic. “Vaig escriure Asombrosa Elisa abans de Black hollow cage [2017]. Com que no aconseguia finançament, vaig reciclar algunes parts en aquesta pel·lícula i vaig rodar en anglès. M’agrada que el motor de la trama sigui un accident. Si et vols venjar d’algú que ha fet una cosa sense voler, moralment és més qüestionable que si algú, per exemple, ha assassinat la teva mare. Al final, la pel·lícula parla de la impossibilitat de la venjança. El que ha passat ja ha passat, i la venjança és fútil.” Li preguntem si és també una pel·lícula sobre la tristesa. S’ho rumia un moment i conclou: “La vida és molt trista; per tant, suposo que sí.”