Guillotina a l’alça

Angélica Liddell sap que ha d’estar omnipresent a l’escena. Sap que el públic espera el seu implacable monòleg. I ho utilitza com a eina per generar expectatives. La seva paraula és com una guillotina que decapita poder, bonisme i la divinitat actoral. Ara a Caridad, una guillotina ocupa un racó de l’escena. Sempre està il·luminada. La fulla, amenaçadora, està alçada. Representa la llei que coarta la llibertat i el llibertinatge. És l’amenaça del càstig social. L’artista Iago Pericot (1929-2018) va convocar fa uns anys a un espectacle de catarsi, d’una certa desobediència. La Guillotina (2014) de Pericot alliberava. La de Liddell condemna. La mateixa fulla, resultats oposats en funció de la voluntat creativa de dos personatges amants de la plasticitat, de dir veritats a cops de puny a l’escena. Però amb una mirada de la vida oposada.

Liddell busca sorprendre per la seva proposta implacable, però contradiu el que podria ser raonable: és austera i és excessiva. És provocadora i (sembla) abonar-se a un relat pla, simple, sense girs quan apel·la a la idea que l’art ha de tenir capes i volum, contradiccions (i girs per anar-los cosint, forçosament).Caridad és un espectacle en què Liddell torna a brutejar. Instal·la una càmera negra en comptes d’un ciclorama. No hi ha aquell esteticisme a la màxima potència de Terebrante o de The Scarlett Letter. Sembla que la Bíblia la remet a escenes crues com en aquell Génesis, 6 6-7. Manté pràcticament tota l’estona la mateixa llum general en un espai, aclaparadorament buit. Els actors esperen a les cadires del voltant i van apareixent.

La caritat és un gest d’entrega, d’ajudar una persona necessitada. Liddell s’entrega al teatre procurant eliminar tots els filtres. Ara, s’excedeix amb la demanda artística. És desmesurada. Tot i la senzillesa en què es podria narrar la història, hi acaba entaforant 22 artistes, una guillotina, un clavicèmbal i encara una bàscula, dues màquines de rentar el terra i mitja dotzena d’ovelles (que surten només a saludar).

Liddell s’embranca amb Georges Bataille i l’horror perpetrat per Gilles de Rais. Liddell justifica l’aparició d’aquest capítol perquè s’alinea amb el fet que els personatges que han expressat caritat cap a Jesús (Maria Magdalena, per exemple, o la dona que li renta els peus amb els seus cabells) se les té per prostitutes. La caritat, doncs, permet vincular erotisme i mort (les prostitutes eren lapidades; Jesús mor per la humanitat). Dos puntals des d’on fer palanca i arrencar la crosta del políticament correcte, de la bondat uniformitzadora i alienant de l’actualitat

Liddell considera que, com a artista, és el seu deure i és la seva llibertat. No li interessa (diu) quina és la lectura que en fa el públic (alienat, segons aquesta mateixa tesi). Ella es desentén de procurar un discurs lúcid, que es faci entendre per a la majoria dels espectadors. Només planta la guillotina i esquitxa escenes d’impacte. Redueix el seu relat (que sap que sempre és feridor i igualment aplaudit) i deixa que cada espectador tregui les seves conclusions. És lícit fer-ho. Però no cal posar a l’abisme persones per la seva diversitat (els paralímpics d’esgrima, l’avi amb caminador, els tres malalts als quals han practicat una laringectomia, la persona cega): sembla apel·lar al món dels freaks, en comptes d’humanitzar-los. Liddell cau atrapada en les seves pròpies metàfores plàstiques. Liddell és poc caritativa amb els artistes i amb els espectadors. La plàstica queda pervertida i la brutalitat, tacada amb una blanca lletjor, quasi bufonesca.