Llibres

SEBASTIÀ BENNASAR

ESCRIPTOR, AUTOR DE “COI DE CRIATURES (ROSA DELS VENTS)

“Amb els fills també cal compartir l’avorriment”

Aquest llibre ens recorda que als nens els hem de tractar com el que són: nens. No pas com si fossin ximples
Durant la pandèmia, els fills van demostrar més dignitat que molts adults, que es compraven gossos per poder sortir a passejar

sebastià Bennasar, autor prolífic que conrea tota mena de gèneres –contes, novel·les, assajos, traduccions...–, avui ens parla de mainada, perquè acaba de publicar Coi de criatures! amb Rosa dels Vents, en què reflexiona amb ironia i positivisme sobre la seva experiència com a pare, extrapolable a moltes altres famílies.

Fem aquesta entrevista en l’interval de la Fira del Llibre Antic i d’Ocasió de Barcelona. El mercat literari de les novetats pel que fa als Països Catalans és molt efímer: es publica molt, però els llibres tenen una vida curta a les llibreries. Està bé, doncs, que puguin tenir una segona vida en mercats com aquest.
Tot el que sigui allargar la vida dels llibres, amb segones oportunitats, premis o fires, em sembla magnífic. Aquesta del llibre antic i d’ocasió compleix 71 edicions i s’hi han pogut trobar sobretot clàssics, com Josep Pla, per exemple. Encara que sembli estrany, hi ha obres d’aquest nivell que estan descatalogades perquè no es reediten amb prou rapidesa. Per sort, darrerament hi ha editorials que estan fent bona feina.
Anem a ‘Coi de criatures!’. En la coberta anuncia: “50 coses que has de saber per fer de pare.” Però no especifica si és per fer bé o malament de pare. Bé, la gràcia del llibre és que ironitza més que no pas pontifica.
Sí, és un llibre fet per divertir-me jo en primer lloc i, després, també els lectors. I per assenyalar algunes certeses, reflexionant des d’un punt de vista desenfadat, però amb un cert fons. Tenint present que als nens els has de tractar com el que són: nens, no pas ximples. Hem d’estimar-los molt, abraçar-los molt, però alhora hem de posar-los límits. Cal trobar un punt mitjà entre el pare deixat de les seves funcions i l’ultraprotector.
El llibre està escrit en temps de pandèmia, que segons vostè va servir perquè els fills demostressin més dignitat que la majoria dels adults. Per què?
Perquè hi havia molts adults que llogaven gossos per poder sortir a passejar al carrer. Els nens van assumir amb resignació i responsabilitat les normes que potser equivocadament es van imposar. Jo crec que va ser una equivocació col·lectiva limitar els seus moviments. Això sí, una vegada decidida la seva reclusió, ells van ser els primers a entendre que no podien visitar els avis en els moments en què més ho necessitaven. Molts adults, en canvi, es comportaven com si s’hagués d’acabar el món. Tenint plataformes, ordinadors, mòbils i llibres a casa, com et pots avorrir en un confinament? Per això els nens ens van donar aquesta lliçó, i la situació excepcional que vivíem ens va permetre recuperar temps compartit. Avorrir-nos també, però amb ells.
Això sí, amb alguns efectes col·laterals. En el seu cas, tractant-se d’un escriptor tan actiu, potser la inspiració i la capacitat de treball literari es van veure frenades quan va tenir les seves dues filles, l’Emma i l’Abril.
No, de fet vaig escriure una novel·la durant l’alletament de la meva primera filla. Quan ets pare novell, et sents inútil veient la teva dona fent determinades coses que tu no pots fer. Sempre tenia l’ordinador obert i al final em va sortir una novel·la insomne. Es pot fer tot si t’organitzes bé i assumeixes corresponsabilitat en les tasques. A més, calia pagar la hipoteca i els bolquers són molt cars.
Per cert, dedica el llibre als tiets i tietes de l’Emma i l’Abril, de sis i nou anys. Han sortit com el pare, són bones lectores?
La petita està aprenent a llegir. La gran ha sortit com els de casa perquè li costen menys les lletres que els números.
Confessa obertament que en la seva vida inicialment la paternitat el va desconcertar. S’agraeix aquesta sinceritat, perquè ‘a priori’ sempre pensem que a l’hora de fer de pares serem millors que els nostres progenitors.
No, nosaltres ho farem diferent, en tot cas. Com a molt. Cadascú se sap el que té o ha tingut a casa, però en la majoria dels casos els nostres pares ho van fer tan bé com van saber. Ara tenim informacions diferents, noves sensibilitats, nous descobriments pedagògics, però una cosa no canvia: sempre dic que els pares hi són per reeducar les criatures, i tots els altres, tiets, tietes i avis, per consentir-les, que també és bonic. Veure tots junts la tele a casa dels avis està molt bé, encara que després tu restringeixis l’ús de pantalles a casa.
Deixa clar que el seu no és un llibre d’autoajuda i llegint-lo a mi m’ha semblat que més aviat podria ser d’autoparòdia. Hi ha coses que val més agafar-se-les amb bon humor, oi?
Sí, amb ironia i amb una mica de sarcasme, també. És bo riure més a la nostra vida. Hi ha gent que expia les seves culpes a través de la literatura o fent una cervesa amb altres pares. Tenim la necessitat d’intentar entendre què estem fent a la nostra vida, però sobre això hi ha moltes teories, algunes de contraposades, fins i tot.
De les moltes situacions puntuals, que presenta en petits capítols, des dels cursets prenatals fins a compartir bany, quina recorda més, en el seu cas, per bé o per mal?
El moment en què comences a entendre que seràs pare, quan sents el primer batec a l’ecografia. Si no t’emociones en un moment com aquest, és que tens un problema. També cada pregunta amb què ells et desmunten; per exemple, quan una de les meves filles em diu: “Si teòricament els humans som els éssers més perfectes de la creació, per què no tenim ales per volar?” I això t’ho diu quan estàs esmorzant a les vuit del matí. Cada dia et desmunten amb preguntes així, encara que a vegades no tinguin resposta. Els nens d’ara tenen moltes més preocupacions: per l’emergència climàtica, per la guerra a Ucraïna, per si podrem pagar el gas... I, sobretot, tenen una sensibilitat ambiental molt més desenvolupada. Això vol dir que s’ha fet feina molt ben feta, encara que, com dic, a vegades et desmuntin.
Abans teníem menys informació. Els nostres pares eren de llargs silencis, però potser vivíem més feliços...
Potser sí, però està molt bé tenir informació. Per exemple, informació sexual. S’ha avançat moltíssim en aquest sentit; jo prefereixo el possible excés informatiu seu que la falta d’informació nostra.
No hi ha res tan contradictori com picar un tronc i convertir-ho en una festa nadalenca per a infants.
És que jo soc mallorquí [riu]. Aleshores aquestes tradicions catalanes vinculades a l’escatologia em semblen molt divertides i molt surrealistes. No sé quants contes infantils hi ha sobre el caganer, moltíssims. Jo recordo fins i tot haver tingut un caganer a casa amb ulleres tridimensionals. Pel que fa al tió, com més garrotades més regals; també fa pensar, això...
“No fa pas tant de temps –escriu vostè–, no teníem parcs ni falta que ens feien.” Tenim massa instruments ara al nostre abast per fer-nos fracassar?
Els arquitectes pensen més en les ciutats suposadament felices que no pas en els descampats. Com si fes falta fer un procés participatiu per saber què s’ha de fer en un parc. Jo ara visc a Olot i és fantàstic veure com els nens juguen a pujar als arbres i a fer cabanes i com amb dues samarretes es fan una porteria per jugar a pilota.
I com és que ara hi viu, a Olot?
El 2019, amb la família, vam decidir venir a viure a Catalunya. Soc periodista, escriptor i treballador de la cultura, amb un sou que no et permet viure a Barcelona. Vam buscar una capital de comarca amb molta vida cultural, però també amb molta vida natural, i ens va sortir molt bé. Sobretot perquè la pandèmia ens va agafar aquí, on caminar en un radi d’un quilòmetre al voltant del domicili, tal com ens permetien, era tot un privilegi.
Ara som pares més grans; vostè ho va ser per primera vegada amb 37 anys. Som grans, però potser som més savis.
Sempre penso què passarà quan arribi aquell temut moment de portar-los amb el cotxe, amb quinze o setze anys, i tinguin ganes de sortir. La mandra que em farà a mi, que soc molt diürn i em llevo molt d’hora.
Escriu al matí?
Em llevo a les cinc del matí, quan els altres encara dormen. De set a nou podria dir que és una franja que dedico a escriure coses meves. Un cop he deixat les nenes a l’escola, arriba l’estona d’escriure les qüestions més alimentàries: el periodisme, els correus electrònics, les traduccions..., tota la resta que fa bullir l’olla.
“Aquest país no serà normal fins que no hi hagi programes literaris en «prime time»”, ha dit vostè. Anem enrere, perquè a TV3 en teníem algun, de programa així, i l’hem perdut.
Bé, és que potser el que hem perdut és TV3. Al principi, el mateix nom ho diu, era la tercera televisió de l’Estat. Amb aquesta ambició. S’han fet i es fan encara coses molt bones, com la recent Eufòria, però en matèria literària el fracàs és molt gran. Sempre és una qüestió de calés, és clar.
Mentre preparava aquesta entrevista, he llegit que la Institució de les Lletres Catalanes, la Fundació Mallorca Literària, l’Institut Menorquí d’Estudis i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua engeguen la primera acció conjunta per promoure autors a tots els Països Catalans. Ja era hora, oi?
És el problema que sempre tenim: l’espai comunicatiu cultural en català està fragmentat en diverses comunitats autònomes, amb una Constitució que en teoria impedeix la vertebració de qualsevol projecte comú. Per això aquesta iniciativa era fonamental, per superar un marc mental que es vol imposar. La Institució de les Lletres Catalanes sempre s’ha comportat com una estructura d’estat; de fet, és a tot el territori. A les seves subvencions, s’hi presenten autors de les Illes Balears i el País Valencià, i les obtenen amb tota naturalitat, perquè formen part del mateix ecosistema literari. Convèncer altres institucions per fer iniciatives conjuntes és una molt bona notícia. Però, per exemple, recentment TV3 informava de la mort d’una dona per violència de gènere a Sevilla, quan el mateix dia havia passat un cas similar a Perpinyà. Aleshores, quin és el nostre marc referencial? Els Països Catalans o l’Estat espanyol? Hi ha molt pocs mitjans que informin de la totalitat dels Països Catalans; El Punt Avui n’és una de les excepcions. És una qüestió de creure-s’ho. La promoció d’un llibre hauria de passar per totes les institucions i tot el territori, tots hauríem d’anar a l’una.

Parlem d’indústria, parlem de números

Sebastià Bennasar és dels pocs escriptors que parlen obertament de números: “Fa anys que faig de periodista cultural i continuo reivindicant que parlem de números, perquè el sector del llibre també és una indústria. Sembla que no puguem parlar-ne, de números. Quants diners guanya realment un escriptor? Descomptant-hi Hisenda, l’agent literari, els drets... O sigui, de cada llibre venut a 20 euros, a l’autor li queden 1,20 euros i a cada llibreria, 4 euros. Parlem d’una de les indústries més potents de Catalunya, que alimenta de manera directa 3.000 treballadors i, per tant, 3.000 famílies. Impremtes, maquetadors, correctors, caps de premsa... Sense comptar-hi els indirectes. I què fem cadascú de nosaltres? Doncs si en les diades històriques d’un milió de persones tothom hagués comprat un llibre, hauríem generat 18 milions d’euros de facturació mitjana. Per exemple.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona
música

Twenty One Pilots actuaran al Palau Sant Jordi l’abril vinent

Barcelona