Samara Joy, futura gran dama del jazz

Si a Cécile McLorin Salvant se l’assenyala habitualment com una de les grans dames del jazz del moment, Samara Joy, que hi va actuar dilluns, té uns quants números de la rifa per erigir-se en una de les del futur. Ho va fer palès amb un recital al Conservatori del Liceu –Joan Chamorro, Rita Payés, Carme Canela, Ignasi Terraza, entre d’altres primeres espases jazzístiques del país, fruint a les butaques– en què força sovint va semblar mentida que la cantant del Bronx novaiorquès –contenta com un gínjol d’estrenar-se a Barcelona, on va tenir temps de comprar-se el vestit que lluïa i, de passada, anar a veure el dia abans el concert de McLorin Salvant– tot just tingui vint-i-dos anys i hagi publicat dos discos.

Jazz clàssic i atemporal en l’òrbita de Sarah Vaughan, Ella Fitzgerald o Carmen McRae amb temes –emocionants April in Paris i, també, Guess who I saw today, via Nancy Wilson– que la cantant, acompanyada d’uns continguts però ben eficaços Vincent Bourgeyx (piano), Mathias Allamane (contrabaix) i Malte Arndal (bateria), va abordar amb una emotivitat impròpia d’algú que, és clar, no ha viscut encara en la seva pell les alegries i desgràcies que amaguen aquestes cançons.

Amb somriures i esments a Barcelona cada dos per tres, Joy, que a primera hora de la tarda havia ofert –amb participació d’Andrea Motis– una de les trobades amb estudiants que impulsa el festival amb el mecenatge de la Fundació Ferrer Salat, va acomiadar-se davant un públic dempeus i entusiasmat que, algun dia, presumirà d’haver vist quan tocava una de les grans dames del jazz del futur. Chapeau.