El gol dels públics

Fins a 625 inscrits de 28 països de tot el món. El I Congrés Internacional d’Espectadors, que ha convocat especialistes de tot el món al Teatre Romea, des de dilluns fins ahir a la tarda, tindrà una segona edició la tardor del 2024. Després de 30 hores de debats (i d’uns quants mesos d’un grup que va anar preparant el precongrés en línia), ahir es va redactar la primera versió del Manifest de Barcelona, a càrrec dels ponents. En aquesta carta s’obrien moltes preguntes i s’aventuraven alguns desitjos, com ara que l’assistència al teatre fos obligatòria per a tots els alumnes de primària (anant al teatre o fent que els artistes arribessin a l’aula). És només un exemple d’un congrés que ha empoderat els públics (la direcció de Pepe Zapata ha procurat que fos el màxim de divers per accedir al màxim de reclamacions i demandes). El congrés, liderat per Focus i amb el suport de totes les institucions públiques (l’Ajuntament de Barcelona, la Diputació, la conselleria i l’Inaem del Ministeri) ha estat tot un gol de Champions a favor de l’art.

Si és evident que tota activitat artística necessita un públic que la gaudeixi, també ho és que massa vegades les propostes artístiques no visibilitzen tot el gruix de ciutadans possible. I molts espectadors volen sentir-se interpel·lats. No queda clar quin és el límit dels espectadors perquè, en els debats d’ahir, per exemple, es preguntava la idoneïtat que grups d’espectadors participessin en la programació. El director Luca Ricci lidera un festival a Itàlia en què 9 de les 60 propostes les tria una comissió d’espectadors a partir d’una selecció de centenars de títols. Pere Riera, representant del Teatre Lliure, va insistir: “La finalitat dels espectadors no és incidir en la programació.” Ara, de fet, aquesta situació ja es viu històricament a Catalunya amb programacions com ara la del Kursaal de Manresa i el Mercat Vell de Ripollet, per exemple, amb ciutadans que assumeixen la responsabilitat de fer tries d’espectacles que puguin interessar als seus veïns. I fa dècades que es resol amb nota. L’activista Cinthia Arrébola, de Mèxic, va recomanar que els espectadors entrin durant tot el procés d’assaig, i que hi hagi una conversa contínua entre espectadors i artistes. I el director Roberto Sánchez, del Perú, va comminar a tenir punts de trobada de postfunció amb el públic però fugint de l’anàlisi del muntatge i apel·lant a les emocions que havien sentit, perquè ningú se sentís expulsat de la conversa. Luca Ricci considera que les incursions a fer corresponsable el públic té un punt de risc imprescindible en l’art i que busca, sempre, la millora de qualitat del cartell i dels espectacles. Ara, ja va advertir que aquests programadors voluntaris no funcionen com a ambaixadors dels muntatges que han seleccionat, per a això ja hi ha opcions de màrqueting més eficaces, però sí per transversalitzar el festival i donar-li un valor polític evident. La recepta: “El punt de partida és escoltar”, va sentenciar.

D’entre els ponents d’experiències creatives amb els espectadors, va contrastar la proposta de teatre comunitari amb persones majors de 60 anys als Estats Units de Stuart Kandell. Va admetre que participar en activitats per a gent gran els incita a fer-se espectadors però va advertir que la fórmula no funciona en comunitats en què no hi ha una mínima tradició teatral, i per tant dificulta la diversitat a l’escenari. No s’inscriuen a fer d’intèrprets ni a desplaçar-se a un teatre proper (fora del barri) però sí que poden celebrar les representacions d’algun grup extern al seu local. Kandell va lamentar ahir l’educació del teatre berlinès: sempre tres ovacions als artistes, hagi agradat o no l’espectacle. No se’ls dona l’opció de dissentir, va insinuar. Ben diferent de la proposta de teatre dels sentits que va explicar Alberto Rizzo en l’àmbit universitari a Catalunya. En una funció, es va demanar al públic que no aplaudís a l’espai íntim, i no trobava cap altra manera d’agrair-ho que aplaudint una estona, quan sortia fora. Se sentia estrany però necessitava canalitzar l’emoció d’alguna manera.

Roger Bernat, un dels experts que han intervingut en la concepció del congrés, té clar que en una representació “l’espectador és qui no assaja mai”. Miquel Valls, coordinador del precongrés, va reivindicar el dret de tot ciutadà de ser un espectador que no vol vincular-se necessàriament de manera activa. I és que el repte del congrés (i de l’ecosistema escènic en general) és accedir als que no són espectadors? I com és el públic? Luca Ricci insinua que en la cinquantena de persones que participen de voluntaris promouen la participació d’homes perquè arribi al terç del total, com a mínim. En la sessió sobre com connectar el públic, totes les ponents eren noies. Són les que majoritàriament fan un pas endavant. En la xerrada sobre el nou públic, a part de la seva reclamació de política de preus, també apareixia la necessitat de trobar canals vàlids de comunicació i que els mateixos espectacles interpel·lin el públic potencial. Neix interès per la representació si es produeix un feedback emocional, si es converteix en una experiència. Per això, es recomana compartir teatre amb els pares en la infància i amb els amics en l’adolescència.