Aclaparats

El text de Marta Barceló actua com la tempesta que va arrasar bona part del poble Sant Llorenç des Cardassar el 9 d’octubre del 2018. Comença com una tempesta més, però va agafant embranzida fins que desmanega l’espai, els personatges i les emocions. Amb la baixada del nivell del torrent emergeix, finalment una veritat massa tossuda, tendra, poètica i dolorosa que fa col·lapsar l’emoció. El públic queda meravellosament aclaparat, vençut.

El TNC fa bé de potenciar la dramatúrgia en llengua catalana i d’integrar els diferents accents amb la normalitat del dia a dia. És un dels compromisos com a teatre públic, però és que, a més, aconsegueix un preciós quadre de sonoritats i mirades. La direcció de Marta Gil Polo (recuperada d’aquell altre repte recuperant el Pedrolo teatral a La nostra mort de cada dia) juga a favor d’aquestes inclemències dramatúrgiques perquè del blanc immaculat dels arxius i una pluja quasi intranscendent es va tenyint de foscor per representar i reviure aquella revinguda d’aigua i és quan surten els moments més profunds de cada personatge. Pela López és una ombra que acabarà brillant a desgrat de l’accident. Vanessa Segura i un potentíssim Marc Joy desgranen la tragèdia i la digereixen per a recomençar. Els periodistes de cantarella fan les seves cròniques de solidaritat. Els polítics gesticulen (potser ben intencionadament) però sense eficàcia. I és que davant d’aquesta torrentada, que multiplicava la del 1985, hi ha les evidències del canvi climàtic però, sobretot, insisteix l’obra, la pressió humana al territori. La serenor del poble, com el riu, tornarà al seu curs potser amb la satisfacció del suport de voluntaris. Però ningú demana que s’alliberi la torrentera d’edificis per evitar la nova crescuda. I això, amb el drama personal afegit dels personatges, significa un doble aclaparament.