Alegres ‘vídues’

Hi ha una dis­funció gene­ra­ci­o­nal a la car­te­llera actual, simi­lar al cas científic de les gra­no­tes: diuen que si l’amfibi és dins d’una bassa arti­fi­cial i aquesta apuja la tem­pe­ra­tura gra­du­al­ment, l’ani­mal acaba bullint. En canvi, si prova d’entrar quan ja està calenta, l’amfibi surt rebo­tant i salva la pell: Con­curso de malos talen­tos retrata la con­tra­dicció de voler ser artista però pro­var de sal­var la pell. Volen par­lar del seu pre­sent, que hau­ria de ser espec­ta­cu­lar i satis­fac­tori i con­ti­nua sent pre­cari i car­re­gat de dub­tes. Per això, en aquest mun­tatge reco­nei­xen que cal anar abai­xant les expec­ta­ti­ves per ser més feliços i exe­cu­ten una core­o­gra­fia bes­tial, de con­cert mass­me­dia amb el pate­tisme d’uns pec­to­rals mus­cu­lats.

Són José y sus Her­ma­nas però es van matant a cada nou mun­tatge (sem­pre bilingüe), amb un qua­dre lúcid i diver­tit. Per això tenen un cert aire d’ale­gres vídues d’en José. Seguei­xen bus­cant com refe­ren­ciar-se: han eli­mi­nat el des­ple­ga­ment de cinema live d’Explore el jardín de los Cárpa­tos i també es dis­tan­cien de les referències històriques (Arma de cons­trucción masiva). Si al pri­mer mun­tatge escri­vien els seus eslògans amb car­trons trets dels con­te­ni­dors (Los ban­cos rega­lan sandwic­he­ras y cho­ri­zos), ara tenen unes ban­de­res que recor­den els domas­sos de les pro­ces­sons amb les cita­ci­ons que dia­lo­guen, o no; que esquit­xen els Tik­toks, i els Ins­ta­grams gene­ra­ci­o­nals. És un joc tea­tral molt ben exe­cu­tat, car­re­gat d’intuïció, equi­li­brat entre les cinc com­po­nents. Amb mol­tes més capes de la que, apa­rent­ment, es veu. En aquest aigua­bar­reig res­pi­ren un bilingüisme estruc­tu­ral, una hibri­dació natu­ral, gens forçada. Que fa riure amb l’esclat de la gra­lla i que diver­teix amb el repic mili­tar. Hi ha més antagònics que pro­tagònics en cada escena: la rèplica sem­pre té tor­nada com un eco al Gran Canó del Colo­rado (o al con­gost de Despeñaper­ros o a les coves de Coll­bató, és igual). Aca­bada l’obra, després d’un rui­xat d’estímuls amb para­cai­gu­des inclòs, tota la família d’espec­ta­dors es pre­gunta què ha pas­sat. No hi ha la veu única i impla­ca­ble d’Angélica Lid­dell (Cari­dad, The Scar­let Let­ter); no hi ha la con­tundència de Romeo Cas­te­lluci (Bros) o de Jan Fabre (Bel­gian rules). Hi ha una mica tot, en un car­na­val­fes­tiu, pas­sat pel tamís de la copla i dels sin­te­tit­za­dors. La con­fusió és l’adob de la cre­ació i aquesta queda sem­brada, i molt ben arre­lada tant entre els espec­ta­dor més joves com en els més adults.La com­pa­nyia va tenir la mala sort d’ence­tar-la de ple en el seu pri­mer tre­ball de fi de curs (que va entrar de rebot al Tan­ta­ran­tana). i per això la pressió que patei­xen sem­pre és ele­vadíssima. En canvi, altres com­pa­nyies sor­gi­des també de l’Ins­ti­tut del Tea­tre, com els de La Calòrica, han tin­gut una llarga tra­ves­sia en el desert que els ha permès bas­tir el seu llen­guatge i ser, ara, una inqüesti­o­na­ble referència (Del Feísima enfer­me­dad y muy triste muerte de la reina Isa­bel I a De què par­lem men­tre no par­lem...).