Amb fòrceps

Laura Verazzi proposa una denúncia teatral sobre la violència obstètrica. Sorgeix de testimonis reals i ella ha construït un relat per ficcionar la història de la cirurgia. No sembla adequat parlar de teatre objectiu perquè no procura compensar les dues parts d’un conflicte (el debat sobre la violència obstètrica en el part), sinó que la vessant mèdica afegeix farsa al relat. L’obra argumenta que aquest dolor, no percebut d’entrada, propicia el distanciament d’una mare del seu fill Gabriel. Aquest fet converteix en irrespirable la relació amb el seu company Amador. El conflicte plantejat, latent però sense esclatar, es comença a resoldre a partir de l’aparició d’una amiga, Blanca, que vol que l’ajudi en el part natural de la seva criatura.

Un mòbil fet de bisturís i amb un fòrceps d’element central presideix l’habitació de Gabriel. És la representació de l’agressió que s’ha produït en el seu naixement. La parella no ho percep d’entrada, però a mesura que comprova la diferència amb el tractament de l’amiga, s’adonen que es van sentir arraconats per una dinàmica pragmàtica de resoldre parts evitant complicacions i retards en els naixements.

L’obra, dirigida per Ángela Palacios, es planteja en uns termes maniqueus. Hi ha una voluntat de trencar les escenes amb els canvis de vestuari, que són innecessaris. També hi ha una excessiva força dramàtica amb els plors d’en Gabriel. Sí que és cert que hi ha intensitat dramàtica entre els tres intèrprets. També és destacable que l’escena final flueix i aconsegueix emocionar. Volien advertir d’una amenaça i l’han eliminat a canonades. Han utilitzat el fòrceps per fer prevaldre la seva opinió, respectable, però no necessàriament excloent.