Art

MAGDA GASSÓ

EXCAP DEL SERVEI DE MUSEUS DE LA GENERALITAT

“Els museus són el ‘braç armat’ del patrimoni”

El nostre índex de museus per població és altíssim. Petits, arrelats, repartits. I s’explica per la història mateixa de Catalunya i per la nostra manera de ser
Hi va haver un moment, als museus i a tota la cultura, en què prevalia la paraula ‘gestió’. Però jo sempre deia el mateix: menys gestió i més poesia

Magda Gassó, disc dur del sistema museístic català, s’ha jubilat. La citem per entrevistar-la el 2 de desembre, dos dies després que hagi deixat de ser la cap del servei de Museus de la Generalitat. Hi ha posat el cap, el cor i el cos sencer en la seva feina, sempre amunt i avall, als antípodes de la burocràcia apàtica de despatx. Incombustible, coneix profundament tots els centres, dels petits als grans, centrals o mal anomenats perifèrics, els tresors que preserven i els professionals que hi treballen, els quals reivindica a ultrança.

Comencem pel principi, que ja ens és força llunyà. Tu formes part de la primera generació de museòlegs que vau posar les bases del sistema museístic català a l’alba de la democràcia...
Bé, els de la primera generació tindrien uns cinc o deu anys més. El que passa és que jo era joveníssima quan m’hi vaig incorporar. Hi soc des del començament, això sí. El sistema museístic no existia. En aquells orígens, tot era nou, tot estava per fer i tot era engrescador.
Des de quin lloc i amb quina actitud t’hi poses?
M’agradava l’art. T’he de dir que després he anat coneixent tots els altres museus i me’ls estimo tots igual. Però a l’origen hi havia aquesta meva passió per l’art, que mantinc. En vaig fer la segona carrera. La primera, història. Soc una persona a qui, diguem-ne, costa estar quieta i la recerca no era el meu fort. Donar classes tampoc em feia el pes. Vaig tirar per la gestió. I dins de la gestió vaig pensar que en els museus hi podia encaixar. Em venia de gust treballar en el món del patrimoni. Soc igualadina i vaig començar, encara d’estudiant, al Museu de la Pell, fent fitxes d’inventari, les famoses fitxes verdes. Llavors per la facultat va córrer que es necessitava gent per a l’acabat de crear servei de Museus de la Generalitat. I cap allà vaig anar. Parlem de l’any 1982 o 1983.
Estava tot per fer.
Els museus existien, evidentment; no pas els que hi ha ara, és clar. Però d’organització no n’hi havia cap. I les plantilles eren minses. S’havia d’endreçar i de cohesionar tot.
Va costar?
No. És que hi havia entusiasme. Tots érem joves i teníem ganes de fer coses. A més, ens ho vam passar molt bé.
Quina visió tenies llavors dels museus? Ho dic perquè, avui que es parla tant dels museus socials, aquesta vella escola ja apuntàveu bé. És després que la cosa va anar per mal camí…
Nosaltres ja teníem clares una sèrie de coses. Per exemple, la dimensió territorial. La idea que no tot passava per Barcelona, on per descomptat hi ha els grans museus. Però fora de la capital hi havia, i hi ha, món. El concepte de la primera tongada de museus comarcals del conseller Max Cahner és el mateix concepte traslladat avui dels museus de territori. Després es va acabar veient que replicar a cada comarca un museu semblant no tenia sentit, com sí que en té per als arxius i les biblioteques, perquè els museus han de reflectir una realitat, que és la del patrimoni cultural que tenen. Les col·leccions són diverses. I sí, sense verbalitzar-ho de la manera que ho fem ara, es buscava el museu social. I la professionalizació, aquest va ser el gran pas, sense menystenir la gent que durant anys va estar fent feina soterrada sense que els reconeguessin.
El sector s’ha professionalitzat, d’acord, però hi ha molt voluntarisme, feina abnegada fora d’hores, assumpció de tasques que no pertocarien…
Molta fe, creure-s’ho i resiliència. Oi tant. Els equips dels museus s’ho estimen apassionadament, i per això el sistema funciona. Evidentment que hi ha hagut un increment de pressupost, professionalització… però bàsicament el sistema funciona perquè hi ha uns equips molt treballadors i militants. Sens dubte. Que ha sortit una pedra no sé on, que cau una casa de no sé quan... A qui envien els ajuntaments? Als museus. Són el braç armat del patrimoni, no només del que conserven dins les seves portes. Si en fan, de feina...
Et deia abans que aquesta visió pionera dels museus arrelats en el lloc i útils per a la ciutadania hi va haver un moment que es va estroncar a favor d’un model més empresarial. Com ho has trampejat?
Hi va haver un moment, no només als museus sinó a tota la cultura, en què prevalia la paraula gestió cultural. Jo mateixa en vaig cursar el màster. Però sempre deia el mateix: menys gestió i més poesia. És evident que la gestió s’ha de fer i bé, perquè forma part de la professionalització i són recursos públics. Ara, la gestió per la gestió per favor no. La gestió per treballar millor, per descomptat. Aquest moment va ser dur, sí, perquè tot semblava enfocat al benefici, a treure resultats immediats, als rànquings, als visitants pels visitants… Crec que amb la sensatesa de tothom la cosa s’ha resituat.
Però no tothom, i hi incloc gent de poder, té clar quin és el sentit dels museus avui. Els veuen com una càrrega que els impedeix fer altres polítiques en diuen més modernes...
Hi ha coses que passaran i els museus continuaran. És doble, el sentit. Un, i és la primera raó de totes: preservar el patrimoni. Inventariar, documentar, conservar, restaurar, adquirir, exhibir… Això jo crec que s’ha fet bé sempre, i ni s’ha acabat ni s’acabarà mai. L’altre: servir a la societat, al país, estar al mig de tot arreu on s’ha de ser. I això els museus, petits, mitjans i grans, també ho estan fent. Se’ls demana moltíssim: que siguin un centre d’acollida, d’educació, de salut, de turisme, d’inclusió, de diversitat… Com les biblioteques, un lloc per emmirallar-se. En canvi, altres equipaments aquest pas encara no l’han fet.
El cas d’èxit de les biblioteques és clar. Però tampoc oblidem que han estat més al centre de les polítiques culturals que els museus. Els museus no han rebut una atenció tan preferent.
No tanta, no. Però també. Evidentment que estem per sota del que es necessitaria. Però els esforços s’han multiplicat. Els esforços econòmics de totes les administracions han estat enormes. Que encara no en fem prou? No, és clar. El gran problema que tenen els museus en l’actualitat, més que de diners, que també, són les plantilles, curtes i poc diversificades per poder assumir tots aquests reptes, vells i nous, que se’ns estan plantejant. En alguns llocs, perillosament curtes.
Un dels moments més durs m’imagino que va ser la crisi del 2008 i les dràstiques retallades que van interrompre tanta feina feta fins llavors.
Va ser un període de reculada. I no és que els museus vinguessin de cap escenari ideal. Els recursos van ser mínims arreu i durant anys les plantilles no es van incrementar. Hi ha una generació al mig, entre la nostra, que ja som grans, i la que puja amb força, que s’ha perdut. Ha costat remuntar i tornar a una certa normalitat. Ara podríem dir que les administracions han recuperat les aportacions econòmiques precrisi. Però encara estem lluny d’una situació òptima i ja no diguem homologable als estàndards internacionals.
Un altre món, el de més amunt.
Si ens comparem amb els grans museus, un altre univers. Ara, el que hem de tenir present són les particularitats del nostre teixit museístic. El nostre índex de museus per població és altíssim. Tenim un munt d’equipaments, petits, arrelats, monogràfics, repartits. Això no passa en cap més territori de l’Estat i en pocs països. I s’explica per la història mateixa de Catalunya i per la nostra manera de ser. Aquesta necessitat que tenim de reivindicar la nostra identitat, d’autoreconèixer-nos constantment. Ho hem de guardar tot, ho hem d’explicar tot. Cada lloc, cada racó, cada tema han de tenir el seu embolcall museístic. El sistema de museus català diu molt de com som.
Durant els anys de crisi, hi havia un rum-rum cretí que la majoria de museus no eren sostenibles i que acabarien tancant.
Sobrar no sobra res. I de museus registrats no en va tancar cap. Ara, una de les meves grans batalles, i no sempre me n’he sortit, ha estat no multiplicar-nos més i mantenir en condicions el que tenim. Donem una mica més de benzina a aquest sistema tant bo i deixem que es consolidi i que agafi gruix. No hi ha setmana que no surtin iniciatives museístiques noves, públiques i privades. He dedicat una pila d’hores a racionalitzar-ho. Un museu és un equipament car. De mantenir; de fer també, però sobretot de mantenir. Museus nous en detriment dels que ja tenim? Mai de la vida. Les administracions supramunicipals tenen clar que ara no ho podem assumir. L’administració local, no tant. Tranquil·litat: quan puguem, ja valorarem quins nous museus necessitem i que ompliran forats. Aquesta és una de les grans idees del pla de museus: la prioritat en aquests moments és enfortir-nos.
Tenim un bon pla de museus?
Sí, amb visió 2030 i revisable cada dos anys. Es va treballar internament i consensuadament. Es va presentar en un moment complex per al país, el setembre del 2017, i encara hi havia temes que no es tocaven perquè no eren a l’ordre del dia, com la digitalització, però ara ja el toca. O el benestar. La crisi de la pandèmia ens ha obligat a replantejar una sèrie de coses. És el que et deia abans: als museus no parem de demanar-los nous esforços.
Com t’has protegit de les interferències de la política i dels constants canvis de consellers, que afecten tant els desplegaments a llarg termini dels projectes culturals? Tot sembla que sempre hagi de començar de zero...
Te n’has de blindar. “Jo vaig cap allà”, m’he dit sempre. Fas el que et demanen, obvi, perquè l’administració és piramidal. Però has de tenir clar quin és el teu camí i on vols arribar. I jo l’he tingut. Un objectiu era tirar endavant el pla de museus i l’altre, incrementar el pressupost. Quan aquests diners han mancat, o continuen mancant, he mirat de substituir-los per l’escoltar a absolutament tothom. He anat a tot arreu i he volgut conèixer tothom. “Potser no et podré ajudar del tot, però vindré, t’escoltaré i si pateixes vull patir amb tu.” Aquesta ha estat la meva manera de fer i de ser.
No tots els consellers de Cultura són iguals.
No, no.
Sense entrar en noms, si no vols, has treballat millor amb uns que amb altres?
Sí, però en general tots i totes ens han deixat fer força. Que a algun, o a alguna, no l’importava ni poc ni gaire? Algun cas hi ha hagut. Tots han intentat fer alguna cosa que sortia del camí traçat. Algunes les hem fet i d’altres, no. Hi ha sectors potents que han pressionat perquè es fessin museus que des de dins del servei no veiem clar: hem posat tots els bastons a les rodes i no s’han fet. Però també n’hi ha que hem acabat veient que sumaven, hem rectificat i ens hi hem posat a totes. Un nou museu que em crec moltíssim? El Museu del Barroc de Catalunya, a Manresa. T’ho torno a dir: de projectes de nous museus en surten dia sí dia també, però cal posar-hi ordre.
Un dels darrers curiosos que t’ha arribat a la taula?
El museu de la poma. És clar, jo vaig pensar que era de la poma que es pela i es menja, i no, era de l’Apple, però com que no els van donar permís li van posar museu de la poma. A qualsevol cosa li’n diuen museu, quan són mers negocis, però no passa res: la paraula museu no ha de ser privativa. En algunes comunitats autònomes, per llei ho és, de privativa. La llei catalana és més liberal en aquest sentit. El museu de l’embotit, del torró... Què et demostra això? Que museu és una paraula prestigiada i que tothom sap què vol dir.
Els pitjors moments?
El confinament, Sixena... res d’això va ser fàcil. Però, sostingudament, el més dur ha estat treballar amb una plantilla absolutament insuficient i tensionada al servei de Museus.
I ara els millors o dels quals estàs més satisfeta.
El dia que vam presentar el pla de museus al Palau Nacional, el treball en xarxa, el pla de renovacions de les museografies, fetes o en curs (als museus Pau Casals, Morera, Vinseum, Diocesà de la Seu d’Urgell, MNAT, Solsona...), la política d’adquisicions de la Col·lecció Nacional... Ja veuràs quan al gener es presentin les compres d’aquest any, hi ha peces espectaculars!
Quin consell donaries al teu successor?
Que escolti i que tingui sensors a tot arreu.

Dolç final

Ha plegat feliç. I això, diu, és en gran mesura gràcies a la munió de comiats que li han organitzat els companys del món dels museus. “Vaig de dinar en dinar i de regal en regal. Vol dir que alguna cosa dec haver fet una mica bé...” L’Associació de Museòlegs de Catalunya (AMC) la va sorprendre amb un reconeixement en la seva gala de premis, el setembre passat. I ara què? “De moment posaré una certa distància i em dedicaré a les coses que m’agraden: l’art i els museus, és clar, viatjar, llegir, escriure... i l’òpera, que m’encanta!”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

bcn film fest

Tirar-se els plats pel cap a la Costa Brava

Barcelona
Cinema

Uns dracs amb ADN xinès, australià i europeu

màlaga

Salvat-Papasseit, sempre jove

Barcelona
Margarida Aritzeta
Escriptora, autora de ‘Les dones del lli’

“La lluita i el camí fet per les dones no han estat endebades”

Valls
Drama biogràfic

Radiografia d’una relació tòxica amb un home més gran

Crítica

La recerca de tresors enterrats

Guaita què fan ara
Sèries

La llarga ombra del masclisme seguint el rastre d’un assassí en sèrie

Drama

‘Rosalie’, una dona barbuda contra la societat

animació

‘Hate songs’, ferides que no es curen