Cultura

Crims a l’Espanya de Franco

El Museu d’Història de Catalunya exposa les armes i les fitxes policials dels actes delictius a la postguerra

Els reclusos de la presó Model de Barcelona estaven acostumats a interactuar amb la gent del carrer des de les finestres de barrots. I això mateix és el que es va pensar que faria Raymond Vaccarizzi quan va sentir que una dona, Antoinette Ferré, el cridava pel seu nom. Però enlloc d’una conversa agradable es va endur un tret al cap que li van disparar amb una escopeta per caçar elefants des de l’edifici del davant. Vaccarizzi era un capo de la màfia lionesa i el seu assassinat, el 1984, va fer obrir els ulls a la societat de l’Espanya que havia sortit de la interminable dictadura. “Fins llavors, es creia que, en un país tan desorganitzat, era impossible que hi pogués haver crim organitzat; cosa falsa, perquè el crim organitzat ha existit sempre, des d’Alí Babà i els 40 lladres”, diu l’escriptor de novel·la negra Andreu Martín en el paper de comissari d’una exposició imperdible, Crim i delicte (fins al 26 de febrer), al Museu d’Història de Catalunya (MHC).

Oblidin-se dels anys vuitanta perquè en aquest projecte expositiu xalaran de valent quan es topin amb material de les quatre dècades anteriors: diferents vitrines custodien centenars d’armes i estris que van utilitzar per matar, robar i estafar “delinqüents de debò, no de pel·lícules” durant els temps foscos del franquisme. Navalles, ganivets, destrals, palanques per obrir portes de cases i cotxes, naips trucats, bitllets, monedes i tabacs falsos, un aparell de fusta per trucar el comptador de la llum, una sonda per provocar avortaments clandestins, sogues, condecoracions i insígnies militars adquirides en mercats ambulants que servien per fingir fraudulentament una invalidesa per ferides causades durant la Guerra Civil...

Tots aquests objectes procedeixen de l’antic Museu de l’Institut de Criminologia de la Universitat de Barcelona, creat el 1955 amb la complicitat de l’Audiència de Barcelona, que els va dipositar al centre acadèmic per a la formació dels futurs criminòlegs.

L’únic que no s’ha pogut incorporar a la mostra del MHC són armes de foc, per motius de seguretat. Però de pistoles de joguina sí que n’hi ha, i per molt riure que els provoqui el seu aspecte tronat, han de saber que algunes van ser mortals. El 1959, Pedro G. H. en va fer servir una per liquidar la seva amant. A la fitxa policial, s’explica amb detall com i amb què la va construir (la traducció al català és cortesia d’aquest diari): “Amb fusta d’un caixó d’embalar, fabrica la carcassa d’una sola peça i, després, amb l’ànima d’un paraigua com a canó, una barra de plom retorçada, i tot unit amb filferro. La carrega per la boca del canó amb pólvora i una bola de coixinet.” Pim, pam, pum i mort a l’acte.

Els crims passionals, com se’ls anomenava llavors, i de fet fins no fa tant, no és que no fossin perseguits, sinó que en força casos es consentien. Fins al 1963, marits i pares podien matar esposes i filles si les sorprenien en adulteri. El masclisme campava a plaer i la policia i la justícia franquistes no tenien mitjans ni ganes d’investigar la gran majoria de fets delictius. La prioritat eren els enemics ideològics del règim i tota la resta es mirava de tapar com fos. “Els diaris parlaven de gent desgraciada que patia infortunis, que matava per gelosia o per robar gallines, o que es deixava estafar amb allò de l’estampita. S’entenia que a la gent important, intel·ligent i distingida, aquestes coses no els passaven”, sosté Martín. Fins al 1960, per no haver-hi no hi havia ni telèfon per fer denúncies, el 091 que, a partir de llavors, rebia els ciutadans amb el “policía al habla”.

Alguns crims i delictes sí que van fer un salt d’escala mediàtic per l’escàndol social que van provocar. Un dels més famosos va ser el de la prostituta de luxe Carmen Broto, la joguina de jerarques de la dictadura, empresaris com ara Julio Muñoz Ramonet i, fins i tot, de dignataris de l’Església. La van assassinar el 1949, aparentment per robar-li les joies (tot i que la van enterrar amb l’abric de pell). Dels tres autors, dos es van suïcidar amb cianur quan la policia va anar a detenir-los. El tercer va ser condemnat a mort, però, assistit per advocats de renom, Franco el va indultar.

Tampoc es va fer justícia amb el cas Reace, el frau de quatre milions de litres d’oli d’oliva propietat de l’Estat que l’empresa que el guardava als seus dipòsits va decidir alegrement vendre’s. Era el 1972 i al franquisme li quedaven tres telediaris, però que un dels participants en aquell espoli hagués estat Nicolás Franco, germà gran del Generalísimo, va ser suficient perquè els tribunals miressin cap a una altra banda. Quan es va destapar l’estafa, hi va haver una cadena d’assassinats de gent que podia parlar més del compte, inclòs el taxista de confiança dels implicats.

Tothom mirava cap a una altra banda, inclòs un reputat jutge barceloní de l’època que interrogava els sospitosos de perfil “per estalviar-se de veure les marques que els havien deixat a la cara per fer-los confessar, un, dos o els delictes que calgués”. Mentre, la policia, “que era molt paranoica”, anava de corcoll per confiscar cigarrets de grifa, que és com llavors es coneixia el cànnabis, xeringues i flascons que amagaven morfina en lloc de penicil·lina, o per detenir Vicente F. M., un noi de 16 anys que treballava en una fàbrica d’ampolles. La seva fitxa és impagable: “Era blanc dels acudits i les burles dels companys per un gran gep que tenia a l’esquena. Va ser precisament un d’aquests companys que, una vegada, amb ànim d’ofendre’l, com ja era costum, va insultar en Vicente amb el qualificatiu de camell. El noi, que aleshores estava en la tasca de treure un tub candent del forn, i emprant-lo com a estoc, va travessar el qui l’havia ofès i li va causar la mort instantània.”

El seu cas hauria pogut inspirar perfectament una de les novel·les negres que, a partir dels anys setanta, es van convertir en tot un fenomen. Les llavors d’aquest gènere literari, però, es van començar a plantar als anys cinquanta amb els populars bolsilibros, barats i de lectura ràpida, ambientats en països anglosaxons (“seguint la idea que aquestes coses només passaven a l’estranger”) i signats amb pseudònims. “Francisco González Ledesma era Silver Kane, per exemple, i em va dir que n’escrivia quatre al mes”, explica Martín, que situa l’inici de la novel·la negra de qualitat, “amb crítica social”, en Manuel de Pedrolo i el seu precursor Joc brut, del 1965, i, sobretot, en Manuel Vázquez Montalbán i el referent Tatuaje, que va publicar el 1974. La realitat supera la ficció? “Detesto aquesta frase!”, rebla el comissari. Sigui com sigui, no es perdin l’allau de realitat truculenta de la mostra del Museu d’Història.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Maria del Mar Bonet actuarà a la Festa Verdaguer de Folgueroles

BARCELONA
Cinema

Els millors films del 2022, a la Filmoteca

Barcelona
Blanes

Elisabet Moreno segueix la petja de Ruyra a ‘L’esquerda’

literatura

Conveni per impulsar “Mestres de l’Escolania de Montserrat”

Crítica
cinema

El turment d’un pedòfil

Música

‘Passions’ de Bach al Palau de la Música, de cara a Setmana Santa

Barcelona
patrimoni

Cervera vol dignificar el castell per al mil·lenari de la ciutat

PATRIMONI

Figueres inicia les visites a la casa del Dalí adolescent

FIGUERES
patrimoni

Rehabiliten l’Abadia de Senan, a la Conca de Barberà

Conca de Barberà