Arts escèniques

Ser la mare de l’actriu

Les dramaturgues i actrius homenatgen les mares a escena, amb més discreció per part dels artistes masculins, que citen puntualment les àvies, com Jan Vilanova

Les mares de Pont Flotant eixugaven els fills en sortir de la banyera a ‘Com a pedres’

Anna Tamayo ha convidat la seva mare a l’escenari. Ho ha fet amb un evident gest d’agraïment i de generositat. I la Rosa (la mare), que possiblement ja en tindria prou veient com creix la filla mentre repassa la programació de la sessió de tarda de la tele, ha acceptat el repte de posar-se davant dels focus. El que s’expliquen en públic és dramatúrgia de la seva pròpia vida. Com les anècdotes dels àpats de Nadal, que es magnifiquen a mesura que passa el temps. L’actriu i dramaturga repeteix experiència: ja ho havien fet Carla Rovira, Maria Stoianova i Sònia Gómez (amb projectes ben diferents). Es converteixen en homenatges i en una mena de cant a la maduresa. No hi ha una translació similar entre fills i pares o mares. En tot cas, Jan Vilanova sí que remet a la seva àvia (una intrahistòria) morta fa uns anys, a través de la presència de Montse Colomé. I amb Pau Roca fent el paper de net a El més bonic que podem fer .

Tamayo ha fet allò de convidar la mare a casa un dia assenyalat. Lali Álvarez (Ragazzo) signa la direcció d’aquesta peça honesta, de sofà, conversa i velada admiració recíproca. L’Anna deixa que la mare es quedi al sofà. Ara és a ella a qui pertoca fer que se senti còmoda i agraïda al menjador de casa. S’ha girat la truita. La conversa ha passat de pantalla, però continuen amb la mateixa sinceritat de la primera infància. En calces, no es pot pecar de pedant. És impossible. Aquest és el mèrit.

El risc d’exposar una mare a l’escenari és que no se li doni massa pes (perquè podria violentar-la o podria decaure la intensitat escènica) i alhora que tingui un espai prou recognoscible per demostrar que no es tracta d’una boutade passatgera. En aquesta Mi madre en bragas, tot s’exposa molt planerament, a còpia de carmanyoles per a la filla i de preguntes obertes. Aconsegueix una calidesa molt íntima. La filla es guarda algun monòleg final que tensa la corda de l’emoció i que proclama aquest homenatge humil. Probablement, hi falten les discòrdies de l’adolescència. A 200.000 dones, Tamayo presentava una peça en evolució (interpretava personatges, que anaven sent acusades per bruixeria). En aquest treball, tot és molt més concret: no hi ha evolució ni gaire transformació. Se serveix d’una foto fixa, una mena de postal del moment que redimeix les dues protagonistes, i ho comparteix amb un públic i amb un espai sonor interpretat en directe per Alba Rubió Pons, molt oportú.

Carla Rovira també va treure la mare a Màtria, per anar recordant les vicissituds familiars de la Guerra Civil. I fins i tot Maria Stoianova (Paisajes de Txékhov) va convidar, el 2008, la seva mare a un retir de 40 dies com a catarsi per transformar-se com a artista. Feia anys que no es veien. I allò va suposar una convivència de 24 hores, de retrobar-se i redescobrir-se. Anys enrere, també Sònia Gómez va ballar amb la seva mare. Són peces de reconeixement de la filla que se sent adulta i que admet el pes de la mare en la construcció de la seva personalitat. Sigui més o menys evident en el muntatge, s’hi respira aquesta comunió maternofilial.

Sorprèn que sempre siguin filles actrius les que treuen mares a escena; no ho fan amb els pares ni hi ha actors que hagin fet un testimoni similar amb els seus progenitors. En tot cas, hi ha alguna excepció. Per exemple, quan Roger Peña va escriure Iaia! per al gaudi de la seva mare, Montserrat Carulla (que interpretaven amb el fill d’en Roger i net de la Carulla). Però Carulla és una actriu (que, això sí, havia dit que abandonava els escenaris) i Roger Peña en feia un conte fantàstic còmic. Una altra excepció l’encarnen els de Pont Flotant a Com a pedres quan parlaven de la seva infància i de com la mare els eixugava després de banyar-se. Llavors, de platea, saltaven les mares i els abraçaven amb la tovallola.

Famílies fins i tot en les postfuncions

El Teatre Lliure i el Mercat de les Flors competien el 2009 per programar a la plaça Xirgu per les mateixes dates de Nadal: el Lliure proposava el retorn del Circ Cric; el Mercat, el debut d’una companyia francesa (Baró d’Evel). Van plantejar el dilema a Tortell Poltrona (Jaume Mateu) i els va respondre: “Ho resoldrem a l’hora de dinar.” “Què vols dir?”, li van preguntar. No sabien que els artistes francesos eren el seu fill Blai Mateu, la seva companya i Camille Decourtye.

La família Pla-Salinas, que ha recuperat Travy aquest Nadal a la Sala Beckett, ha reservat postfuncions amb altres famílies d’artistes com ara els Mateu (4 de gener), els Galindos (7 de gener), els Escarlata (8 de gener) i, diumenge vinent, la colla dels Comediants. De famílies d’artistes, n’hi ha una pila, principalment en el sector del circ (que compartien nomadisme, creixement i art). Per cert, enguany, la família Albà (Estaquirot Teatre) s’acomiada de l’escena al SAT!. Ara, 50 anys després, Guillem Albà en segueix les passes.

La família Pla té alguna cosa de família Trapp (‘Sonrisas y lágrimas’). Són artistes i cada trobada és susceptible de convertir-se en espectacle. El treball de Travy es remunta al 2017 i té aquell to còmic, sorneguer i carregat de referències sobre la història del teatre, que també sap trobar el punt angulós per sorprendre amb l’emoció: Oriol Pla (enguany acomiada ‘Ragazzo’ de Lali Álvarez i intèrpret de ‘Guillotina’ de’n Iago Pericot) rep un encàrrec i decideix traspassar-lo a la seva família, que continua on sempre. Ell baixa del pedestal de l’èxit (de la fama a la fam hi ha només una lletra, gran poema brossià) i se’ls troba en el seu patetisme interior. L’existencialisme còmic de la Diana (‘Miss cosas y yo’), la poètica absurda d’en Quimet (‘Un dia qualsevol’) i el pragmatisme romàntic de la Núria (‘Frank’) són al menjador de sempre. Que rodi la síndria.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona