L’Espinàs, el meu avi

Què puc dir del meu avi? Espinàs és un cognom reco­ne­gut pels cata­lans, un cognom que m’omple d’orgull. Ha estat molt habi­tual a la meva vida que en pre­sen­tar-me, “Em dic Ricard Espinàs”, la gent exclami: “Ostres! Espinàs! Com l’escrip­tor!” I la repe­ti­tiva res­posta: “Sí, és el meu avi”, sovint amb un som­riure a la meva cara.

Deixa un lle­gat extens com a escrip­tor i peri­o­dista. Algú em va dir que té el rècord Guin­ness mun­dial d’arti­cles publi­cats en premsa. Em pre­gunto si és veri­tat, però en qual­se­vol cas impres­si­ona la xifra dels que va escriure.

També ha estat polític i va crear Els Setze Jut­ges amb el movi­ment de la Nova Cançó. I per a molts, un mes­tre.

Quan jo era molt petit, tinc records de dir als meus pares: “Mireu! L’avi està a la tele!”, de quan feia pro­gra­mes d’entre­vis­tes a TV3. I no oblido que és autor, amb Jaume Picas, de la cançó en català més escol­tada en la història, l’himne del FC Bar­ce­lona.

Si una cosa he admi­rat d’ell és el seu saber estar, la seva con­versa culta, les seves res­pos­tes refi­na­des, sem­pre cor­rec­tes, amb cada paraula ben estu­di­ada com a gran comu­ni­ca­dor que era. També les seves anècdo­tes, que amb el temps, les que puc recor­dar, gua­nyen importància perquè ara les entenc millor. A la seva manera, va con­tri­buir, i molt, en el des­per­tar de la cul­tura cata­lana post­fran­quista, havent d’evi­tar la cen­sura, tot sovint.

Soc acti­vista inde­pen­den­tista i un dels més dels 4.500 repre­sa­li­ats, i encara que mai ho vaig poder par­lar seri­o­sa­ment amb ell, crec que ho apro­va­ria. I jo valo­ra­ria els seus con­sells.

Per posar-hi un toc d’humor, expli­caré que soc informàtic. I ell no era gaire amant de les tec­no­lo­gies... Era un tema recur­rent, encara que una mica tabú, que ens feia gràcia tocar de tant en tant a la família: la nega­tiva per­sis­tent del meu avi a escriure en un ordi­na­dor, en comp­tes de fer-ho amb la seva esti­mada Oli­vetti. Pot­ser, per coses com la màquina d’escriure, o l’olor de pipa del seu des­patx, valoro el punt antic de les coses.

Vaig anar a l’església de Cos­toja expres­sa­ment, per veure la Mare de Déu de l’Espinàs, que m’havia comen­tat l’avi feia temps. També he anat al mas Espinàs, per­dut per la mun­ta­nya d’Espi­nel­ves, que vaig des­co­brir gràcies a les tec­no­lo­gies. Gràcies a aquests viat­ges d’auto­des­co­bri­ment he pogut apren­dre el sig­ni­fi­cat del nom Espinàs, tan sen­zill com un sinònim de la planta de l’arç blanc, una planta espi­nosa, d’on se’l coneix com a espinàs o espi­narç al Valles­pir. Les coses anti­gues són per­fec­tes per la seva sen­zi­llesa.

A TV3 sento que el so de les tecles de la màquina d’escriure aju­da­ven el meu avi a con­cen­trar-se. Era un amant del saber estar. I par­lava un anglès refi­nat. Durant la meva estada de més d’un any a Angla­terra vaig apren­dre un cos­tum que tenen els angle­sos: “Si fun­ci­o­nen, no cal can­viar les coses.” Com per exem­ple les aixe­tes, una de molt calenta i una altra de freda, que podrien ser una de sola. Però per­drien l’elegància, la tra­dició, i no és només can­viar la màquina d’escriure, és can­viar una manera de fer, de ser.

La vida con­ti­nua i, mal­grat que l’avi ja no hi és, ningú pot negar que l’Espinàs serà sem­pre en la memòria col·lec­tiva d’aquest poble que tant s’esti­mava, que té un nom i el sap tot­hom, el poble català.