Cinema

Crítica

cinema

Brotxa gruixuda

La tristesa pot formar unes línies marcades entre les celles: un petit triangle que no ha d’aparèixer per triomfar socialment. En tot cas, el títol de la nova pel·lícula triomfadora de Roben Östlund (amb Palma d’Or a Canes, els premis grossos del Cinema Europeu i tres nominacions rellevants als Oscar) pot tenir a veure amb el fet que fa un retrat satíric de la societat enfocada com una estructura piramidal triangular. Ho fa a través del microcosmos d’un transatlàntic de luxe: a la punta hi ha una elit poderosa representada pels passatgers milionaris, mentre que la tripulació hi encarna les classes mitjanes, diversament acomodades i/o incòmodes amb el sistema, i els servents, invisibles treballant a la part inferior del vaixell, són la classe treballadora esclavitzada.

El cas és que la part central del film transcorre en el transatlàntic de luxe, en què els passatgers multimilionaris diuen coses classistes tremendes abans que un temporal faci que tothom vomiti, una situació en què Östlund s’hi recrea a gust amb la seva efectiva brotxa gruixuda, mentre el vaixell s’enfonsa. Abans, a la primera part, una parella de models influencers (un noi i una noia convidats al transatlàntic per fer-hi bonic) discuteixen en una llarga seqüència pensant cadascun que l’altre pagaria el sopar: una mostra de la mesquinesa humana en què Östlund també s’hi rabeja.

Encara hi ha una tercera part, que s’allarga fins a l’esgotament. Enfonsat el vaixell, els supervivents arriben en bots salvavides a una illa en principi deserta. La brotxa gruixuda persisteix invertint-se la piràmide social. Inútils com són els rics en les tasques de supervivència, una dona de la neteja es fa la mestressa del grup i reprodueix els abusos de poder. Així de simple, si no és reaccionari: aquella idea que no hi ha possibilitat de cap canvi que dinamiti les estructures jeràrquiques. Però, com que Robert Östlund és el mestre de donar gat per llebre, el seu cinema passa per transgressor i provocatiu. Una crítica als poderosos? Més aviat un menyspreu a la humanitat.

El triángulo de la tristeza
Director: Ruben Östlund. Intèrprets: Harris Dickinson, Charlbi Dean, Zlatko Buric, Woody Harrelsontri
Suècia, 2022


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

llibres

Immigració obligada narrada pels protagonistes

Barcelona
opinió

Independent i acollidora

LaBGC
Artista

“Coneixes gaires escoles amb bons edificis i prou personal?”

girona
novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda