‘Cost de vida’ retrata la dificultat de deixar-se cuidar

Són quatre bones personatges que te’ls enduies a casa, comenta el director de Cost de vida, Pau Carrió. Aparentment, no hi ha conflicte que tensi l’acció entre una noia (Katrin Vankova) que accepta la feina de cuidar un investigador universitari amb paràlisi cerebral (Pau Roca). Aquesta parella coincideix amb una dona (Anna Sahun) que ha patit un aparatós accident que l’ha deixada paraplègica i que prova d’ajudar-la el seu excompany, un camioner a l’atur (Julio Manrique). Tots quatres tenen un particular humor com a eina de supervivència dels seus drames interns. El conflicte, doncs, només pot ser amb un mateix per la dificultat de deixar-se cuidar, de confiar en els altres. Per Carrió, la societat ensenya massa a ser autosuficient i quan algú passa a necessitar l’ajuda de l’altres ho viu com una derrota que el degrada.

La dramaturga Martyna Majok va rebre el Premi Pulitzer de teatre el 2018 per aquest muntatge, en què els girs són constants i (aparentment) versemblants. La producció de Sixto Paz i La Villarroel comença funcions de prèvia aquest divendres i s’estrena l’1 de març. Per complexitats d’agenda, només podrà estar 5 setmanes de temporada (quan la previsió és que tingués corda per a vuit setmanes de públic) a la sala.

Per a Carrió, si els homo sapiens van superar els neandertals, molt més corpulents que els havien expulsat del bosc, és perquè aquests homínids van aprendre a cooperar. Ajudant-se van sobreviure en un terreny en el que, individualment, haguessin estat presa fàcil per als animals depredadors. Els de Sixto Paz combreguen, darrerament en produccions que evoquen a una vulnerabilitat personal. Des de la tendresa d’El més bonic que podem fer recorden la desconfiança de l’àvia. El projecte Cost de vida il·lustra el seu lema #Gestosquesóngestes i que confluiria amb aquella tendra ingenuïtat de Les coses excepcionals.

Per poder representar personatges amb greus discapacitats han obert una línia contínua amb l’Institut Guttman. No només els han ensenyat com el servei d’infermeria trasllada un pacient de la cadira a una butaca, o com el pot vestir de la manera més efectiva possible, si no que s’han interessat també per la forma dels pacients d’acceptar una limitació que no havien previst i, així mateix, en l’atenció a guarir els familiars, que passen a ser cuidadors durant una etapa habitualment llarga.