L’art català exiliat que ha caigut en l’oblit

La de la parella d’artistes Gertrudis Galí i Manuel Viusà va ser una vida plena de dificultats, contratemps i desgràcies, però també de talent, heroïcitats i compromís amb uns ideals radicalment catalanistes. Una vida d’inferns i de cels que, 25 anys després de les seves morts a l’exili francès, tots dos el mateix 1998 amb tretze dies de diferència, ha rebut escassos reconeixements i ja pocs recorden.

Una exposició retrospectiva al Museu de Terrassa, a la seu del castell cartoixa de Vallparadís, reivindica les seves trajectòries creatives, marcades per les conviccions polítiques que a la força els allunyaren físicament del seu país durant 40 anys. Viusà & Galí, art, amor, exili (fins al 12 de novembre) és la presentació pública del fons d’obres que una de les filles del tàndem d’artistes activistes, Joana, va donar el 2021 a l’equipament vallesà, amb la complicitat de persones amigues que han vetllat per la seva memòria, la historiadora Núria Rius Vernet, morta l’any passat, i la joiera i gravadora Imma Gibert Jané, alumna de Viusà, la primera autora i la segona col·laboradora del llibre Manuel Viusà i Gertrudis Galí. Una parella d’artistes catalans que es van quedar a l’exili (Pagès Editors, 2009).

“Ens van encomanar el desig que els donéssim la visibilitat que no han tingut”, explica la directora del Museu de Terrassa, Gemma Ramos, comissària de la mostra juntament amb Carles Sánchez, que destaca “l’originalitat” dels seus treballs artístics, tan poc coneguts excepte en cercles reduïts d’especialistes. El conjunt rebut està format per 112 peces entre pintures, escultures, dibuixos, gravats i tapissos, dels quals 81 són de Viusà i 31, de Galí. S’ha privilegiat la presència d’ella perquè va néixer a Terrassa, el 1912, i també perquè aquest equipament museístic té els darrers temps una clara voluntat de restitució de les aportacions ignorades de les dones artistes.

El llegat artístic de Viusà i Galí està travessat per totes les convulsions del segle XX. Res que poguessin preveure quan es van conèixer, a principis dels anys trenta a la Llotja. Dos estudiants de belles arts, ell nascut a Barcelona el 1917, als quals la Guerra Civil espanyola va obligar a canviar dràsticament de plans i a prendre partit en la defensa de la República. Viusà se’n va anar de voluntari al front d’Aragó i el 1938 va caure presoner dels sollevats. Galí va exercir d’infermera. En acabar el conflicte bèl·lic, es van retrobar, es van enamorar i es van casar. I llavors, en la immediata postguerra, va començar el seu periple de lluites en la clandestinitat amenaçades de perills constants, alguns dels quals van esdevenir reals.

El 1940 es van establir a Terrassa, des d’on van propulsar estratègies secretes per combatre tant la dictadura de Franco com l’amenaça feixista a l’Europa en guerra. En un petit taller, Viusà, cofundador del Front Nacional de Catalunya (FNC), es va servir de les seves habilitats artístiques per fabricar visats falsos que van salvar un munt de vides perseguides pels nazis. “Col·laborar amb Hitler era ser patriota; col·laborar amb la Resistència era ser uns traïdors. Quan va començar la Segona Guerra Mundial, un grup de catalans refugiats a França es van posar tot seguit en contacte amb nosaltres. Vam tractar amb tota mena de gent: jueus, anglesos... Nosaltres els allotjàvem, els procuràvem una nova documentació; els acompanyàvem. Sembla que vam tenir a casa un refugiat que després va ser ministre d’en Pompidou.” Qui? “Més difícil de dir-ho. La nostra tasca era precisament donar una nova personalitat a aquesta gent, el nom justament no l’havíem de saber”, recordaria molt temps després Galí en una entrevista que li va fer, a finals dels anys setanta des de París estant, la revista terrassenca Al vent. 

A Terrassa se sabien vigilats i es van amagar darrere un àlies, Camps, el segon cognom de Viusà, que va arribar a signar així algunes obres. El risc a ser descoberts i represaliats els va fer marxar el 1948. Van travessar la frontera amb tres filles petites, i Galí, embarassada de vuit mesos de la quarta criatura, un nen. Es van assentar primer a Canet de Rosselló, des d’on editaren les revistes Ariel i Per Catalunya, l’òrgan del FNC. El 1956 es van establir a París, que no havia oblidat les seves accions de col·laboració amb la Resistència. El seu modest piset de Montmartre era conegut com “la petita ambaixada de Catalunya” a la capital de França. Hi van acollir altres exiliats i pàries del règim franquista i els van donar afecte i suport. Raimon, Lluís Llach i Ovidi Montllor van poder fer els grans concerts a l’Olympia gràcies als bons contactes del matrimoni. També van liderar les gestions amb el govern alemany per aconseguir una pensió com a víctima de guerra per a la vídua de Lluís Companys, Carme Ballester. Viusà va escriure i va editar les primeres biografies del president Francesc Macià i del president que la Gestapo va lliurar a Franco. Galí va homenatjar Companys en una impactant escultura de metall en forma de Pietat que es pot veure a l’exposició de Terrassa.

Com a artistes, les seves carreres van fer un salt internacional a partir dels anys seixanta. A Galí, la va fitxar la galerista Lunia Czechowska, antiga model d’Amadeo Modigliani. Exposaven a les grans ciutats i venien a clients d’arreu del món, sobretot als Estats Units, on van fer una estada de tres mesos, a Nova York, el 1970. La parella no es va trepitjar en tècniques (ell, pintor i gravador; ella, escultora i dibuixant, brillant en una sèrie de violacions de dones) per delimitar les seves personalitats pròpies. Tot i que evidentment es retroalimentaven i compartien motius simbòlics: per exemple, les figures femenines com a al·legories de la pàtria catalana sotmesa a Espanya.

A la qual no van poder tornar ni un cop mort el dictador. El 1979, la policia espanyola va acusar Viusà d’integrant de l’Exèrcit Popular Català (Epoca), organització paramilitar independentista a la qual s’atribuïen els atemptats contra l’empresari Josep Maria Bultó i l’exalcalde franquista de Barcelona Joaquim Viola. Va passar dos mesos a la presó de La Santé de París. Però França es va negar a extradir-lo i el va absoldre per falta de proves en el judici, en què va assistir una expedició d’independentistes catalans, entre els quals Lluís Maria Xirinachs i Heribert Barrera.

El matrimoni no les tenia totes i va emprendre un nou exili, ara a Veneçuela. Dos anys després van viatjar de nou a Europa, on van repartir la residència entre França i Andorra. Al país dels Pirineus, una de les seves filles, Núria, també artista, i una neta, Meritxell, van morir en els aiguats del 1982. Viusà va proposar a les autoritats andorranes l’obertura d’un centre de gravat a Encamp que dugués el nom de la seva filla desapareguda. I es va obrir, dirigit per ell mateix, però sense el nom de Núria. La parella tenia grans idees per transformar-lo en un museu d’art. El 2005, la desídia institucional va fer tancar l’equipament.