L’art català exiliat que ha caigut en l’oblit

La de la pare­lla d’artis­tes Ger­tru­dis Galí i Manuel Viusà va ser una vida plena de difi­cul­tats, con­tra­temps i desgràcies, però també de talent, heroïcitats i com­promís amb uns ide­als radi­cal­ment cata­la­nis­tes. Una vida d’inferns i de cels que, 25 anys després de les seves morts a l’exili francès, tots dos el mateix 1998 amb tretze dies de diferència, ha rebut escas­sos reco­nei­xe­ments i ja pocs recor­den.

Una expo­sició retros­pec­tiva al Museu de Ter­rassa, a la seu del cas­tell car­toixa de Vall­pa­radís, rei­vin­dica les seves tra­jectòries cre­a­ti­ves, mar­ca­des per les con­vic­ci­ons polítiques que a la força els allu­nya­ren física­ment del seu país durant 40 anys. Viusà & Galí, art, amor, exili (fins al 12 de novem­bre) és la pre­sen­tació pública del fons d’obres que una de les filles del tàndem d’artis­tes acti­vis­tes, Joana, va donar el 2021 a l’equi­pa­ment vallesà, amb la com­pli­ci­tat de per­so­nes ami­gues que han vet­llat per la seva memòria, la his­to­ri­a­dora Núria Rius Ver­net, morta l’any pas­sat, i la joiera i gra­va­dora Imma Gibert Jané, alumna de Viusà, la pri­mera autora i la segona col·labo­ra­dora del lli­bre Manuel Viusà i Ger­tru­dis Galí. Una pare­lla d’artis­tes cata­lans que es van que­dar a l’exili (Pagès Edi­tors, 2009).

“Ens van enco­ma­nar el desig que els donéssim la visi­bi­li­tat que no han tin­gut”, explica la direc­tora del Museu de Ter­rassa, Gemma Ramos, comissària de la mos­tra jun­ta­ment amb Car­les Sánchez, que des­taca “l’ori­gi­na­li­tat” dels seus tre­balls artístics, tan poc cone­guts excepte en cer­cles reduïts d’espe­ci­a­lis­tes. El con­junt rebut està for­mat per 112 peces entre pin­tu­res, escul­tu­res, dibui­xos, gra­vats i tapis­sos, dels quals 81 són de Viusà i 31, de Galí. S’ha pri­vi­le­giat la presència d’ella perquè va néixer a Ter­rassa, el 1912, i també perquè aquest equi­pa­ment museístic té els dar­rers temps una clara volun­tat de res­ti­tució de les apor­ta­ci­ons igno­ra­des de les dones artis­tes.

El lle­gat artístic de Viusà i Galí està tra­ves­sat per totes les con­vul­si­ons del segle XX. Res que pogues­sin pre­veure quan es van conèixer, a prin­ci­pis dels anys trenta a la Llotja. Dos estu­di­ants de belles arts, ell nas­cut a Bar­ce­lona el 1917, als quals la Guerra Civil espa­nyola va obli­gar a can­viar dràsti­ca­ment de plans i a pren­dre par­tit en la defensa de la República. Viusà se’n va anar de volun­tari al front d’Aragó i el 1938 va caure pre­so­ner dels solle­vats. Galí va exer­cir d’infer­mera. En aca­bar el con­flicte bèl·lic, es van retro­bar, es van ena­mo­rar i es van casar. I lla­vors, en la imme­di­ata post­guerra, va començar el seu peri­ple de llui­tes en la clan­des­ti­ni­tat amenaçades de perills cons­tants, alguns dels quals van esde­ve­nir reals.

El 1940 es van esta­blir a Ter­rassa, des d’on van pro­pul­sar estratègies secre­tes per com­ba­tre tant la dic­ta­dura de Franco com l’amenaça fei­xista a l’Europa en guerra. En un petit taller, Viusà, cofun­da­dor del Front Naci­o­nal de Cata­lu­nya (FNC), es va ser­vir de les seves habi­li­tats artísti­ques per fabri­car visats fal­sos que van sal­var un munt de vides per­se­gui­des pels nazis. “Col·labo­rar amb Hit­ler era ser patri­ota; col·labo­rar amb la Resistència era ser uns traïdors. Quan va començar la Segona Guerra Mun­dial, un grup de cata­lans refu­gi­ats a França es van posar tot seguit en con­tacte amb nosal­tres. Vam trac­tar amb tota mena de gent: jueus, angle­sos... Nosal­tres els allotjàvem, els pro­curàvem una nova docu­men­tació; els acom­panyàvem. Sem­bla que vam tenir a casa un refu­giat que després va ser minis­tre d’en Pom­pi­dou.” Qui? “Més difícil de dir-ho. La nos­tra tasca era pre­ci­sa­ment donar una nova per­so­na­li­tat a aquesta gent, el nom jus­ta­ment no l’havíem de saber”, recor­da­ria molt temps després Galí en una entre­vista que li va fer, a finals dels anys setanta des de París estant, la revista ter­ras­senca Al vent. 

A Ter­rassa se sabien vigi­lats i es van ama­gar dar­rere un àlies, Camps, el segon cognom de Viusà, que va arri­bar a sig­nar així algu­nes obres. El risc a ser des­co­berts i repre­sa­li­ats els va fer mar­xar el 1948. Van tra­ves­sar la fron­tera amb tres filles peti­tes, i Galí, emba­ras­sada de vuit mesos de la quarta cri­a­tura, un nen. Es van assen­tar pri­mer a Canet de Ros­selló, des d’on edi­ta­ren les revis­tes Ariel i Per Cata­lu­nya, l’òrgan del FNC. El 1956 es van esta­blir a París, que no havia obli­dat les seves acci­ons de col·labo­ració amb la Resistència. El seu modest piset de Mont­mar­tre era cone­gut com “la petita ambai­xada de Cata­lu­nya” a la capi­tal de França. Hi van aco­llir altres exi­li­ats i pàries del règim fran­quista i els van donar afecte i suport. Rai­mon, Lluís Llach i Ovidi Mont­llor van poder fer els grans con­certs a l’Olym­pia gràcies als bons con­tac­tes del matri­moni. També van lide­rar les ges­ti­ons amb el govern ale­many per acon­se­guir una pensió com a víctima de guerra per a la vídua de Lluís Com­panys, Carme Balles­ter. Viusà va escriure i va edi­tar les pri­me­res bio­gra­fies del pre­si­dent Fran­cesc Macià i del pre­si­dent que la Ges­tapo va lliu­rar a Franco. Galí va home­nat­jar Com­panys en una impac­tant escul­tura de metall en forma de Pie­tat que es pot veure a l’expo­sició de Ter­rassa.

Com a artis­tes, les seves car­re­res van fer un salt inter­na­ci­o­nal a par­tir dels anys sei­xanta. A Galí, la va fit­xar la gale­rista Lunia Czec­howska, antiga model d’Ama­deo Modi­gli­ani. Expo­sa­ven a les grans ciu­tats i venien a cli­ents d’arreu del món, sobre­tot als Estats Units, on van fer una estada de tres mesos, a Nova York, el 1970. La pare­lla no es va tre­pit­jar en tècni­ques (ell, pin­tor i gra­va­dor; ella, escul­tora i dibui­xant, bri­llant en una sèrie de vio­la­ci­ons de dones) per deli­mi­tar les seves per­so­na­li­tats pròpies. Tot i que evi­dent­ment es retro­a­li­men­ta­ven i com­par­tien motius simbòlics: per exem­ple, les figu­res feme­ni­nes com a al·lego­ries de la pàtria cata­lana sot­mesa a Espa­nya.

A la qual no van poder tor­nar ni un cop mort el dic­ta­dor. El 1979, la poli­cia espa­nyola va acu­sar Viusà d’inte­grant de l’Exèrcit Popu­lar Català (Epoca), orga­nit­zació para­mi­li­tar inde­pen­den­tista a la qual s’atribuïen els atemp­tats con­tra l’empre­sari Josep Maria Bultó i l’exal­calde fran­quista de Bar­ce­lona Joa­quim Viola. Va pas­sar dos mesos a la presó de La Santé de París. Però França es va negar a extra­dir-lo i el va absol­dre per falta de pro­ves en el judici, en què va assis­tir una expe­dició d’inde­pen­den­tis­tes cata­lans, entre els quals Lluís Maria Xiri­nachs i Heri­bert Bar­rera.

El matri­moni no les tenia totes i va empren­dre un nou exili, ara a Veneçuela. Dos anys després van viat­jar de nou a Europa, on van repar­tir la residència entre França i Andorra. Al país dels Piri­neus, una de les seves filles, Núria, també artista, i una neta, Merit­xell, van morir en els aiguats del 1982. Viusà va pro­po­sar a les auto­ri­tats andor­ra­nes l’ober­tura d’un cen­tre de gra­vat a Encamp que dugués el nom de la seva filla des­a­pa­re­guda. I es va obrir, diri­git per ell mateix, però sense el nom de Núria. La pare­lla tenia grans idees per trans­for­mar-lo en un museu d’art. El 2005, la desídia ins­ti­tu­ci­o­nal va fer tan­car l’equi­pa­ment.