Cinema

Mirador

Tot s’havia anunciat arreu i a la vegada

Els Daniels saben donar tant de gat per llebre que ni s’ha parat atenció a ‘El triangle de la tristesa’

Tot estava anunciat: Tot a la vegada i a tot arreu ha arrambat tots els guardons més importants i així, doncs, és la triomfadora absoluta de la 95a edició dels Oscar, malgrat que ha deixat marge perquè l’alemanya Res de nou a l’Oest, una discreta adaptació produïda per Netflix de la novel·la pacifista d’Eric Maria Remarque sobre la I Guerra Mundial, s’endugués quatre Oscar, inclòs el de la millor pel·lícula internacional. El cas és que els acadèmics de Hollywood han menystingut absolutament The Fabelmans, amb el qual Steven Spielberg recrea amb sensibilitat i complexitat la seva història familiar i la pròpia iniciació en el cinema; Ànimes en pena d’Inisherin, de Martin McDonagh, que és capaç de fer-hi ressonar la guerra civil a la Irlanda de fa un segle en la història d’una disputa absurda i tossuda entre dos homes; Elvis, una interessant reflexió, ni que sigui amb tots els excessos de Baz Luhrmann, sobre com va ser sotmesa la força subversiva del cos de l’anomenat rei del rock-and-roll, i Tár, una indagació en la corrupció de l’exercici del poder a càrrec de Todd Field amb una sublim Cate Blanchett. Ni pa ni aigua a unes pel·lícules amb càrrega autoral que expressen una visió madura i prou complexa d’allò que aborden.

Què pot haver dut a premiar d’una manera tan unànime i generosa Tot a la vegada i a tot arreu, avalada per la poderosa distribuïdora independent A24? En un moment de crisi pel que fa a l’impacte dels Oscar i del mateix cinema hollywoodià, és possible considerar que l’aposta per la parida còsmica dels Daniels (Dan Kwan i Daniel Scheinert) correspon a una voluntat de “modernitzar-se” i acordar-se amb els gustos d’un públic jove que deu celebrar la incorporació del multivers en una narració cinematogràfica? Convertint la propietària d’una bugaderia (amb problemes amb Hisenda i també amb la pròpia família) en l’heroïna salvadora dels mons paral·lels del multivers, tot passa d’una manera tan vertiginosa, com una acumulació d’accions aclaparadora, que resulta difícil contemplar un sol pla. És com si el cinema negués la seva capacitat per crear imatges dignes de memòria. Però Tot a la vegada i a tot arreu, que recicla sense complexos imatges de diversa procedència, deu sorprendre pels seus salts desconcertants d’un món a l’altre i per un suposat humor desbaratat que, passant per desenfadat, es dilueix en un final sentimental de reconciliació familiar. Els Daniels saben donar tant de gat per llebre que ni s’ha parat atenció a El triangle de la tristesa, de Ruben Östlund.

El cas és que els acadèmics de Hollywood van mostrar-se encantats de premiar el film dels Daniels i, aplaudint amb entusiasme mentre reien cadascun dels guardonats per Tot a la vegada i a tot arreu, semblaven premiar-se i aplaudir-se ells mateixos per valorar una cosa tan suposadament original. Allò que resulta sorprenent és que el vertigen marejador de Tot a la vegada i a tot arreu permeti apreciar el treball dels seus intèrprets, que han acaparat els premis en aquests apartats, a excepció del millor actor en un rol principal. Això perquè, tenint una heroïna que venta coces al seu centre, no podien presentar cap candidatura a aquest guardó, que ha recollit Brendan Fraser per The Wale, melodramón de Darren Aranofsky. Respecte a aquest premi, es podria considerar que Hollywood ha reconegut de nou un actor que encarna un personatge amb una dificultat física o una patologia, en aquest cas a conseqüència de l’addicció autodestructiva al menjar porqueria. Resulta, però, que el cos que apareix a la pantalla no és real, sinó que la transformació monstruosa de Fraser és virtual: podria semblar que el premi al maquillatge és coherent, però tampoc es tracta d’un procediment “artesanal” perquè el rostre i el cos han sigut sotmesos a la postproducció informàtica.

Tornant als premis d’interpretació a Tot i a la vegada i a tot arreu, estava cantat que la gràcia que deu fer Jonathan Ke Quan faria invisible l’immens treball de Brendan Gleeson a Ànimes en pena d’Irisherin. Tanmateix, tot i els indicis, no estava clar que Jamie Lee Curtis guanyés la partida a Angela Basset per Black Panther: Wakanda forever i tampoc que Michelle Yeoh s’imposés finalment a la gestualitat precisa amb la qual Cate Blanchett construeix un personatge tan complex com el de la dominant, manipuladora i abusadora directora d’orquestra de Tár. Potser, a part de l’efecte dominó de posar-se a marcar una darrera l’altra les caselles corresponents a la pel·lícula que vol premiar-se, ha prevalgut el criteri apuntat per la revista Vogue: feia 25 anys que no es premiava una actriu que no fos blanca i, a més, Cate Blanchett ja té dos Oscar. El text va ser retuitat per la mateixa Yeoh (malaia d’origen xinès i la primera asiàtica que aconsegueix el premi a la millor actriu principal, si no es considera que, de fet, ho va ser Merle Oberon, que, per no ser discriminada a Hollywood, va amagar els seus orígens hindús) transgredint les normes de l’Acadèmia, que prohibeix desqualificar una altra persona nominada en la mateixa categoria. Es va dir que per això perillava l’Oscar a Yeoh, però el cas és que Blanchett s’ha quedat sense el tercer Oscar. No ve d’aquí. Almenys n’hauria de tenir dos més: un per I’m not there i un altre per Carol, tots dos films dirigits per Todd Haynes. Que, posem per cas, aquest últim no tingui cap Oscar com a millor director (com tampoc, entre els directors vius i aquest cas encara és més escandalós, David Lynch) mentre que els Daniels ja en tenen un dona compte de la inconsistència dels criteris dels acadèmics de Hollywood. També s’han endut el premi al millor guió original. Sort que no podien competir en el del millor guió adaptat, amb el qual almenys s’ha reconegut Elles parlen, pel·lícula de Sarah Polley (l’única dirigida per una dona que figurava en la llista de les deu nominades en la categoria principal) sobre les agressions sexuals a les dones d’una comunitat mennonita.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

novetat editorial

Nova antologia de la poesia de Vicent Andrés Estellés

Barcelona
cultura

Mor la periodista Cultural Anna Pérez Pagès

televisió

‘Sense ficció’ estrena dimarts a TV3 ‘Qui va matar Cachou?’

Barcelona

Clara Gispert, canvi i plenitud

girona
festival

Convivència i músiques del món en el quart Festival Jordi Savall

Barcelona
Crítica

A la recerca de la tradició perduda

Música

Classe B, Fortuu, Jost Jou i Juls, candidats del Talent Gironí més ‘urbà’ de Strenes

girona
Éric Besnard
Director de cinema

“Hem caigut en l’histerisme col·lectiu i no parem a pensar”

Barcelona
MÚSICA

Joan Magrané estrena a Peralada un responsori per a la Setmana Santa del segle XXI

girona