Bé, és clar, encara que no vulguis se’n fa, de balanç. Són aquesta mena de balanços que es fan, també, quan arriba Cap d’Any. I, ara, en canviar de número, una mica més, potser. Sigui com sigui, estic content del que he pogut fer, perquè veig gent molt més preparada que jo que no ho ha pogut fer. Jo, doncs, m’he pogut dedicar a la música i he tingut sort. Però tot té un preu, és clar.

Els diners, per exemple. Però poca cosa més, no et pensis. En qualsevol cas ha valgut la pena. Jo sempre he estat molt anàrquic i poc cerebral; diafragmàtic, en podríem dir. I, per tant, m’ha estat possible viure així. Simplement m’han emocionat una sèrie de coses i he pensat que, si a mi m’emocionaven, a algú altre potser també el podrien emocionar.

No sé qui s’ho va inventar, això de l’últim romancer. Jo t’asseguro que no, però ja m’està bé. Tot i que hi afegiria “en actiu”, perquè “en passiu” n’hi ha molts, i “en perifràstic”, ja no diguem!

No ho sé, però en qualsevol cas ja em va bé, perquè és una cosa anòmala. Però jo no sé què soc, exactament, perquè soc una mica de tot i a la vegada una mica de res. Jo escric música... però no soc músic. Els tres que m’acompanyen, en canvi, sí que en són, de músics! N’hi ha un, fins i tot, que no veu melodies sinó que veu notes! I també escric lletres, però no soc escriptor.

Tres-cents cinquanta només d’encàrrec, diria. Si aquests dies mires el meu web, d’altra banda, veuràs que estem penjant un munt de coses. Va venir un tío de Mataró que durant anys m’havia anat gravant, també tot el que feia a RAC1 [al programa La primera pedra, en què col·laborava] i em va portar un llapis de memòria i setze CD... amb 1.042 cançons!

Sí, però sempre dic que els romanços d’encàrrec no són els meus romanços. D’aquí a dos dissabtes, per exemple, n’he de cantar un per a un tío que fa vuitanta anys. Em va venir la seva filla i em va dir: “Mira, el meu pare et segueix bastant, és una mica tarambana… Li podries fer un romanço?” I és clar que li puc fer, però jo aquell home no el conec, per tant no crec que pugui atribuir-se’m aquest romanço. Jo simplement posaré en solfa la visió que té ella del seu pare. Hi posaré una mètrica.

Exacte. Moltes vegades, d’altra banda, quan et demanen un romanço, et comencen a donar informació i explicar coses, però després matisen: “Però això, sobretot, no ho posis, eh?” [riu].

[Rumia una estona] Un romanço de la merda, diria. Me’l va encarregar l’Agència de Residus del Vallès Oriental. O alguna cosa així. “Ostres”, els deia. “M’esteu demanant que us faci un romanço... de la merda?”. Però van insistir-hi i el vaig fer. No és que fos gaire poètic, però.

Hi ha llocs on em diuen que no cal que hi vagi, que els ho gravi i llestos. Però tot sovint vaig a cantar-los, i aleshores noto que fan una mica la funció d’aglutinador. Dius una cosa que, de fet, ja saben tots, perquè tothom ja coneix de sobres la vida d’aquella persona, parella o institució, però perceps que s’ajunten ànims i voluntats, i veus tothom content i de celebració. No és que sigui exactament una litúrgia, però seria una cosa semblant.

Diria que l’hem perdut força, la cosa de cantar. Però, vaja, de celebracions tothom en fa i, aleshores, sempre hi ha qui està més o menys calent, vermell, amb les venes del coll inflades… Però no tenim gaire tradició de cantar, no. He dedicat molts esforços perquè la gent canti, ja que vaig anar al País Basc, on tothom se sap totes les estrofes, o a Grècia, on no només canten sinó que també ballen, i feia enveja.

No ho sé, perquè els catalans som tan animals com qualsevol altre poble. Hi ha això del seny, però, que no sé com ens l’han inculcat. Aquí, en tot cas, el que s’ha volgut preservar són els cants rituals. La Dansa de Campdevànol, per exemple. Molt bé, està molt bé, la Dansa de Campdevànol, però quan la gent de Campdevànol va de gresca, què ballen? No ballen pas, la Dansa de Campdevànol! És igual que la sardana, a la qual es vol posar un significat. Recordo, quan vivia a Cornudella de Montsant, que em deien: “Ja ens agrada, ja, la sardana... Nosaltres paguem cada mes una cobla i ens sentim molt catalans, però nosaltres, de fet, tota la vida hem ballat la jota.” És com si un conjunt digués que només tocarà valsos. Molt bé, toquin els valsos que vulguin, però després podrien fer algun pasdoble, no? No entenc per què no hi ha més barreja. L’escudella barrejada és el plat nacional!

Som onze germans, i això et marca, perquè et distancia força del riure i el plorar. Saps que algú riu i algú plora, i no passa res, perquè a tu et tocarà d’aquí a una estona. Mon pare era un tío de Barberà que va pencar sempre molt i que, amb pantalons curts, ja havia muntat una mena de fabriqueta amb el seu pare. La mare, de Lleida, venia d’una família també molt pencaire, tot i que amb uns quants drames. En tinc algun romanço, de fet.

Sí, decisió meva. Era d’una família catòlica amb algun parent, aleshores, capellà. Potser era la meva dèria de fer sempre alguna cosa diferent. Vaig anar primer a la Conreria i, després, al seminari major. Va significar una cosa important, perquè vaig fer un creixement amb uns companys. Primer et creus el medi i després dius: “Ei, aquí hi ha coses que no quadren...” I llavors et refermes més amb els companys i els amics.

Exacte. No et diré que fóssim cul i merda, però vaja... Vam fer un munt d’excursions, pujàvem a discutir coses a Queralt amb en Ballarín… Teníem divuit anys i una gran inquietud. Volíem llegir llibres que ens arribaven d’amagat, comentàvem poemes, pel·lícules... Ell tenia una gran facilitat a l’hora d’escriure.

Estant encara al seminari vaig començar a treballar a l’Hogar del Libro amb l’equip Telstar 33, fent cançoners. Uns diuen que el Grup de Folk inicial va venir amb la idea de fer un cançoner i altres que Àngel Fàbregas [amb qui fundaria el segell Als 4 Vents] els va anar a buscar per dir-los que, si mai volien fer un cançoner, ell els el publicaria. Fos com fos, vaig conèixer el Xesco [Boix], que havia arribat dels Estats Units ple de material de Pete Seeger, en Jordi Pujol i en Pau Riba, els germans Batiste... Sí que recordo haver-los dit que jo, en allò, hi trobava a faltar més cançó popular catalana i, de mica en mica, m’hi vaig anar afegint. A la segona actuació, als Lluïsos de Gràcia, ja m’hi vaig sumar.

Veníem d’una època en què estava prohibit tot, que és una cosa difícil d’entendre per a qui no ho hagi viscut. El Grup de Folk va ser la suma de diferents sensibilitats que van unir-se en un moment determinant i de la qual va sorgir una energia fantàstica. No vam durar ni dos anys, però a molts joves els érem més propers que els Setze Jutges, i crec que vam deixar petjada, com ho demostra el fet que poc després van començar a sortir ple de grups de folk arreu de Catalunya: a Manresa n’hi havia tres! I a Vilafranca o Igualada, un parell!

Sí. El Grup de Folk és el que em va portar cap a la faràndula, perquè fins aleshores només havia cantat en colònies, coses d’escoltisme... Però si amb el Grup de Folk vam fer una vintena d’actuacions, amb Els Sapastres en van ser dues-centes!

I em va caure la bava, és clar, tot i que les vegades que he pujat a un escenari a cantar-les amb ells, tan bon punt s’han posat a tocar, m’han caigut totes les pròtesis a terra [riu].

Hi ha músics boníssims, cada vegada estan més ben preparats. El que falla són els polítics, els gestors. Un polític no es podrà entendre mai amb un artista.

No, no... tot i que he ensenyat guitarra a molts polítics, jo... Després em veuen i em diuen: “Jaume, jo soc el de sempre, eh?” I jo els responc: “Sí, home, i tant! Només faltaria!” [riu].