Música
Els venerables del Black Music
THE TEMPTATIONS · The Temptations, grup clàssic de la factoria Motown actuarà demà a l’Auditori de Girona dins del Black Music Festival, que durant dues dècades ha programat un bon grapat de clàssics eterns de la música negra
Un dels discos més importants en la història de The Rolling Stones i del rock en general és Exile On Main St. (1972) i, entre els músics que el gravar, n’hi ha tres que han passat en diferents moments pel Black Music Festival: dos Stones que llavors eren titulars del grup, el baixista Bill Wyman i el guitarrista Mick Taylor, més el teclista Billy Preston, que va actuar a la sala La Mirona de Salt el 2005, només un any abans de morir. Wyman va tocar al festival el 2009, amb els seus Rhythm Kings, i Mick Taylor ho va fer el 2013 amb la seva banda. Aquesta és una bona mostra del nivell artístic assolit pel Black Music Festival des que va néixer, el 2002. Durant aquestes dues dècades, han passat pel festival uns 450 grups i solistes, comptant els de l’edició d’aquest any, que acaba aquest diumenge amb el tradicional Black Music Pícnic al parc del Migdia. Però abans, la nit del dissabte 25 de març, el festival ha programat a l’Auditori de Girona un concert de The Temptations Review feat. Glenn Leonard o, el que és el mateix, una formació que manté vius la flama i el repertori d’aquest grup vocal, clàssic absolut del soul de la factoria Motown gràcies a cançons com ara My Girl i Papa Was a Rolling Stone, amb el reclam d’un dels seus membres originals, Glenn Leonard, que ho va ser en el període 1975-1983. No és estrany: de fet, és molt habitual, en el circuit dels clàssics de la música negra, que funcionin un o, de vegades, més grups amb el nom de la formació homenatjada i la legitimació afegida de tenir a les seves files algun dels seus membres originals. De fet, l’any 2004, a la tercera edició del Black Music, ja hi era prevista l’actuació de The Temptations Review feat. Damon Harris, que va formar part dels Temptations clàssics entre el 1972 i el 1975, però aquell concert compartit amb The Former Ladies of The Supremes es va cancel·lar.
La llista de venerables del blues, el soul i el rock que han passat pels escenaris del Black Music Festival és llarga i molt potent: Johnny Winter hi va actuar a la segona edició, el 2003; John Mayall ho va fer el 2004 amb els seus Bluesbreakers a La Mirona i va tornar al festival una dècada després, ja amb 80 anys fets, a l’Auditori de Girona. El 2005 hi van actuar Chuck Berry i Billy Preston; el 2006, Sam Moore, de Sam & Dave, i Alvin Lee, mític guitarrista de Ten Years After; el 2007, Ike Turner; el 2008, Maceo Parker, que hi va tornar el 2012 i el 2015, aquesta última vegada per compartir una producció amb la big band Girona Jazz Project; el 2013, l’històric grup vocal The Impressions es va aliar amb els gironins The Pepper Pots; el 2016, va actuar a l’Auditori el brillant baixista i contrabaixista Stanley Clarke, i dues grans dames il·luminen aquesta llista incompleta i provisional: la supervivent Gloria Gaynor va actuar a l’Auditori el 2017, i Martha Reeves and The Vandellas, el 2018. Evidentment pel Black Music han passat altres grans noms, com ara Jon Spencer Blues Explosion, Tower of Power –veterana banda que va fer al Black Music el seu primer concert a l’Estat espanyol–, Incognito, Morcheeba, Spin Doctors, The Wailers, Trombone Shorty, The Brand New Heavies i Eli Paperboy Reed, però aquí ens centrem més en els veterans que han visitat el festival en els últims anys de la seva vida.
“Johnny Winter tenia Parkinson, però quan seia a l’escenari i començava a tocar la guitarra se n’oblidava, de la malaltia”, recorda Xavi Fortuny, director de RGB Management, que també va ser el primer director artístic del festival, abans de passar el relleu a Jordi Planagumà, que després el va cedir a l’actual director, Pau Marquès. Fortuny també recorda que el mànager de Winter li va proposar una curiosa negociació: costava el mateix contractar-lo per un concert que per dos, així que li van buscar un altre concert a la península, concretament en una sala de Puente la Reina (Navarra). Fortuny es va esforçar especialment en els primers anys del festival a atreure-hi noms importants que l’avalessin davant de possibles futurs fitxatges. “Érem conscients que aquella generació de músics estava desapareixent i per això ens afanyàvem per contractar els que podíem, per tenir currículum.” Avalats per noms com ara Johnny Winter, John Mayall, Chuck Berry i Billy Preston ja en les primeres quatre edicions, era més fàcil convèncer els mànagers d’altres estrelles més o menys fulgurants. Fortuny, però, remarca que la majoria dels esmentats han passat pel festival sense grans ínfules de divo o diva, ni les mítiques grans peticions de bufets enormes amb xampanys exclusius –“són més rígids els grups francesos en general, tant en les condicions tècniques o a l’hora de demanar una determinada aigua mineral”–, i els seus records així ho subratllen: la imatge de John Mayall amb samarreta blanca sense mànigues, als 70 anys, sortint a l’entrada de La Mirona a vendre els seus discos amb un interès desmesurat, pel qual no signava cap disc que no hagués venut ell; i la visita històrica de Chuck Berry, que viatjava pel món sol amb la seva guitarra i el seu mànager, també per estalviar, de manera que el festival li va haver de buscar una banda anglesa que ja havia fet bolos amb ell. “Tant Chuck Berry com Johnny Winter es van mostrar força simpàtics, tot i que aquest últim era de molt poques paraules, però, en general, jo intento no emprenyar gaire els artistes quan són aquí, perquè ells tampoc no en tenen la culpa”, diu Xavi Fortuny, que també ha estat músic i sap com pot arribar a emprenyar una visita inoportuna al camerino. Fins i tot recorda que Ike Turner, tristament conegut pels maltractaments a la seva exdona, Tina Turner, quan va tocar a La Mirona va ser força agradable. “Segurament havia estat més ogre amb la seva dona, de portes endins i a una altra edat, quan era més jove.” Turner va morir pocs mesos després del concert.
El festival va fer gestions per portar-hi Aretha Franklin, però la gran dama del soul pràcticament no viatjava, encara menys fora dels Estats Units. Si pogués demanar un desig, a Xavi Fortuny li agradaria portar Stevie Wonder o The Black Crowes al festival. I per què no?