El repte de fer còmic a Catalunya
PASSAT · Catalunya, capdavantera pel que fa a la qualitat creativa i editorial però amb una distorsió de l’ús de la llengua
Noves generacions d’autors i lectors s’incorporen a la lectura
Els autors s’internacionalitzen, però es continuen comprant drets a fora
Històricament, la força del còmic a Catalunya en relació amb tot l’Estat rau, a banda del potencial creatiu, en el fet d’haver estat la potència editorial d’Espanya: aquí va néixer el TBO i també ho van fer desenes d’emblemàtics personatges, com Mortadel·lo i Filemó, que van sortir de la important factoria de l’Editorial Bruguera. A Catalunya es va gestar la implantació del còmic underground als anys setanta, primer amb publicacions alternatives i després amb la revista El Víbora.
Catalunya també va ser la porta d’entrada de grans clàssics del còmic infantil francobelga com ara Els Barrufets o Sergi Grapes des de les pàgines de Cavall Fort, que va demostrar a partir dels seixanta que un còmic en català era possible. També Joventut, amb les aventures de Tintin, aportaria accent català a personatges internacionals, així com ho va fer Astèrix.
Des de Catalunya l’editor Josep Toutain va obrir un forat al món i amb la seva agència Selecciones Ilustradas va introduir molts autors al mercat europeu. Això sí, amb treballs d’encàrrec. Va ser també Toutain que va donar un impuls al còmic d’autor de diferents gèneres amb publicacions mítiques com 1984, Zona 84, Creepy o Comix Internacional.
L’èxit d’aquestes publicacions de còmic va engrescar diversos autors a crear les seves revistes: Josep Maria Beà va impulsar Rambla i Manfred Sommer, amb altres autors, Mogambo. Tanta eufòria va fer morir d’èxit i el mercat del còmic va entrar en una profunda crisi a mitjans dels vuitanta. Les revistes van desaparèixer i el còmic semblava agonitzar tot albirant que la historieta com a mitjà d’expressió moriria amb el segle XX. No obstant això, com el petit poblat gal, hi va haver editorials que resistien gràcies a un públic que semblava que no tenia relleu. Van continuar publicant la divisió de còmics de Planeta, La Cúpula, Panini i Norma, que també havia publicat dues revistes emblemàtiques Cimoc i Cairo, aquesta darrera paradigma de la modernitat dels vuitanta. Norma havia intentat sense èxit publicar en català les seves històries per a públic adult.
A principi dels noranta, el còmic semblava que es trobava a cures pal·liatives, però el remei que el faria reviure va venir d’una banda de la novel·la gràfica que substituiria els herois fantàstics per herois quotidians amb vivències molt properes als lectors. Aquesta nova manera d’entendre el còmic aniria acompanyada de la creació d’editorials independents.
D’altra banda, la implantació del còmic japonès gràcies a les seves adaptacions animades en sèries de televisió obriria la historieta al segle XXI amb unes dinàmiques noves respecte a les del segle anterior. Una nova generació de lectors naixia amb una manera multimediàtica d’entendre el còmic que obriria la historieta al segle XXI.
D’entrada, els que semblaven els enemics millennials de la historieta, com ara videojocs, internet, xarxes socials, realitats augmentades i diverses expressions d’oci i entreteniment tecnològic, han esdevingut aliats. És cert que davant la irrupció de l’Univers Marvel a la gran pantalla s’han reduït les vendes de tebeos d’aquest gènere, però els còmics continuen sent la base de creació i experimentació de noves trames que després passen al cinema. Les plataformes digitals també s’estan alimentant de molts personatges de còmic, i no només del mainstream, sinó de creacions independents.
Un cas singular, fins fa poc, de l’aliança entre el còmic i les xarxes i que ara ja ha esdevingut habitual és el de Moderna de Pueblo (Reus, 1986). Aquesta autora va començar a publicar les seves històries de realitats molt properes i quotidianes a les xarxes socials. I va ser de l’espai virtual que les vinyetes van passar amb gran èxit al paper. El fenomen Moderna ha arrossegat moltes noies a ocupar un paper protagonista en el món del còmic al llarg del segle XXI. La veu de les dones es nota també pel fet de tractar de temàtiques inèdites en el camp del còmic. Marta Puig, de nom artístic Lyona (Esparreguera, 1979), amb Madr¿eh? ens parla per la via de l’experiència personal de la fecundació in vitro. Actualment es pot comprovar el dinamisme i l’aportació gràfica i conceptual de les dones en el camp del còmic amb la mostra Constel·lació gràfica. Joves autores de còmic d’avantguarda, al Centre de Cultura Contemporània de Barcelona.
Judit Mallol (Barcelona, 1994) és una autora que exemplifica les noves tendències de l’univers actual del còmic que obliga els autors a obrir-se a nous registres i mercats. Mallol, autora de Hallyu, una guia de Corea il·lustrada per a joves, va estudiar belles arts i va començar a dissenyar personatges per a jocs de mòbil. Ha il·lustrat contes infantils i juvenils, i assenyala que el moment per als autors és bo, però amb un gran però: “Hem de treballar moltes hores, en diversos projectes i obrint-nos a mercats estrangers.”
El mateix cas que Juan Albarran (Barcelona, 1975), que ha treballat com a entintador al mercat de superherois als Estats Units, però que ha trobat una plaça destacada en un mercat tan difícil i en aparença impermeable com el japonès. “Ha estat una mena de somni, és cert que els mangakes –autors de còmic– hem de rendir al cent per cent sense excuses, però també que la professió té un respecte que no tenim aquí. La consideració que em tenen al Japó mai me l’hauria pogut imaginar.” Albarran és autor de la sèrie Matagi Gunner.
També un autor que s’ha introduït en el mercat dels Estats Units, seguint els passos de pioners catalans com Pasqual Ferry, ha estat Jordi Armengol (Barcelona, 1973), que recentment ha publicat Cloaked (Norma), una sèrie que juga amb l’ambigüitat moral del seu protagonista: El Centinela, un superheroi de la casa Dark Horse, considerada una companyia independent, però amb una dimensió que la situa en el mercat americà en tercer lloc, després de Marvel i DC. El guió de l’obra és de Mike Richardson, creador de la companyia.
Aquest posicionament d’autors catalans en el mercat internacional té una lectura negativa. Autors com Jaime Martín, de bona acceptació al mercat europeu, han de treballar directament per al mercat francobelga perquè el món editorial català i espanyol no pot pagar el mateix que paguen a l’estranger. Aleshores a les empreses d’aquí no els queda més remei que comprar els drets a les cases estrangeres, cosa que debilita el nostre mercat. La raó de tot això cal trobar-la en el consum cultural de còmic. A França és molt elevat i, per tant, amb un nombre de vendes infinitament més gran en relació amb l’Estat espanyol. Jaime Martín (l’Hospitalet de Llobregat, 1966), amb la seva trilogia sobre la Guerra Civil i el franquisme, basada en molts dels records dels pares i els avis, ha conquerit el mercat francès. També un nom destacat d’autor català que triomfa més enllà dels Pirineus és Jordi Lafebre (Barcelona, 1979), amb obres de gran potència poètica com Carta Blanca, publicada el 2020 per Dargaud, a França, i per Norma a l’Estat espanyol.
Pel que fa a l’ús de la llengua, cal destacar en els darrers anys un increment de les edicions en català. El fet que la novel·la gràfica s’hagi incorporat a les editorials literàries catalanes ha facilitat aquest camí. Un cas és el de l’editorial Comanegra, que ha posat al capdavant de la seva col·lecció de novel·la gràfica l’autor Oriol Malet, amb una línia de productes que fan referència a obres de tesi o de caire periodístic.
També Enciclopèdia Catalana s’ha endinsat en el còmic en català, però específicament en el manga a través del segell Kaji Manga. També en el terreny singular del manga en català, Norma Editorial ha donat un bon cop d’accelerador amb la publicació de molts dels grans èxits que fins ara només editava en castellà.
Entre les majors editorials que publiquen manga en català té un lloc especial pel seu caràcter capdavanter Planeta, que als anys 90 va publicar, amb xifres de venda extraordinàries, el manga original de Bola de Drac. Aquest fenomen motivat per l’emissió de la sèrie d’animació a TV3 va ser l’inici de la massiva afició al manga a Catalunya per part d’una nova generació jove de lectors que en aquell moment, després de la fallida de Bruguera, es trobaven amb una minsa oferta de còmics infantils i juvenils.
Lògicament aquest moviment d’edició en català té contrapartida amb petites empreses com Ooso, l’editora de la qual, Olga Resina, declara: “Vam començar a publicar en català el 2018 i crec que la nostra feina ha arrossegat altres empreses molt més grans que la nostra.”
A banda del manga en català, cal remarcar projectes com el d’editorials novelles com Finestres, nascudes amb la voluntat de promoure el còmic en català. En aquest sentit, s’ha creat el premi Finestres, que distingeix un projecte de còmic en català; a més de la dotació econòmica, inclou la publicació de l’obra. El premi Finestres 2022, que ja ha pres forma física, va ser per a Max (Barcelona, 1956) amb l’obra Què, un treball que planteja una lectura basada en la visió teatral de l’obra. Finestres presentarà aquests dies al Comic Barcelona El gran buit, de Léa Murawiec, amb la presència de l’autora.
Pagès Editors també s’ha obert al còmic amb una col·lecció específica en què acaba de treure Una gossa en un descampat, amb guió de la dramaturga Clàudia Cedó (Tortosa, 1983), basat en una obra seva i dibuixos de Nono Moreno (Uviéu, 1981). També ha apostat per la novel·la gràfica en català Símbol Editors.
Cal tenir en compte, a més, autors com Oriol Garcia Quera, que ha anat relatant diversos períodes de la història de Catalunya, i Toni Benages, que ha dibuixat el guió de Sebastià Roig sobre la vida de Francesc Pujols.
Qui també ho té tot pagat pel seu esforç és Marc Charles (Barcelona, 1976), coordinador de la revista de còmics en català Forn de Calç, que en l’edició d’enguany del festival d’Angulema, a França, ha obtingut el premi a la millor publicació alternativa: Fauve de la BD alternative. “Angulema és potser el festival més important de còmics de tot Europa i, per tant, dona molta visibilitat. Aquest premi farà que molts autors catalans siguin coneguts fora del territori”, explica aquest gran divulgador del còmic actual. “De moment ja hem rebut la invitació de festivals alternatius que se celebren a Europa. Forn de Calc, que publica obres de diferents artistes, aposta per un còmic trencador, tant pel que fa a la narrativa com al grafisme.
Ni que sigui per la via també de comprar drets a França d’autors catalans, l’editorial Mai Més acaba de llançar al mercat en català el primer volum de la sèrie Noceà, amb guió, dibuix i color de Ricard Efa (Sabadell, 1976), que també és autor de biografies gràfiques del pintor Monet o del músic Django Reinhardt. Noceà és una sèrie de ciència-ficció adreçada a tots els públics que, sense defugir els adults, mostra una certa afinitat pel lector jove. “Sempre he pensat que a partir dels 12 anys els lectors abandonen el còmic perquè hi ha nous mons que li criden més l’atenció. Però és cert que no hi ha prou còmics pensats per a nois i noies de 12, 13, 14, 15 anys, cosa que no passa en la literatura juvenil”, explica Efa.
Pel que fa a la preservació patrimonial que ajudi a construir un relat històric del còmic a Catalunya, el Departament de Cultura de la Generalitat s’ha posat les piles per constituir un fons d’obres originals de totes les èpoques i dels autors i autores més significatius. En aquest sentit, enguany es destinaran 150.000 euros per a l’adquisició d’originals.
Un cop descartat el projecte de Museu del Còmic i la Il·lustració que s’havia de construir a Badalona a l’antiga fàbrica de la CACI, l’alternativa que ha plantejat la Generalitat és que els centres que depenen de la Xarxa de Museus siguin els dipositaris de les adquisicions de la direcció general de Patrimoni i encabeixin la historieta en el discurs característic de cadascun dels museus. La Biblioteca de Catalunya també està portant a terme una important tasca d’adquisició i divulgació de la historieta, la il·lustració i l’humor gràfic català.