Un càlid carro de foc

Un ha sentit enregistraments freds, distanciats, de l'oratori Elies i es disposava a anar a escoltar-lo sense una especial il·lusió, però es va trobar en una d'aquelles vetllades en què queda clar que un directe reeixit val més que un grapat de gravacions. Víctor Pablo Pérez va saber donar una versió càlida de l'obra en què es retrata el progressiu desànim del profeta Elies, que arriba a exclamar: «Ja n'hi ha prou. (...) No desitjo viure més, perquè els meus dies han estat inútils. He estat ple de zel pel Senyor i m'he quedat sol; i ells s'han alçat per prendre'm la vida. Ja n'hi ha prou. Pren, Senyor, la meva ànima.» En la primera part es passa per tot de subratllats musicals ben subtils a la intervenció dels diversos solistes, fins a esclatar en una tempesta de foc que Elies provoca invocant els cels per aconseguir demostrar als partidaris de Baal qui és el Déu autèntic i, quan ho demostra, fa baixar al barranc tots els idòlatres i els fa degollar. És el Déu terrible que descriu la Bíblia quan encara no ha estat dulcificat per l'Evangeli que el converteix ni més ni menys en pare. I acaba amb un magnífic coral: «Gràcies et siguin donades, oh, Déu.» A la segona, quasi a la fi, el cor explica que quan Elies, després de sentir la condemna al seu poble i, més tard, a Horeb, la venjança, «quan el Senyor se'l volgué endur al cel vingué un carro de foc amb flamejants corsers i pujà al cel en un remolí». Quan la música i la interpretació d'aquesta música encerten a donar la grandiositat i el dramatisme que hi corresponen és quan hem d'inclinar-nos davant d'una gran obra. Víctor Pablo Pérez, que ens ha visitat com a director diverses vegades, sempre amb un nivell molt digne però amb sort diversa, aquí ha demostrat, a més d'una interpretació convincent, la seva capacitat per bastir conjunts simfònics. Dirigeix aquesta orquestra des del 1992 i cal dir que la formació és òptima, cohesionada, sense ni una fallada instrumental, obedient a totes les gradacions i els matisos que el director li demana i prou ardida per sostenir el diàleg amb el potent i ben timbrat Cor de Cambra del Palau, que dirigeix Jordi Casas. Els solistes van estar molt ben triats. Va ser una satisfacció sentir el baríton Mark Stone com a Elies, excepcional, en especial en l'emotiva ària esmentada; i també els veterans i mítics Ann Murray i Philip Langridge, encara amb una bona prestació vocal i el valor afegit de saber fer i saber dir. També Sandrine Piau, més especialitzada en Haendel i barrocs francesos, es va defensar bé en una obra més avançada com a vídua, àngel i soprano en els concertants, i en especial en l'ària Què m'has fet home de Déu! i un deliciós fragment posterior dialogat amb Elies. Va arrodonir l'elenc la jove soprano Paloma Silva, en el paper de noi, i la prestació angèlica del Cor Infantil de l'Orfeó, que dirigeix Glòria Coma. Els aplaudiments van ser emotius, intensos i continguts, si salvem les vociferacions aprovatòries impròpies que vénen, sembla ja un costum, d'un sector de la part alta i que no s'adiuen en aquest cas a la profunditat i delicadesa de l'obra.