Pere Portabella: "He fet un viatge a l'Europa del nostre imaginari"

La Mostra de Venècia el va incloure entre els cineastes de noves tendències. Ser jove és més una qüestió d’actitud que d’edat?
Això passa molt en la història de l’art. No has d’acoblar la teva personalitat i els teus projectes vitals al que li passi al teu cos, perquè la decadència és un fet biològic del qual no pots escapar. Llavors has d’intentar anar tu per una banda i que el cos vagi per una altra. També crec que les persones actives, centrades i amb una certa ambició, que se la juguen, que no s’instal·len en la rutina, estan més vives. Mentalment, ser jove o no, en el sentit de tenir una certa energia, és un problema purament d’actitud personal.
Amb tot el que ha viscut i la gent que ha conegut, no li han vingut ganes d’escriure les memòries?
Fa anys que m’estan perseguint els meus amics i editors perquè ho faci, però no. Precisament una de les coses que em funciona és que intento ser un desmemoriat, no he mirat mai enrere. Unes memòries demanen parar-te seriosament i recuperar uns fets, sense voler ser un notari; el que va passar és una cosa, i la memòria fa com de sedàs i surt d’una altra manera. Les meves memòries arribaran, però m’hi hauré de posar, centrar-m’hi, i deixar altres coses.

Per què va triar Bach per a la pel·lícula? Hi ha altres músics que es poden considerar com grans referents de la cultura europea.
Jo volia fer un viatge, una mirada a l’Europa del nostre imaginari. Bach està acceptat per tots els musicòlegs com el clàssic. Era molt intuïtiu i tenia un gran coneixement de la música. Bach, com Picasso o Chaplin, són icones assumides per una part important de la població. Em serveix per plantejar el nucli de la qüestió, tota aquesta part d’Europa com a gran subjecte de creació de pensament, de la ciència, dels nous Estats, dels drets humans, la democràcia... Al mateix temps Europa és un espai on s’ha arribat a cotes de barbàrie inèdites. Per la meva generació, hi ha tres fites de la barbàrie, que són els bombardejos de Guernica i Dresden, i Hiroshima.

Diu que el cinema és una aventura de dos, el cineasta i l’espectador. Com percep la reacció del públic fins ara a El silenci abans de Bach?
Des de la penúltima pel·lícula que he estrenat, El pont de Varsòvia, fins a aquesta, han passat 17 anys, i hi ha hagut un canvi de percepció. El primer que he notat és que ningú m’ha fet el típic comentari: “Sí, està molt bé estèticament, però és elitista perquè no s’entén”. I no és tant perquè hagi fet una pel·lícula més fàcil, el que ha canviat és la percepció, hi ha una nova generació que ja no són espectadors, sinó usuaris, i participen creativament en el procés. S’han socialitzat els mitjans de creació d’imatge audiovisual, i tot això va a favor meu. L’últim mitjà artístic que ha aparegut és el cinema; és molt popular, però és el que ha envellit més.

Per què?
Les pel·lícules s’expliquen com si fossin del segle XIX, tot ve mastegat. Fan seure l’espectador, i el fan reconèixer bé què està passant, com es desenvolupa i el final. I tots els films parlen d’una cosa que li passa a uns altres, no a l’espectador.

Els que heu trencat amb aquesta narrativa esgotada no heu tingut un accés fàcil al públic..
Això és normal, forma part de la història. Van Gogh va morir sense vendre ni un quadre. Però jo entenc que molta gent està demanant això. Fer una aportació nova trenca amb els interessos de la producció institucional, el consum de pel·lícules des del punt de vista econòmic. No estic a l’autopista, vaig per vies alternatives.

Coppola deia que, com a artista, només pot utilitzar un 7% o un 8% de les possibilitats del cinema. Només li financen films “d’autopista”.
Jo utilitzo potser el 60% de les possibilitats del cinema, i podria arribar a més. Però sovint s’utilitza el cinema en funció d’esquemes i estructures d’un altre mitjà com ara la literatura. Un sistema anacrònic que ja no s’utilitza ni en els llibres; Philip Roth ja no escriu així, per dir-ne un. Jo l’únic que he fet ha estat agafar el cinema seriosament, trencar amb ser subsidiari d’un altre mitjà i resoldre els problemes a partir del llenguatge del cinema.

Vostè va ser objecte d’una retrospectiva al MOMA. Avui [ahir] s’inaugura una exposició de Chaplin al CaixaForum. Per què els cineastes entren cada cop més als museus?
Els museus tenien el cinema com en una petita cava de vins selectes, però sense donar-hi la categoria de fons d’art. Jo sóc dels primers a ser reconegut perquè utilitzo el cinema com a llenguatge. Que vagi al MOMA com a artista espanyol no havia passat mai amb un cineasta. Abans només havien fet una retrospectiva de Buñuel. Els museus consideren ara els films com a fons d’art, i això és un canvi absolut. Agafen el cinema seriosament, com un mitjà capaç d’adaptar-se a les necessitats de comunicació d’una societat canviant, que aporta formes narratives més adequades al segle XXI. La paradoxa és que tot això em retorna al cinema, a l’interès per part dels exhibidors i distribuïdors.