Mirador
Il·lustríssimes, il·lustrades i il·lustradores
En pocs dies, han coincidit diverses propostes que han donat visibilitat –llum a la foscor, que diria Carles Porta– a la feina en el camp del còmic i la il·lustració de les dones autores. En el recent Còmic Barcelona, s’ha pogut veure la mostra efímera comissariada per Roser Messa Magas del humor sobre creadores que tiren de la ironia a l’hora d’expressar els seus acudits gràfics i historietes. El mateix saló ha premiat tota la trajectòria de Trini Tinturé (Lleida, 1938), en un fet poc habitual fins ara, perquè la majoria de grans premis han anat a parar a mans d’homes.
Trini Tinturé va iniciar-se en l’anomenat còmic femení. Vinyetes marcades pels contes de fades, de concepte més aviat ranci. Als anys seixanta, les revistes per a noies evolucionarien una mica per l’entrada del fenomen fans, amb referència als cantants de moda, i uns aires de modernitat controlada de què participaria Tinturé.
Com tantes altres companyes seves, va patir sempre una pressió més forta que la dels seus companys mascles en el desenvolupament de la seva professió. Només se’ls permetia certa visibilitat en l’àmbit del conte infantil il·lustrat. Tinturé és també una de les 37 il·lustradores que formen part de l’exposició Il·lustríssimes. Dones que van dibuixar el segle XX, que es pot veure fins a l’1 d’octubre al Museu d’Història de Catalunya, a Barcelona, organitzada per la Biblioteca de Catalunya.
La mostra ha estat comissariada per Toni Guiral i Roser Pintó i està organitzada físicament en petits habitacles que representen diferents àmbits de la vida quotidiana, gairebé com si fos una petita ciutat. La idea de la mostra és reconèixer el que no ha estat reconegut: la història del segle XX va ser relatada també per dones i la fortalesa de la seva visió no per amagada resulta menys contundent i clarivident. El material gràfic que s’exposa prové del fons d’originals de la Biblioteca de Catalunya.
Els noms que hi trobem els encapçala l’autora que ha estat un referent de com obrir amb talent un món fortificat per homes: Lola Anglada (1892-1984), que a més de participar en moltes publicacions infantils en català, com ara En Jordi, En Patufet i Virolet, també ho va fer en el considerat el primer tebeo a l’Estat espanyol: Dominguín. Més pionera no es pot ser.
Més noms: Mercè Llimona (1914-1997), Pietat Fornesa (1915-1967), Maria Claret (1916-1986) i Rosa Galcerán (1917-2015), que va tocar molts pals: còmic, publicitat i va participar en el primer llargmetratge de dibuixos animats en color a Europa, Garbancito de la Mancha.
Pili Blasco (1921-1992) formava part del clan del germans Blasco i tot i la fortalesa de la seva parentela, que treballaven junts, va significar-se com una de les primeres dibuixants de còmic de tot l’Estat.
Especial afecte sento per Carme Barbarà, autora de Mary Noticias, un còmic que prenia a les meves germanes i que, per a l’època –primera meitat dels anys seixanta–, era prou modern. La protagonista era una reportera de televisió que tenia un promès amb aparença de ser una mica babau, però amb una doble personalitat: quan es caracteritzava amb una barbeta postissa, es transformava en Bruma, el personatge que ajudava la periodista en els seus casos. El misteri de Bruma és el que voldria trobar Mary Noticias en el seu promès.
En la mostra hi ha un nom que va trencar amb molts del esquemes de les convencions del còmic: Núria Pompeia (1931-2016) va donar als seus personatges un marcat fons feminista. Altres autores compromeses a trencar motlles: Laura Pérez Vernetti (1958), única dona que va fer una portada a El Víbora, Marika (1949), que va tractar el tema social i polític, i Mariel (1946), habitual d’El Jueves.
I què s’ha de dir de la Pilarín Bayés, referent absolut, i de Roser Capdevila (1939), creadora de Les tres bessones? Em deixo noms també cabdals, com tots els que formen part del llistat, però, més que citar-los, el que cal és que aneu al Museu d’Història de Catalunya. Val la pena.