“Els esclaus d’Empúries van ser tractats amb brutalitat”

Cap ni un, segons les meves informacions. El 2002 vaig poder entrevistar set persones que hi havien estat. Tenien més de 80 anys i una salut molt minvada. Un dels últims que van morir, el 2005, va ser el jugador del Barça Josep Bayo. Ara he parlat amb la segona generació, que mantenen bé el record del que explicaven els seus pares i conserven documentació com ara memòries. “Por donde pasaron los prisioneros de los batallones disciplinarios jamás ningún cerdo ni ningún otro animal encontró nada para comer”: aquesta frase, que ho diu tot, és del relat d’un dels presoners, Francisco Piqueras, l’avi de l’exministra Carme Chacón.

Unes 450 com a mínim. No ho podem precisar. El nombre anava fluctuant. Les xifres tampoc encaixen segons les fonts. En els registres de l’exèrcit n’apareixen moltes més que en els diaris d’excavacions, on se’ls tracta d’“individus”.

És que no els veien com a éssers humans. I per això van ser tractats amb brutalitat. No tant, però, com a Algesires, l’avantsala d’un camp de concentració nazi, on van estar primer, i com a Mallorca, on van anar després, per dos motius: la solidaritat dels habitants de l’Escala i alguns comandaments, sobretot a l’etapa final, amb una actitud més laxa o, si més no, menys salvatges que els que gaudien provocant patiment. Les condicions a Empúries van ser un pèl millors, però, compte, que els supervivents m’explicaven que la seva alimentació es reduïa a farinetes i que quan trobaven un llangardaix anava directament a la perola. No podien aguantar el volum de feina que els obligaven a fer cada dia. Malvivien entaforats en uns barracons de fusta a tocar de la muralla. Les malalties els massacraven i queien com mosques.

Literalment. Els van evacuar a Barcelona, a l’hospital militar del carrer Tallers, que ja no existeix. Hi tenien més de mil persones ingressades alhora, totes procedents de batallons, i un equip mèdic escassíssim. La situació era tan extrema que el tribunal mèdic els declarava inútils per al treball. Sovint els enviaven a casa a morir. 

Fonamentalment van treballar a l’àrea de la ciutat romana, excavant l’amfiteatre. A Martín Almagro, el director, el que l’obsessionava era l’arqueologia monumentalista, la descoberta de grans superfícies, per posar-la al servei de la propaganda del règim. I per al seu propi benefici personal, per créixer com a investigador. Quan va arribar aquí després de la guerra, no era ningú en el món de l’arqueologia.

Un trepa oportunista. Va canviar d’adscripció ideologicopolítica diverses vegades. Als anys trenta havia estat anarcocomunista. Fins i tot duia pistola. Després, quan va anar a Àustria i a Alemanya, va virar cap a l’antisemitisme. En esclatar la guerra va participar en la presa de l’ambaixada de la República a Berlín. Però, preveient que on podia escalar posicions de poder era a l’altre bàndol, mancat d’intel·lectuals, es va afiliar a Falange. Als anys setanta llargs seguia sent un feixista dictatorial pur i dur. Dit tot això, no se li pot negar el que va aportar a l’arqueologia espanyola. Va fer una carrerassa científica de referència.

Almagro sense Empúries no hauria fet res. Ell es troba un jaciment conegut arreu, que ja està treballat en part des del 1906 però que té unes immenses possibilitats. Què necessita? Mà d’obra. I descarta l’opció que s’havia utilitzat fins a la guerra: contractar la gent del poble. Mou els seus tentacles i aconsegueix els presoners republicans.

Dona la volta a l’ús, igualment ideològic, que s’havia fet d’Empúries per a la construcció d’una identitat nacional catalana. Almagro defineix el concepte de la romanització com a element essencial de la creació de la història d’Espanya, que és el que li interessa al règim perquè dona unitat a la llengua, a la política i al territori, i assenta la introducció del cristianisme. Les bases de l’Espanya imperial nacionalcatòlica.

Josep Pla escriu a Destino, el 1941: “[...] gracias a la inteligente generosidad del Excmo. Sr. D. Luis Orgaz, Capitán General de la Cuarta Región, cuya actuación al frente de su elevadísimo puesto es cada día más respetada y elogiada en este país, uno de los más apasionantes aspectos de la investigación cultural en Cataluña ha entrado ya en una fase brillantísima. Ha sido enviada, en efecto, a las ruinas de Ampurias una compañía de soldados trabajadores y desde hace tres meses se están llevando a cabo, en una escala desconocida hasta ahora, considerables excavaciones.” És a dir, en parla com si fossin voluntaris! Un altre exemple. En un luxós saló de l’hotel Ritz, membres de l’elit (industrials, nobles, mecenes de l’art, pensadors, militars...) van assistir a una conferència d’Almagro sobre els resultats de les excavacions. Tots sabien perfectament què estava passant, i no els importava, perquè ells també en tenien, d’esclaus, a les fàbriques, treballant a l’obra pública... Eren els guanyadors de la guerra, i els que l’havien perdut –pensaven ells– es podien ben fotre. La primera postguerra no és com se’ns ha venut, els catalans són els bons i els espanyols els dolents. Els franquistes catalans van fer i van desfer i es van aprofitar del règim per promocionar-se econòmicament, políticament, culturalment...

Als primers que hi van arribar els van treure dels camps de detenció de Catalunya acabada la guerra. Provenien de la zona de Tarragona. Després hi van destinar els que havien tornat de l’exili francès al cap de dos anys del final de la guerra. Aquests eren considerats els més perillosos per al règim i són els que anaven directament al batalló número 1, el d’Algesires, el més dur (junt amb el de Belchite, el 75). I sí, eren anarquistes, els més recalcitrants per als franquistes.

Després de tots els horrors que els van fer sofrir, la major part d’ells van ser els que van mantenir viva la flama de l’antifranquisme fins al final. I el seu activisme va continuar després de la mort del dictador. Eren persones de conviccions molt fermes.

Els van enxampar i els van castigar bestialment. Però cap es va convertir al nacionalcatolicisme, no. Tots es van mantenir fidels a les seves idees anarquistes.

En bona mesura, la gent de l’Escala formava part dels perdedors de la guerra. Hi ha un moviment espontani de solidaritat global, inclosos els nuclis conservadors. No he trobat ni una excepció. Els pescadors, proporcionant-los sardines. Les dones d’Acción Católica, organitzant-los moments d’esbarjo. Famílies que adoptaven un presoner, li rentaven la roba i li cuinaven un dinar. Tothom va col·laborar amb el que va poder. I en un moment, la immediata postguerra, en què sobrar no sobrava res a ningú.

Els conserges eren en bona mesura els controladors dels esclaus. Els conservadors hi van anar en algun moment. Tot l’equip del museu va conviure amb aquesta gent. N’era plenament conscient, del que passava. L’any 2002, quan vaig demanar segons quin tipus de documentació, amb la seu del museu d’Empúries no hi va haver cap problema, perquè hi ha una generació jove de professionals, però amb la de Barcelona sí que en vaig tenir, perquè encara hi eren els que havien conegut directament el personal d’aquella època. Els obsedia la idea de protegir el prestigi tant del museu com –i sobretot– de la tasca de la Diputació de Barcelona, que era la propietària d’Empúries. De fet, el Museu d’Arqueologia de Catalunya no es va començar a plantejar la seva història de forma seriosa pràcticament fins que va entrar (el 2018) Jusèp Boya de director.

Deixant de banda els estudis previs acadèmics, aquesta història no es va fer pública fins al 2021, quan es va posar el panell informatiu en record dels presoners republicans al jaciment. Massa sovint estem cecs, jo diria que de manera voluntària per part de les institucions, respecte del passat, no de la guerra sinó del franquisme i sobretot del primer franquisme, que va ser el més dur. Hi ha un enorme camp per córrer per fer veure fins on arribava aquesta repressió en benefici de diputacions, ajuntaments, empreses privades... amb un gran patró que és l’exèrcit. Ens queda encara en bona mesura estudiar el treball d’aquests esclaus en altres indrets de Catalunya. Tota la geografia de Catalunya és plena de llocs en els quals va treballar aquesta gent. Llocs per on passem en l’actualitat: la collada de Toses, el túnel de Viella, el mercat municipal de Girona, el pont de Torroella de Montgrí sobre el riu Ter...

Catalunya encara no té una llei de memòria democràtica. I la de l’Estat, aprovada l’any passat, és un brindis al sol, perquè no va acompanyada d’un reglament per poder-la implementar. No hi ha la voluntat d’arribar fins al fons de la qüestió. No pot ser que dins de la llei no es faci referència als victimaris. Ni tan sols per saber qui eren!