Una heretgia monstruosa (i aclaparadora)

Ambiciosa proposta que coprodueixen el KVS de Brussel·les i el TNC (amb què s’enforteix la relació entre els dos teatres públics). Michael de Cock (que ja va fer l’adaptació de Bovary, vista recentment a la sala Gran) ha adaptat Œuvre au noir de Marguerite Yourcenar, rebatejada com L’alquimista. L’obra, que també dirigeix De Cock, alterna el llenguatge erudit de Yourcenar amb els quadres tètrics del Bosch. El teatre prova d’unir-los, amb un resultat ambigu.

La Il·lustració omple de gargots l’escena. De la blancor temorenca es passa a una ciència bàsica, d’assaig i error. Res serà com havia estat abans. Aquesta recerca topa amb el maniqueisme de la Inquisició espanyola a Flandes: qüestionar l’estatus social rep l’acusació d’heretgia. El Renaixement atorga el centre de l’univers a l’home, desplaçant Déu i els seus manaments. Ja no és suficient la teòrica legitimació de Déu per beneir estirps familiars als regnes; cal emprar la raó i la negociació. La coproducció del KVS i el TNC situa un pont entre el centre d’Europa i Catalunya que, de fet, ja va reivindicar Albert Sánchez Piñol en la novel·la de ficció històrica Victus. El relat es pregunta si cal renunciar a les conviccions per a mantenir la vida o si la llibertat es gaudeix al més enllà.

L’actor protagonista de la trama és Francesc Garrido, que insisteix en una forma teatral d’absolut despreniment del cos en favor del personatge, una generositat que no sempre connecta amb el públic. Anna Moliner, que captiva en el seu monòleg, és la seva mare i narradora. Teresa Urroz, David Vert i Babou Cham, juntament amb la màscara d’Arnau Ramos Puigdellívol, completen el repartiment.

La narració pren forma de faula des de la simplicitat de l’escena però amb els cops d’efecte de la cançó medievalista proposada per Jurgen de Bruyn. Aquest to de trobador remet a la simplicitat de Peter Brook i, a Catalunya, d’Oriol Broggi. L’obra, que originalment preveia una escenografia de canals d’aigua per simular la ciutat de Bruges, ha decidit buidar-la per ser sensible a les condicions de sequera. Ha estat una sort, perquè el minimalisme casa molt bé amb la narració destil·lada. Ha deixat més despullat l’os de la trama i han passat a ser més fantasmagòriques les coreografies entre espiritistes i d’una estranya i terrorífica fantasia. Quan l’home va decidir escriure la seva història, van aparèixer les ratllades i els esborranys: d’un món que semblava fàcil (i que eternitzava les diferències entre les estirps) es passava a escriure un univers complex, subjectiu, relatiu, fantasiós, igualment injust però que es dona eines per a un cert ascensor social (dinamitat, avui, pel capitalisme neoliberal). El discurs és potent, les escenes tenen alguns quadres d’una estranya poètica i la música transporta, però, tot i això, la peça peca d’un barroquisme literari que dificulta la connexió. L’heroi, Zenó, és un mestre a viatjar i experimentar per descobrir, però és incapaç de trencar amb la jerarquia del poder medieval. El seu camí cap a la llibertat és una nova renúncia a una revolta social que trigaria segles a produir-se.El monstre és l’altre: l’home és un llop per a l’altre, diu Hobbes. De Cock aclapara amb el text i sedueix amb les postals escèniques. Raó i poesia.