Cultura

Mirador

L’idil·li amb l’Empordà perdura a Can Mario

Potser convindria trobar definicions noves per als paisatges mítics que, passats els anys, degradats i tot, continuen tenint un poder d’atracció tan irresistible com l’Empordà. Per a molts catalans, la gran aspiració no és plantar un arbre, ni escriure un llibre ni, encara menys, tenir un fill, sinó comprar-se una caseta a Ultramort, Calella, Ordis o Cadaqués, els més agosarats. Els artistes, que solen avançar-se en tantes coses, ja fa temps que prenen posicions en aquesta doble o triple comarca costabravenca que va des del paisatge abrupte i pedregós del Cap de Creus fins al mar de vela llatina de Sant Feliu de Guíxols, atrets pel contacte amb una naturalesa que continua oferint esclats de gran bellesa i una tranquil·litat generosa que les ciutats fan pagar a un preu molt més prohibitiu que el cobert, el graner o la masoveria que, almenys fins no fa gaire, la gent normal (adjectiu que exclou tota la claca d’especuladors i rendistes) podien permetre’s a un cost raonable a tocar del paradís.

Toni Álvarez de Arana s’ha pres el seu temps per anar a visitar un per un els seus tallers fins a dibuixar el mapa concret del que fins ara era pura mitologia: l’Empordà és, en efecte, terra d’artistes. En les dues exposicions a què ha donat lloc el seu treball de camp, Localismes universals, l’any passat, i Mar de fons, aquesta mateixa primavera, totes dues a la seu de la Fundació Vila Casas a Can Mario de Palafrugell, ha fet aflorar el treball d’una cinquantena de creadors establerts per naixement o elecció a l’Empordà, però assegura que només representen el 30% dels que té documentats. Són tots artistes en actiu, perquè ni Localismes universals ni aquesta Mar de fons tenen propòsits historicistes, però si la primera se cenyia als representants d’una certa formalitat prioritzant l’escultura i la pintura, en la segona prospecció s’ha acostat als nous llenguatges per donar cabuda també a la instal·lació i el vídeo. Hi ha, doncs, sales monogràfiques per a la preciosa conversa de Marta Vergonyós i Mar Serinyà al voltant de la seva Taula viva, un cant a la memòria de les dones de casa i a la seva transmissió d’una generació a l’altra, o per a la poderosa instal·lació El color m’afecta, de Pere Noguera, sobre els efectes de la informació esclafant: un mosaic d’esquelets sobre piles de diaris. Hi ha peces boníssimes, com l’homenatge a Durrell de Lluís Lleó; la Gorgona fosca, fosquíssima, de Gabriel, o la pulcra geometria, sempre fonamentada en instants viscuts, de Pere Bellés, però la vista se’n va, com si enyorés els camps de blat, cap a l’impacte de la bellesa (aquesta puta tan exquisida), cap a la nena a mig pintar de Manolo Sierra, cap als maniquins tenebrosos de Tània Font, cap al residu del món conegut just abans d’esvair-se.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Tot Recordant

Àngel Casas, estrella de Televisió de Catalunya durant la dècada dels vuitanta

71è Festival Internacional de Cinema de Sant Sebastià

Tot passa pel cos

sant sebastià
Crònica
festival TNT

El minimalisme fet atmosfera

Terrassa

Correllengua al cor de Girona per homenatjar la figura de Joan Brossa

GIRONA
Festival de sant sebastià

‘La sociedad de la nieve’, de J.A. Bayona, premi del públic a Donostia

Barcelona
POLÍTICA

La solidaritat artística amb la Casa de la República, en una mostra a Girona

GIRONA
CULTURA

Mor el reconegut pintor, escultor i dibuixant Jaume Cases

Vida normal al Palau

barcelona

Retorn als orígens del Saló Sant Jordi

barcelona