Llibres

ISIDRE GRAU

NOVEL·LISTA QUE PUBLICA LA BIOGRAFIA DE FICCIÓ ‘CIUTADÀ CANALDA’ (TRÍPODE)

“Soc escèptic davant dels mecanismes de poder”

A través de la falsa biografia d’un personatge de renom, Grau ofereix un retrat social i polític realista d’una llarga i convulsa època

El plantejament està relativament inspirat en el film ‘Ciutadà Kane’, d’Orson Wells

El propòsit de l’obra era explorar les interioritats d’un personatge públic de caràcter fort
Busco i rebusco la millor manera d’expressar el que tinc al cap, fins que ja no ho sé fer millor

Isidre Grau, en el sector literari, és un picapedrer. De luxe, això sí. Fa una feina constant, discreta, acurada, coherent i elegant. És un creador d’espais i de personatges que gaudeix escrivint, perquè amb cada nova obra transmet part d’aquest gaudi als seus lectors. Acaba de publicar la novel·la Ciutadà Canalda, tercer títol que li edita Trípode.

Assistim, el 2010, a la fase de documentació, d’entrevistes i de buidatge d’enregistraments per al que ha de ser un llibre que reculli la biografia de Romà Canalda, un regal que han encarregat els seus fills al veterà periodista Eloi Boada. Periodista i biografiat estableixen una relació que va canviant a mesura que es va destapant el passat de Canalda, empresari del món immobiliari que va assolir força poder en el municipi i que ara està prostrat en una cadira de rodes després d’un accident. “Canalda té una forta consciència del jo, vol estar damunt de tot; carrega un cert pes de la culpa, però el seu perill és l’excés d’orgull i d’una empenta que no li fa valorar prou les conseqüències dels seus actes”, indica Grau. És un personatge feréstec, contradictori i absorbit per una set personal que pot recordar Charles Foster Kane, protagonista de l’espectacular debut d’Orson Welles en cinema, Ciutadà Kane.

Una inspiració confessa és ‘Ciutadà Kane’, basada en el magnat W.R. Hearst. Hi ha algú real i català, darrere d’aquest Romà Canalda i la seva família?
No, en absolut. No és una biografia camuflada. Però, de la mateixa manera que he pensat en C.F. Kane, he sabut i he llegit vides de personatges per l’estil, més propers, fins que he anat definint el meu personatge.
Que el va dur a fer aquesta mena de retrat biogràfic? Quines històries volia explicar, de personals i de col·lectives?
El propòsit era explorar les interioritats d’un personatge públic de caràcter fort, prepotent; entrar en la seva humanitat i les seves contradiccions. Per mi era un repte.
Hi ha gaire de vostè en l’Eloi Boada? Fa l’efecte que poden compartir punts de vista...
Volia algú que li servís de revulsiu. Vaig pensar en un periodista, sabent que no era un recurs gaire original. Aquest Eloi no és ningú en concret, però surt de la meva percepció de tanta gent que ha fet feina en l’àmbit local. No és un doble meu, però sí que hi tinc més punts de coincidència que amb en Canalda.
El recurs del periodista o novel·lista contractat a tant l’hora per escriure la biografia d’algú de personalitat forta i que tot es vagi complicant és relativament comú... Suposo que ho va triar perquè és molt pràctic, oi?
No és cap solució inèdita, ja que a la mateixa pel·lícula de Welles hi ha una investigació periodística. Jo escric per fer-me llegir, però quan abordo un tema, no parteixo de fórmules predeterminades. Busco i rebusco la millor manera d’expressar el que tinc al cap. Faig i desfaig fins que ja no ho sé fer millor. Aquesta novel·la no surt de cap motlle.
Hi ha tot de fets reals i històrics barrejats entre la ficció del personatge, com ara els Fets de Fígols, les vagues de Sallent del 1933, l’explosió de la mina de l’Espà l’abril del 1944, el Nobel de Camus, les primeres eleccions municipals el 1979... Els va afegir perquè en volia parlar o perquè eren els que tocava per contextualitzar les etapes de la vida de Canalda?
No tenia cap intenció de fer crònica històrica. Tot va sortir de les ganes de caracteritzar i donar cos als personatges, partint del que vaig aprendre quan em documentava sobre la realitat de l’Alt Berguedà. Era decidir contínuament què feia servir i què no calia.
Als que es dediquen a la política d’Estat, l’autonòmica i la municipal, massa sovint els uneix l’aspiració d’arribar al poder en un sentit ampli...
Potser aquí demostro la meva poca empatia amb la política, de qualsevol nivell. L’intent d’en Romà Canalda d’entrar en política –ni que sigui municipal– és vist com un dels errors que li comporta l’ego. S’hi deixa portar per vanitat, no perquè respongui al seu tarannà, sobretot individualista.
A més de la part històrica i de les trames de poder polític i de negocis immobiliaris, la narració inclou tot d’històries de personatges que, com sempre passa en les seves obres, enganxen el lector, amb uns punts d’interès sostinguts al llarg de tota l’obra. Escriure la biografia d’algú amb carisma no deixa de ser l’excusa argumental d’una novel·la, oi?
Crec que tot respon als meus interessos dominants en totes les històries que invento: parlar de què hi ha darrere de les aparences. Soc molt escèptic davant dels mecanismes de poder i de tot el que salta a la vista. M’interessen molt més les motivacions internes de les persones i els mecanismes de relació. Tot allò que fa que acabi passant el que passa.
Després de passejar els seus lectors en set novel·les per Vinyes de Savall, que potser no és Cerdanyola del Vallès, però s’hi assembla, ara l’anomena Montcerdà... Com és, aquest canvi?
Quan m’ocupava de Vinyes de Savall estava més a prop d’un cert realisme màgic i treballava amb un espai més imaginari, ni que fos prenent com a referència un de força real. Quan ara parlo de Montcerdà, estic utilitzant un registre més realista i em permeto jugar amb la toponímia de Cerdanyola, encara que no n’estigui fent la seva historia, ni de bon tros. I és que tot respon a la invenció pura.

Feina constant i donació del seu arxiu personal i la correspondència a la Biblioteca de Catalunya

Isidre Grau (Sabadell, 1945), enginyer químic de formació, és autor de divuit novel·les, entre les quals destaquen la pentalogia d’Els colors de l’aigua. També ha conreat narrativa breu, recopilada a La pell dels anys. Contes 1981-1994. Com a memorialista ha publicat Primer paisatge, amb records d’infància barrejats amb ficció.

Durant quinze anys va publicar articles amb reflexions sobre l’escriptura al suplement Cultura del diari Avui, recollits a L’arquitectura del conte i La maleta de l’escriptor.

Va ser membre del col·lectiu Ofèlia Dracs, envoltat d’altres autors destacats de les lletres catalanes quan encara no havien mostrat tot el seu potencial. Aquest seria un resum sintètic de la biografia de Grau.

Per tot plegat, per una trajectòria tan destacable, Isidre Grau té un fons d’originals important que des de fa uns tres anys ha anat lliurant a la Biblioteca de Catalunya, que, actualment, ja el té catalogat i disponible amb el títol Fons Isidre Grau, com el d’altres 420 autors de diferents disciplines, segons va explicar Eugènia Serra, directora de la Biblioteca de Catalunya, en l’acte que va tenir lloc el 9 de maig a la sala de la Caritat, plena a vessar. A més de per Serra, Grau va estar acompanyat per dos bons amics seus, el poeta Joan Todó (a la dreta de la foto) i l’escriptor, i antic company a Ofèlia Dracs, Vicenç Villatoro (a l’esquerra).

Una part de la donació és digital, amb articles, novel·les i documentació relacionada. Una altra part és analògica, amb reculls de premsa i d’articles, conferències i primeres edicions dels seus títols. I també cal destacar els feixos de correspondència literària amb fins a vint personalitats, com ara Joan Solà, Isidor Cònsul, Joaquim Carbó, Iolanda Batallé, Joaquim Mallafré, Carme Torras... “Crec en la perdurabilitat de la feina feta”, va declarar Grau, i per això està feliç d’haver pogut cedir el seu arxiu i que ara estigui a disposició del public.

A l’acte també es va presentar Ciutadà Canalda, que Todó va elogiar a través d’un seguit de referents cinematogràfics. Villatoro va analitzar el per què d’Ofèlia Dracs, l’obra de Grau dins del panorama català i la seva darrera novel·la. “L’Isidre és un autor realista, sòlid, de proximitat, amb la literatura com a eix vital”, va afirmar Villatoro.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia

Joan Colomo
El músic de Sant Celoni publica ‘Tecno-realista’

“Em calia cantar contra Elon Musk i el tecno-optimisme”

Barcelona
art

L’equip de comissàries de ‘Miró-Picasso’ i el crític d’art Eudald Camps, Premis GAC

barcelona
música

El Festivalot torna a la Devesa, després de passar pels barris

girona
art

Un Degas a Todocolección per 926 euros

barcelona
TEATRE

El Lliure de Gràcia debat íntimament sobre el feixisme a ‘Retrat de l’artista mort’

BARCELONA
LLETRES

Rosa Regàs desgrana sense tabús la seva vida en el llibre ‘Un llegat’

LLOFRIU
música

Buhos, Els Amics de les Arts, Mishima i Ambauka, al Festival Inspira

ripoll

El fiTM presenta un cartell amb un ampli ventall estilístic

LA BISBAL D’EMPORDÀ
ART

Una exposició de Gabriel Casas, entre la programació del festival Lumínic

SANT CUGAT DEL VALLÈS