Disfressat de gamba en un funeral

El peix kiwi fun­ci­ona com una metàfora. És com si el pro­ta­go­nista apa­regués dis­fres­sat de gamba en un fune­ral i provés d’argu­men­tar-ho sense ofen­dre la família del difunt. El peix dau­rat és l’espo­leta per la qual es veu capaç de superar les seves frus­tra­ci­ons: per sor­tir de la gri­sor dels ves­tu­a­ris de la gene­ració adulta, en comp­tes de la samar­reta negra s’opta per una camisa hawa­iana, i no hi ha més remei que aguan­tar el som­riure i aquell posat de con­vençut per esca­po­lir-se del ridícul.

A Josep Julien li agra­den els anti­he­rois: és el caràcter ideal per retra­tar el pate­tisme de la soci­e­tat actual. La millor manera de riure’ns del que reflec­teix el mirall sense gaire sar­casme. Què pas­sa­ria si un dis­sor­tat secun­dari decidís pren­dre la ini­ci­a­tiva? Què pas­sa­ria si s’ho jugués tot a una carta i resultés, momentània­ment, la bona? Somiar un cert èxit és cor­recte, però pot ser patètica la manera d’acon­se­guir-ho. Santi Ricart cavalca en una ficció diver­ti­da­ment des­me­su­rada. La nar­ració, en pre­sent con­tinu, sorprèn el mateix pro­ta­go­nista. Pren deci­si­ons que no havia pre­vist. Es troba delin­quint i ven­jant-se sense pre­me­di­tació. Com aquell dis­sor­tat mafiós de baixa estofa d’El bon lla­dre (que va inter­pre­tar Julien fa uns anys). De fet, en la seva per­se­cució, hi res­sona la cursa de Bonobo (premi Quim Masó 2021), en què fugia del ter­ro­risme i la violència ins­ti­tu­ci­o­na­lit­zada de la poli­cia. Aquí, els Mos­sos són res­pec­tu­o­sos amb el delinqüent. La peça parla del petit món de vani­tats. Aquesta increïble nit del peix kiwi té aque­lla gosa­dia que inter­preta un per­so­natge de mit­jana edat (i no el jove sobra­da­ment pre­pa­rat) que com­prova que el seu cos i els seus refle­xos no reac­ci­o­nen tan bé com espe­rava.