Escolta-ho en el vent precintat

En un dels moments de la gira del 1983 i 1984 de Bob Dylan amb Tom Petty i els Heartbreakers, un dels membres de la banda li va preguntar al mestre perquè tocaven sempre les mateixes cançons tenint un repertori de centenars. El compositor se’l va mirar estranyat, però a l’endemà va anar a comprar un cançoner dels seus temes. Al següent concert pràcticament no va incorporar-ne cap a la llista de les escollides.

He vist a Dylan infinitat de vegades i sempre resulta sorprenent, però els concerts –amb excepcions– seguien un patró al voltant dels seus clàssics, i alguna cosa més. La nova gira, però és totalment oposada. I el concert al Liceu dins el Festival de Guitarra ha confirmat el que va passar dies anteriors a Logronyo, Sant Sebastià, Alacant, Sevilla, Granada, Madrid, Lisboa i resta de ciutats de la gira internacional, postpandèmia. Sempre comença amb Watching the River Flow, una composició del 1971, en la seva aproximació al country. Es tracta d’un tema que només va gravar en single. Va aparèixer al recopilatori Greatest Hits Vol. II. i l’ha tocat sovint als concerts. En to de blues sostingut van fer una versió magnífica del Most Likely You Go Your Way (and I’ll Go Mine), que era la peça d’obertura dels incendiaris directes que feia amb The Band, i que pertanyia a Blonde on Blonde, el gran clàssic dylanià del 1966. Com sempre, magistral! A partir d’aquí, salta la banca. Dylan transforma la seva mateixa història i interpreta els nous temes del seu últim disc d’estudi Rough and Rowdy Ways. que va sortir el 2020 quan feia vuit anys que no treia cap disc d’estudi. De fet, la gira és titula Rough and Rowdy Ways, que va iniciar el novembre del 2021 al Teatre Riverside de Milwaukee. La banda és pràcticament la mateixa que va gravar el disc: Bob Britt i Doug Lancio a les guitarres, Tony Garnier al baix, el multiinstrumentista Donnie Herron, i Jerry Pentecost, substitut de Charley Drayton a la bateria. Grup impecable que lidia un guió repetit de manera incansable i clònica. El quintet envolta a Dylan, gairebé l’acotxa.

Amb bona veu, entre els temes del vell repertori van tocar It’s All Over Now, Baby Blue de l’àlbum del 1965 Bringing It All Back Home; When I Paint My Masterpiece, un vell tema que va compondre per The Band el 1971 i que forma part de l’àlbum dels canadencs Cahoots; I’ll Be Your Baby Tonight, una versió excel·lent del tema del 1967de John Wesley Harding; To Be Alone with You del també country Nashville Skyline del 1969; Gotta Serve Somebody, un himne gospel de Slow Train Coming en 1979, inici de conversió cristiana; Tweedle Dee i Tweedle Dum del sorprenent Love and Theft del 2001 i el final per a Every Grain of Sand del disc Shot of Love del 1981. El resultat, una petita antologia al voltant de l’últim disc, potser per sortir-se el guió canònic i del que ha fet sempre. També va fer un homenatge al seu admirat Sinatra amb That Old Black Magic i Melancholy Mood.

Sobre altres incidències: la bogeria dels telèfons que precintaven a l’entrada per evitar fotografies i gravacions indesitjades, un desafiament a la immediatesa, però que ens va permetre veure l’artista en comptes d’una barrera de mòbils, com passa sovint. Dylan contra el futur? La veritat és que podria criticar-se aquesta ingerència en la intimitat de la gent, però és d’agrair escoltar un concert o veure una pel·lícula sense sorollets i pantalles, com passa, per exemple, al teatre, on et demanen que l’apaguis. Només van ser dues hores. Es pot resistir l’addicció?