Manu Chao sense treva

La gira acústica de Manu Chao va fer parada dissabte a la sala Las Vegas de Sant Feliu de Guíxols, amb totes les entrades venudes. Que el concert fos acústic no vol dir que fos tranquil. Manu Chao no decep mai els seus seguidors i ofereix uns directes contundents i a tot ritme.

Més de dues hores de concert van permetre fer una repassada als prop de quaranta anys de carrera de Chao, acompanyat en format trio pel guitarrista argentí Lucky Salvadori i el percussionista Miguel Rumbao. Més de dues hores de ritme frenètic enllaçant cançons i amb un domini del ritme i l’escenari del tot magistrals, amb la seva característica fusió d’estils que barreja el rock, la rumba, el reggae o altres sonoritats llatines.

Manu Chao no necessita fer cap explicació ni cap discurs entre tema i tema, les seves lletres reivindicatives, socials i també poètiques expliciten clarament el seu missatge compromès, amb la mirada posada a la Próxima estación: Esperanza i crides “a la llibertat”. Militant actiu, és membre del moviment Attac, i ha donat suport al moviment social dels zapatistes, la legalització de la marihuana i les revoltes antiglobalització. Manu Chao continua sent una veu indispensable en la lluita pel canvi social i les llibertats.

Més de trenta anys de carrera donen per a molt a un músic nascut a París l’any 1961 (fill de l’exili dels seus pares, el periodista gallec Ramón Chao i la basca Felisa Ortega) i resident a Barcelona. La seva etapa d’èxit amb Mano Negra, farcida de discos memorables, amb temes com ara Mala vida i King Kong Five, li va obrir el camí a una carrera en solitari que va consolidar amb treballs com ara Clandestino (1998), Próxima estación: Esperanza (2001) i La Radiolina (2007), dels quals ha venut alguns milions d’exemplars i que estan considerats uns dels més importants de la cançó de l’Amèrica Llatina.

La música de Manu Chao, com en va deixar constància a Sant Feliu, connecta intensament amb el seu públic, amb els ritmes enèrgics de qui ha escoltat i s’ha amarat de sons diversos d’aquí i d’allà, però principalment amb influència dels països llatins, que ha recorregut amunt i avall. El recorregut musical va fer parada al Brasil, Mèxic o l’Argentina, amb la seva habitual barreja idiomàtica i amb un ritme que no decau en cap moment. Enllaçant una cançó amb l’altra i retornant a la tornada d’un tema anterior, la banda de Manu Chao sap mantenir la vitalitat i la reivindicació, amb un públic que va acabar esgotat de felicitat. Amb cançons cantades pel tot el públic com ara Desaparecido i Me gustas tú”, Manu Chao transmet un missatge d’esperança i resistència, denunciant les desigualtats socials i les injustícies del món contemporani, però sempre optimista. Aquest component reivindicatiu i rebel va ser reconegut amb el premi Liberpress Cançó de Girona, l’any 2012, “per la seva lluita per la llibertat i pels seus ideals polítics”.

Himnes col·lectius com ara Si yo fuera Maradona (acompanyat des del públic per una camiseta del futbolista argentí), Mala vida, Je ne t’aime plus, Clandestino o Todo llegará van marcar el ritme de la nit, pura energia, sentiment i reivindicació amb un Manu Chao sempre en forma.