Un ‘foxtrot’ a la Gran Via

L’i/o Tour de Peter Gabriel, que va finalitzar el dia 25 després de visitar 22 ciutats d’Europa, no ha fet, aquesta vegada, escala a Barcelona. Almenys no ha passat de llarg, però, la gira amb què el guitarrista Steve Hackett, company de Peter Gabriel en la que es considera l’època més creativa del grup Genesis, la que inclou discos com Foxtrot (1972), Selling England By The Pound (1973) i The Lamb Lies Down On Broadway (1974), commemora orgullosament aquest llegat aprofitant que, d’això, com tantes altres coses en el món del rock, en fa ara cinquanta anys.

En un Teatre Coliseum, a la Gran Via de Barcelona, amb entrades exhaurides per la fervent, però tot sovint invisibilitzada, comunitat prog-rock de la ciutat, Hackett va capitanejar un concert de pràcticament dues hores i quaranta-cinc minuts –pausa d’un quart d’hora inclosa– en què es va fer valer com a guitarrista nítid i inventiu, amb una influència perceptible en altres astres de les sis cordes com Eddie Van Halen –que va inspirar-se en ell per a desenvolupar la seva famosa tècnica del tapping–o Brian May, que ha dit sovint com d’escruixit va quedar amb la feina de Hackett en el disc Nursery Cryme (1971).

Cordial, vestit tot de negre amb un mocador lila al coll i sense treure gairebé mai la mirada del què feien els seus dits encara ben traçuts, Hackett va començar amb set cançons del seu repertori en solitari –que acumula també una pila d’anys, ja que el seu debut, Voyage of the Acolyte, publicat quan encara estava a Genesis, i del qual dijous va repescar-ne tres cançons, és del 1975– i, després d’un petit descans, ja va complir el que havia promès i va interpretar Foxtrot (1972) de principi a pi. No cal dir que, per a molts dels presents amb cabell blanc, algun dels quals presumia d’haver vist els Genesis de Hackett i Gabriel el març del 1975 al Camp de la Penya de Badalona, allò va ser com fregar el cel. El guitarrista londinenc, de 73 anys, va treure tot el rendiment possible als cinc músics que l’acompanyaven (Roger King als teclats, Rob Townsend al saxo i flauta, Craig Blundell a la bateria, Jonas Reingoldt al baix i la guitarra i Eril Sylvan Stewart a la veu) i, durant una hora de màxima intensitat, va fer plena justícia a una de les grans fites discogràfiques del rock progressiu. Menció especial a Horizons, amb Hackett sol amb una guitarra espanyola fent palès que, entre les seves influències, no hi ha només velles figures del blues sinó també Johann Sebastian Bach, i, naturalment, Supper’s Ready, complex i quasi inabarcable tema de 23 minuts. Firth of Fifth i Los Endos, dos altres vells temes de Genesis, van servir de cirereta i, al final, amb un senyor a primera fila traient de la bossa uns quants discos perquè Hackett li firmés i un altre demanant, si us plau, ser obsequiat amb dos pals de bateria, va quedar ben clar el culte que, en ple 2023, se’ls hi brinda encara a déus progressius com aquest.