La possibilitat, joiosa, de ser un cos

Les he posat de costat perquè alguna diferència deu haver-hi entre un cos viu i un cos mort, però no n’hi ha, a simple vista. Entre la pintura de Maria Recasens d’una dona prenent el sol i els últims esbossos que Ferdinand Hodler va fer de la seva amant moribunda el 1915 no hi ha cap diferència, excepte els llençols en lloc del matalàs inflable. Potser només a la platja, atordida per l’escalfor i la llum, pots ajaure’t com si et morissis, com si fossis una fusta arrossegada pels corrents marins, eixuta i buida per dins. La d’aquesta banyista descarnant-se al sol, amb el perfil mortuori, els genolls ossuts, els pits candents, és una de les obres més impressionants de les que Maria Recasens exposa a la Torre de Guaita de Sant Sebastià de Llafranc fins al 24 de setembre, l’única que treballa l’horitzontalitat d’una manera tan radical, perquè hi ha més terra que cel, i és un cel, a més, igual de rogent, només una mica més porós perquè hi passi l’aire i sàpigues que aquesta dona encara és viva, perquè tota la resta, el fons d’abisme contra el qual es retalla, refulgeix amb ella malgrat el seu espant i la seva amenaça.

Totes les pintures que Maria Recasens, professora d’història de l’art de la Universitat de Girona que passa bona part de l’any a la Fosca de Palamós, ha portat a Llafranc són de gent a la platja, caminant-hi, nedant, embadocant-s’hi, entrant o sortint de l’aigua, jugant a la sorra. Totes són de petit format, pintures de falda en diríem, si no fos que cada una està tan meditada que elabora una teoria sobre el temps en suspens i aquella “felicitat indisciplinada” que Walter Benjamin atribuïa als instants de lleure, com recorda l’artista en el documental que acompanya l’exposició. Les ha agrupades una mica a l’atzar, tal com se li van presentar mentre passejava per la platja (“pintar és una festa del mirar”, diu), i les ha repartides pels pisos de la torre, on el visitant pot seguir una seqüència igual d’atzarosa, com si no fossin més que temptatives sobre com aturar el temps damunt un cos sense context, més enllà de la ratlla de l’horitzó. Però crida l’atenció, primer de tot, el color, tan intens que aureola cada figura en un halo de radiació solar, i la verticalitat, després, aquest alçar-se o ajupir-se (que és de fet la mateixa recta en el moment d’inclinar-se), que fa d’aquests banyistes, en els seus gestos insignificants (no significar res és una forma d’improductivitat germana de l’oci), projeccions de l’àlbum de records dels nostres propis estius, que crèiem únics, privadíssims, i que descobrim, al contrari, comuns al bateig de la humanitat. Sí, potser estem sols al món, però cada cos és sagrat i, alhora, tots són finits.

Maria Recasens en diu “dibuixos de càmera”, perquè per capturar certs moviments s’ajuda de fotografies que després “desvela” a través del dibuix o la pintura. El com, però, no té cap importància. És el què, allò que aquí no es pot eludir. Quin és el què d’un banyista que s’espolsa la sorra adherida a la pell quan es dreça per marxar o per tornar a l’aigua? Quin és el què de la mare que, fent visera amb la mà, vigila els nens que xipollegen a la riba? Quin és el què del noi que s’ajusta les ulleres abans de submergir-se a l’aigua? El què és el cos, és el gest, és aquest cos i aquest gest petit ara i aquí, és aquest present capturat en la seva qualitat ínfima, desmenjada, però que guarda tota la seqüència de la sensació viscuda (l’escalfor, la mandra, l’encegament, el goig). Maria Recasens sosté que la vacança consisteix a no atendre cap instrucció sobre què et cal per ser feliç, encara que es podria objectar que fins i tot a la platja, per la nuesa que comporta, el cos segueix torturat per exigències de tota mena. Els banyistes de La mirada enjòlita, expressió manllevada del món mariner, quan l’embarcació encara és a port esperant un destí, són una altra cosa: com diu Pepa Balsach en la presentació, són figures “en estat de paisatge”.