Arts escèniques

òpera

La sang arriba al riu amb la ‘Poppea’ de Bieito i Savall

Les dramatúrgies de Calixto Bieito aixequen passions controvertides en el públic del Liceu. Avui, arrenca la producció L’incoronazione di Poppea (se’n programen sis funcions fins al 21 de juliol) que va estrenar l’Òpera de Zúric el 2018. Al Liceu, la direcció escènica de Bieito compta amb la direcció musical de Jordi Savall, que va sorprendre, en la roda de premsa de fa uns dies, denunciant una violència excessiva de la posada en escena. Res que ofengués Bieito: a Zúric, el seu fill, de llavors 17 anys, juntament amb un amics, s’ho van passar “pirata, van gaudir moltíssim”: “Ser modern no és cap qualitat, ser modern és moure’s amb els paràmetres d’avui dia”, li responia Bieito. El director d’escena celebra, de totes maneres, la participació de Savall en la producció: “Tinc molta sort. Estic molt content que Jordi Savall estigui fent aquesta òpera, perquè fa anys que el segueixo, sento admiració per ell i no hi tinc cap pega”, va destacar. El director musical ha confirmat que, resolt el seu deure moral, “posarem en valor la bellesa i l’emoció de la música, cosa que ajudarà l’ésser humà a elevar-se i a convertir-se en millor persona”.

El Liceu tanca temporada amb aquesta òpera de Monteverdi, estrenada a Venècia el 1642, amb aquests “dos titans”, segons els definia el director artístic, Víctor García de Gomar. De fet, Savall compartirà la batuta amb Luca Guglielmi, perquè les funcions li coincideixen amb altres compromisos. L’obra s’ha representat en 12 ocasions al teatre de la Rambla, la primera el febrer del 2009. Per a aquesta ocasió. L’incoronazione di Poppea ha fitxat noms com ara Julie Fuchs, Magdalena Kožená, David Hansen i Xavier Sabata, que encapçalen un ampli repartiment amb destacades veus nacionals i internacionals. La peça completa, amb Le Concert des Nations al fossat del Gran Teatre del Liceu, la tria de música antiga d’aquests mesos, en què també s’ha fet versió escènica de Dido & Aeneas amb William Christie i coreografia de Blanca Li.

Bieito signa una visió particular de l’obra de Monteverdi, amb un llibret actual, que transforma la tragèdia i l’ascens al tron de Roma de Poppea en una mena de programa de telerealitat, amb personatges extravagants i assedegats de poder i de sexe, tot plegat en una immersiva escenografia de Rebecca Ringst plena de pantalles led. Per Bieito, en la vida tot és possible, “tant el pitjor com el millor”: “És una òpera que trobo especialment sensual. Com un bon Shakespeare, amb dosi de violència, amor, sexe, poesia, amb una música que et fa somiar.”

També és suggeridora la disposició del públic: els músics actuen des d’un fossat circular a l’escenari i amb 250 cadires per a públic en aquest espai. L’escena i fins i tot les llotges i el prosceni s’omplen de pantalles en un excés que pot recordar l’adaptació de la novel·la de Michel Houllebecq Plataforma (Romea, 2007). En tots dos casos, els espectadors es converteixen en voyeurs accidentals d’uns quadres en què la vanitat desplega la violència.

L’Incoronazione di Popea és una de les òperes que van consolidar el gènere quan acabava de néixer a Itàlia a començament del segle XVII. Estrenada el 1643 al Teatre dei Santi Giovanni e Paolo de Venècia, forma part de la trilogia monteverdiana –les tres òperes del catàleg del compositor de Cremona que han sobreviscut– conjuntament amb L’Orfeo (1607) i Il ritorno d’Ulisse in patria (1640).



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.