Arts escèniques

Crítica

teatre

Preciós ressò coral de Rodoreda

La Natàlia es pre­gunta si el ressò de mar del cara­gol és cons­tant o només quan s’hi para l’ore­lla. El que és indub­ta­ble és que La plaça del Dia­mant res­sona en la tra­dició cul­tu­ral de Cata­lu­nya des de la Tran­sició, cons­tant, sigui per les contínues relec­tu­res posa­des en escena (Joan Ollé també en va fer ver­si­ons que uni­fi­ca­ven la trama en la veu de la pro­ta­go­nista o el TNC va fer una acció repre­sen­tada espec­ta­cu­lar el 2007), sigui perquè encara és una novel·la que es lle­geix a bat­xi­lle­rat. Car­lota Subirós (amb el suport a la dra­matúrgia de Fer­ran Dor­dal) ha bas­tit una sim­fo­nia coral d’una Natàlia que res­sona en 11 veus dife­rents. Preciós i magnètic. El codi per avançar la trama és prou sim­ple i atrapa l’espec­ta­dor durant més de dues hores.

A l’Amfi­te­a­tre Grec, el tragí de les intèrprets ha estat cons­tant. Com una dona abne­gada a qui la pro­cla­mació de la República la va il·lusi­o­nar quasi tant com l’entrada dels coloms al ter­rat (o sigui que més aviat poc) i que va patir la incom­prensió del seu com­pany i dels amos de la casa on ser­via només per l’odi que es pro­fes­sa­ven entre ells. Car­lota Subirós ense­nya la noia fràgil però també resi­li­ent, que pro­cura ser feliç i com­par­tir-ho amb els qui estima. Però que no dubta a pren­dre les deci­si­ons dures que facin falta per resol­dre, sense con­sul­tar-ho a ningú, allò que ja comprèn que és insos­te­ni­ble. Aguanta els petits mal­de­caps però no tolera els grans mal­de­caps.

La pro­posta escènica sap con­ju­gar bé la paraula de Rodo­reda, que dringa cons­tant, amb unes rèpli­ques que s’enca­de­nen i que quasi no dia­lo­guen d’entre les 11 actrius tot vol­tant per l’esce­nari. Es com­pleta amb un espai sonor i una core­o­gra­fia cons­tant de movi­ment d’objec­tes (des del cara­gol de mar del prin­cipi a l’embut, la rosa de Jericó, la clau per­duda o el rellotge d’en Qui­met) que reben un retrò específic. Com si fos una ofrena, tots aquests objec­tes es van col·locant al pros­ceni, com qui dis­posa l’esque­let emo­ci­o­nal. Al fons, la moto d’en Qui­met es des­plaça sense enge­gar-la o es cons­tru­eix i des­munta el colo­mar en un tan­car i obrir d’ulls. Men­tres­tant, es va embru­tint el blanc de la puresa i ingenuïtat d’una òrfena de mare que es pensa que les dones es tren­quen en el llit de noces. I plora per la por del que pugui pas­sar.

A la Rodo­reda més fosca, dels deli­ris i dels llums blaus que escla­tarà més tard en peces molt més amar­gues com La mort i la pri­ma­vera o Quanta, quanta guerra, se la insi­nua en el pas­se­jar des­es­pe­rat, fugint dels seus fan­tas­mes i de l’ombra de la Colo­meta que va ser en la joven­tut. Ho viu la nit que casa la filla, tan­cant un cer­cle vital. Aquesta posada en escena de La plaça del Dia­mant com­mou tot i que se sàpiguen cada un dels pas­sat­ges i sorprèn en els epi­so­dis de la gri­sor quo­ti­di­ana, que sovint són obvi­ats i ara s’expres­sen amb els ges­tos mecànics de parar la taula. Tant si res­sona com no, en la sole­dat, el cara­gol de mar.

La plaça del Diamant
Autoria: Mercè Rodoreda
Direcció: Carlota Subirós
Intèrprets: Clara Aguilar (música en directe), Lurdes Barba, Màrcia Cisteró, Montse Esteve, Paula Jornet, Vicenta Ndongo, Neus Pàmies, Anna Pérez Moya, Alba Pujol, Vanessa Segura, Yolanda Sey
Dijous 13 de juliol (avui, nova funció). Obrirà temporada a la Sala Gran del TNC del 28 de setembre al 5 de novembre.


Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.