La Natàlia es pregunta si el ressò de mar del caragol és constant o només quan s’hi para l’orella. El que és indubtable és que La plaça del Diamant ressona en la tradició cultural de Catalunya des de la Transició, constant, sigui per les contínues relectures posades en escena (Joan Ollé també en va fer versions que unificaven la trama en la veu de la protagonista o el TNC va fer una acció representada espectacular el 2007), sigui perquè encara és una novel·la que es llegeix a batxillerat. Carlota Subirós (amb el suport a la dramatúrgia de Ferran Dordal) ha bastit una simfonia coral d’una Natàlia que ressona en 11 veus diferents. Preciós i magnètic. El codi per avançar la trama és prou simple i atrapa l’espectador durant més de dues hores.

A l’Amfiteatre Grec, el tragí de les intèrprets ha estat constant. Com una dona abnegada a qui la proclamació de la República la va il·lusionar quasi tant com l’entrada dels coloms al terrat (o sigui que més aviat poc) i que va patir la incomprensió del seu company i dels amos de la casa on servia només per l’odi que es professaven entre ells. Carlota Subirós ensenya la noia fràgil però també resilient, que procura ser feliç i compartir-ho amb els qui estima. Però que no dubta a prendre les decisions dures que facin falta per resoldre, sense consultar-ho a ningú, allò que ja comprèn que és insostenible. Aguanta els petits maldecaps però no tolera els grans maldecaps.

La proposta escènica sap conjugar bé la paraula de Rodoreda, que dringa constant, amb unes rèpliques que s’encadenen i que quasi no dialoguen d’entre les 11 actrius tot voltant per l’escenari. Es completa amb un espai sonor i una coreografia constant de moviment d’objectes (des del caragol de mar del principi a l’embut, la rosa de Jericó, la clau perduda o el rellotge d’en Quimet) que reben un retrò específic. Com si fos una ofrena, tots aquests objectes es van col·locant al prosceni, com qui disposa l’esquelet emocional. Al fons, la moto d’en Quimet es desplaça sense engegar-la o es construeix i desmunta el colomar en un tancar i obrir d’ulls. Mentrestant, es va embrutint el blanc de la puresa i ingenuïtat d’una òrfena de mare que es pensa que les dones es trenquen en el llit de noces. I plora per la por del que pugui passar.

A la Rodoreda més fosca, dels deliris i dels llums blaus que esclatarà més tard en peces molt més amargues com La mort i la primavera o Quanta, quanta guerra, se la insinua en el passejar desesperat, fugint dels seus fantasmes i de l’ombra de la Colometa que va ser en la joventut. Ho viu la nit que casa la filla, tancant un cercle vital. Aquesta posada en escena de La plaça del Diamant commou tot i que se sàpiguen cada un dels passatges i sorprèn en els episodis de la grisor quotidiana, que sovint són obviats i ara s’expressen amb els gestos mecànics de parar la taula. Tant si ressona com no, en la soledat, el caragol de mar.