Parking Shakespeare transforma ‘Ricard III’ en farsa

Parking Shakespeare culmina diumenge les seves tres setmanes al parc del Nord amb una adaptació valenta. La tragèdia de Ricard III s’ha convertit en una farsa en què el monarca és un estudiant que pateix bullying en una high school. Quan veu el poder a l’abast, manipula tant com pot per fer net dels que li feien llengotes. La directora Carla Torres ha optat per aquesta torsió exagerada, amb una adaptació molt lliure, que funciona molt bé al seu espiral del parc de l’Estació del Nord de Barcelona.

És evident que Parking Shakespeare té molt ben presa la mesura al racó on actuen des del 2009. I que saben quina és la durada i quin el ritme que es necessita perquè el públic no es distregui. No els espanta que algun actor hagi de doblar-se (o triplicar-se!) en diferents personatges: n’hi ha prou que es canviï de pentinat, que porti el jersei d’una altra manera o que parli tartamut. Tot va a favor del joc de fer teatre i de gaudir entenent les picades d’ullet que el públic es fa seus. La peripècia d’anar escabetxant la cort és un esport prou entretingut per al poble ras (que sap que la guillotina vola més alta). I Ricard III fa tabula rasa a la taula familiar, comptant els assassinats com si fossin punts d’una partida intranscendent de bàdminton.

Hi va haver una versió anterior (Ricard de 3r) en què també el jove adolescent se sentia vexat i acabava fent una carnisseria a l’aula. Torres devia prendre bona mesura de la versió clownesca que la companyia argentina, dirigida per Gabriel Chamé Buendía, van fer d’Othelo, tot estripat per arribar a l’escena de l’assassinat en què el canvi de codi dona tota la transcendència a la violència de gènere que pateix Desdèmona.

Justificar els assassinats com una conseqüència del bullying infantil té un risc que Torres prova de desarmar amb l’aparició del bufó. Aquest, que també va ser diana de riotes, s’escapa de la maldat jugant a fer escarni de tothom i, des de la intimitat, procura protegir i empoderar els indefensos com el nen Ricard III o les dones que decideixen fer un front comú contra l’amenaça del protagonista, ja amb ànsia de corona. El bufó, doncs, demostra que hi ha camins viables i constructius per sortir del bullying sense necessitat de ser un assassí. Aquesta mateixa pedra a la sabata la van suportar en el muntatge Frank, en què es reien del Franco de veu aflautada a l’escola i tot seguit el convertien en un dictador sense miraments.

Carla Torres (Broken Heart Story, Estat decepció, L’efecte perfecte...) decideix que tot sigui una farsa. Que els exèrcits vagin “armats” (i que, com que són pocs i com a fusell porten un cèrcol, faci conya dient que van “mermats”). Que la cavalleria es representi picant de mans fent el buit (com aquelles closques de coco de Spamalot). Que les decapitacions es representin amagant el cap al jersei de l’uniforme i deixant caure una pilota de bàsquet. Que Ricard III sigui l’únic que tingui un cap, en comptes de rodó, de rugbi.

Al costat de tota aquesta paròdia de traç gruixut, amb princeses parlant pijo, raps que estan de tornada de tanta ambició o el cavaller que celebra cada cop que Ricard III li dona una bufetada (com si fos una confirmació masoquista), hi ha una intenció final. Després d’una desena de morts, la que té tota la transcendència és la de Ricard III. Despietat i malgirbat, potser sí, però és el protagonista del muntatge i necessita un funeral ben dramàtic. Per cert, per fer la taquilla inversa, els de Parking Shakespeare ja són “2.0” i van armats amb datàfon!