Per a la seva primera aparició en un escenari, aquest dijous, Jacobo de Camps va fer el trajecte lògic dels de la seva espècie: de l’Upper Diagonal a l’Empordà. El millor dels llocs possibles per fer el seu xou era el Mas Sorrer de Gualta, la meca del pijerío barceloní les nits d’estiu. El que potser no s’acabava d’esperar el personatge parit per Bruno Oro és que davant seu hi tindria tants i tants jacobos reals que parlen (naturalment en castellà), vesteixen i caminen com ell. Un exèrcit de jacobos de veritat van voler-se veure reflectits en el mirall que els parodia (i, ehem, els critica). Impagable.

Jacobo entre amics va estar brillant i ocurrent, pouant sense fre del seu repertori ric en incorreccions polítiques d’un arc ampli que va del racisme nauseabund al classisme desacomplexat. “Boti, boti, boti, clase media el que no boti.” Centenars de persones vibrant a peu dret amb les seves boutades, amb un gintònic a la mà, polos Ralph Lauren o camises espitregades que deixaven veure collarets amb la creu de Crist. Són així!

Per ser justos, el públic era molt transversal, transgeneracional i plurilingüístic. Tothom sense excepció va haver de fer una llarga cua per poder entrar al recinte discotequer altrament conegut com Els gira-sols, la planta que custodia l’entrada des de temps immemorials. Amb l’autoestima alta d’uns Rolling Stones, Jacobo va retardar l’inici de l’espectacle tres quarts d’hora. Entrada triomfal en un ambient semidantesc pel fort temporal de vent i (poca) pluja que ens va fer companyia una bona estona. A l’ídol de l’esnobisme se li va perdonar tot, inclosos alguns problemes tècnics amb el so (que, glups, feien una mica de pobre).

La incògnita per als fans incondicionals de Jacobo era comprovar si el salt de la pantalla a la tarima desdibuixaria el seu potencial interpretatiu. El personatge de Bruno Oro havia arrasat fins ara en vídeos virals a les xarxes socials, i el cas és que en directe no perd ni gota de frescor dels clixés dels nens de papà. En el seu primer xou va recórrer a alguns clàssics que l’han fet famós, com el de la seva primera vegada que agafava el metro i que del shock va acabar en un centre de rehabilitació. Però, amanits amb nous gags, va demostrar que el món de Jacobo té corda per a estona.

Bruno Oro és un actoràs i un molt bon cantant. Va dedicar una cançó a l’exalcaldessa de Barcelona, enfant terrible de la part alta de la ciutat (“la Colau ja no es menja el bacalao”), que va extasiar bona part (no tot) del públic. Després va espigolar d’entre la tropa els que li semblaven més clavats al seu paper, i els va fer pujar a l’escenari reptant-los a preguntes del tipus “quantes chachas tens”. La realitat sempre supera la ficció. Però a vegades també la pot espatllar. Un dels jacobos reals, de nom Alejo i estiuejant de Begur, es va voler fer el mil homes ensenyant la bandera espanyola que folra el seu mòbil. Jacobo li va parar els peus. “La meva única política és el gintònic.” I seguidament va procedir a batejar-se amb una copa gegant d’aquesta beguda. El somni de tot jacobo va segellar la vetllada.

Bruno Oro ha programat tres sessions més al Mas Sorrer, els pròxims dijous. El vinent, com el de l’estrena, fa dies que té penjat el cartell d’entrades esgotades.