No n’hi ha prou amb la potència vocal

El Festival de Peralada aposta fort per Freddie de Tommaso, tenor emergent promogut per la discogràfica Decca com si la seva veu poderosa hagués de recuperar l’antiga esplendor dels cantants virils amb aquesta tessitura. El cantant britànic, amb una ascendència paterna italiana que sembla inspirar-ne el repertori acordat a les característiques de la seva veu, no només va tancar l’abril passat la primera edició de Pasqua del festival, sinó que va inaugurar divendres la 37a edició tradicional d’estiu amb un concert integralment dedicat a Verdi. Acompanyat com en l’anterior ocasió per la pianista Audrey Saint-Gil, De Tommaso va actuar a l’església del Carme, escenari principal d’una edició limitada temporalment i que tindrà un caràcter intimista (sense espectacles operístics ni grans orquestres) amb la renúncia provisional a l’auditori a l’aire lliure en espera de la seva reconversió en una estructura fixa.

Des del primer moment, en què va interpretar La mia letizia infondere, va semblar que De Tommaso ho volia donar tot: com si volgués infondre l’alegria (o més aviat la potència) del seu cor, parafrasejant l’inici d’aquesta ària d’I lombardi. Tanmateix, la veu sonava certament potent, però dura, aspra. En el curs de la primera part, va anar-se escalfant i així endolcint fins a arribar a una certa plenitud abans del descans amb la cançó Stornello, que convida a volar lliurement en els assumptes de l’amor, i l’ària Oh, fede negar potessi agli occhi miei... Quando le sere al placido, amb la qual Rodolfo evoca els feliços dies amb la protagonista de Luisa Miller. Tanmateix, es pot trobar a faltar en De Tommaso no només els matisos que doten de complexitat l’emissió de la veu, sinó sobretot una capacitat expressiva. No hi ha dubte que posseeix una veu privilegiada, però l’expressió és un art que requereix una sensibilitat aliena a la mera potència.

Amb els intervals de les dues peces (el Waltz in F que convida a recordar com el ballen Burt Lancaster i Claudia Cardinale a El guepard, de Visconti, i una adaptació de l’obertura del Macbeth) interpretades per la pianista i directora d’orquestra Audrey Saint-Gil, que va semblar tan enèrgica com una mica accelerada, les facultats vocals de Freddie De Tommaso potser encara van brillar més a la segona part amb tres de les 6 romanze verdianes i, al final, amb Forse la soglia attinse...Ma se m’è forza perderti, d’Un ballo in maschera, òpera que, assumint el rol de Riccardo, interpretarà la temporada vinent al Liceu. A més, el tenor també hi farà un recital, junt amb la soprano Lise Davidsen, i actuarà en un muntatge d’Adriana Lecouvrer. No és per res que el concert de Freddie de Tommaso fos amb motiu de la celebració del 175 aniversari del Liceu. La sintonia del Festival de Peralada amb el Gran Teatre (tal com va afirmar Oriol Aguilà, director artístic del primer, en l’acte d’entrega d’una medalla honorífica al Liceu) es renova amb l’aposta comuna per un jove tenor de 29 anys que enlluerna amb el seu exhibicionisme vocal, però que sembla tenir pendent una maduració estilística. Una altra cosa és que pugui adquirir aquella capacitat expressiva que du a l’emoció, que va mancar amb la propina al marge del repertori verdià: E lucevan le stelle, de Tosca.