Expressar amb la veu i tot el cos

Amb una veu àgil que s’enfila en els aguts per bri­llar en l’orna­men­tació però que explora tots els seus colors a la recerca de l’expressió dramàtica, Jea­nine De Bique va mera­ve­llar dis­sabte el públic del fes­ti­val de Tor­ro­e­lla. Hi va actuar amb el Con­certo Köln fent-s’hi pre­sent la com­pli­ci­tat entre la soprano i el con­junt de música antiga i, de fet, la cohesió adqui­rida amb la inter­pre­tació d’àries en què uns matei­xos per­so­nat­ges (Rode­linda, Agri­pina, Cleòpatra) s’emmi­ra­llen en òperes bar­ro­ques dife­rents. Sovint ho fan en el con­trast a través dels moments dramàtics cor­res­po­nents i dels estils dels com­po­si­tors que, com era propi de l’època, solien par­tir d’un mateix lli­bret. A Tor­ro­e­lla hi van arri­bar després d’haver fet junts nom­bro­sos con­certs ori­gi­nats en el CD Mir­rors, enre­gis­trat l’any 2021, i s’hi va sen­tir la seva poètica fusió entre el cant i la música.

Després de l’ober­tura de Par­te­nope, de Händel, Jea­nine De Bique va abor­dar Rode­linda, la “regina de’Lon­go­bardi” que manté fide­li­tat al seu espòs (el rei Ber­ta­rido) tement que sigui mort després que el propi germà (Gun­de­berto) hagi perit en inten­tar usur­par-li el tron. En mans del traïdor Gri­mo­aldo, però, pro­cura pro­te­gir-se i sal­var el seu fill Fla­vio. En aquesta cir­cumstància, negui­tosa, canta “Risol­vero non oso”: “No goso resol­dre-ho. Vol­dria sal­var el fill, l’espòs demana fe, el traïdor, la mà.” De Bique va inter­pre­tar l’ària de la versió de Carl-Hein­rich Graun i, tot seguit, el seu con­tra­punt amb una d’excelsa que ful­gura l’òpera homònima (i amb el mateix lli­bret de Nicola Fran­cesco Haym) de Händel: “Ritorna o caro”. Rode­linda sap que Ber­ta­rido és viu. Per això, demos­trant la capa­ci­tat per adap­tar l’expressió a cada con­text dramàtic, De Bique va trans­me­tre la joia davant d’un retro­ba­ment que li donarà calma. També es va per­ce­bre que expres­sava amb el seu cos sen­cer, par­ti­ci­pava. Tan­ma­teix, la veu de la soprano, nas­cuda a Tri­ni­dad i Tobago, encara no s’havia obert prou per des­ple­gar del tot el seu cro­ma­tisme i el seu vir­tu­o­sisme. Ho va fer una mica més amb una altra ària inqui­eta de Rode­linda, “L’empio rigor del fato”, de nou cor­res­po­nent a l’òpera de Graun. I encara més amb la que va tan­car la pri­mera part, “Ah! Rug­gi­ero cru­del!”, amb què la feti­llera Alcina (a l’òpera de Händel que du el seu nom) lamenta que Rug­gi­ero no li faci cas com a símptoma de la pèrdua del poder amb què seduïa els cava­llers de les cro­a­des.

A la segona part, amb inter­vals ins­tru­men­tals amb què el Con­certo Köln apor­tava un res­pir enmig de la tensió de les àries, van entrar en dis­puta l’Agri­pina de Händel (del qual podria dir-se que sem­pre en surt gua­nya­dor) i la mateixa mare de Neró que, com a per­so­natge secun­dari, apa­reix a la retro­bada òpera Ger­ma­ni­cus, de Tele­mann: l’Agri­pina amb “L’alma mia frà la tem­peste” i aque­lla que fa una “Remem­branza cru­del”, sem­pre en relació amb el que va ser capaç de fer per les ambi­ci­ons pròpies i del seu fill. Encara fal­ta­ven els refle­xos de Cleòpatra en els miralls de Händel (Giu­lio Cesare in Egitto) i Graun (Cle­o­pa­tra e Cesare): “Che sento, oh, Dio!... Se pietà” i “Tra le por­ce­llo assorto”, en què, d’una manera o una altra, la reina ena­mo­rada sent que tot aca­barà mala­ment. Abans que cantés l’ària de Händel, Jea­nine De Bri­que va inten­tar expli­car en espa­nyol les diferències. No calia i fins va arri­bar a tren­car una mica el clima i la con­cen­tració, tot i que tor­nava a impo­sar-la amb el cant. Això perquè ho expres­sava clara­ment amb la seva veu, tan bella i tan ben usada que sem­bla des­ti­nada a ser una de les grans sopra­nos d’un ave­nir que ja ha arri­bat.