Tina Modotti, mirant pels altres

Amb el neguit de no ser a temps de veure l’exposició que el centre KBr de la Fundació Mapfre dedica a Tina Modotti (Udine, Itàlia, 1896-Ciutat de Mèxic, 1942), que es tancarà diumenge vinent, vaig córrer a visitar-la un d’aquests dies de calorada indecent, en ple migdia, sense amb prou feines cap ombra on arrecerar-se i a més de vint minuts a peu des de l’estació de metro que m’hi deixava més a prop (potser és fins i tot malèvol tallar per obres l’única línia que porta al mar en ple estiu). Vaig acabar arribant al KBr suosa, desfeta, amb carbonissa del trànsit de la ronda litoral enganxada a la pell i als cabells: en una disposició, ja em perdonaran, no gaire favorable a l’enlluernament.

Però Tina Modotti, aquella dona menuda que va deixar de servir la mirada dels altres per honorar la dels que no en tenien, no decep mai, i menys amb el generós desplegament amb què l’ha presentada la comissària, Isabel Tejeda, a la Fundació Mapfre: més de dues-centes fotografies i documents en l’exposició més completa celebrada fins ara sobre el seu treball. Hi ha tot el que n’esperes (menys les fotografies de la guerra d’Espanya, per desgràcia mai localitzades): els retrats preciosos que li va fer Edward Weston mentre ella li llegia poesia, la imatge icònica del mar de barrets mexicans en plena manifestació o llegint àvidament el diari revolucionari El Machete (“¡Toda la tierra! No pedazos de tierra!”), la mare indígena carregant al flanc les cuixes molsudes del seu nadó (l’alegria de dues carns toves fonent-se en un sol cos), la dona que tragina la bandera dels revoltats contra un mur de tova amb la dignitat d’una reina... Tot això hi és, i la seva relació amb els muralistes (Rivera, Orozco, Alfaro Siqueiros, Jean Charlot), amb la periodista jueva Anita Brenner o amb el poeta Vladimir Maiakovski, amb qui va coincidir a Mèxic el 1925, i amb Edward Weston, és clar, la figura tutelar, sempre masculina d’acord amb el mite instituït del Pigmalió, que va adoptar-la com a model i amb la qual viatjaria a Mèxic el 1923. L’exposició confronta unes quantes fotografies de tots dos sobre els mateixos motius (un camp de panotxes, una església en ruïnes), però la més reveladora és la mirada que projecten sobre una vela de circ. Mentre que Weston presta atenció a les costures de la lona i al contrallum, en un joc de pura abstracció, Modotti va abaixar la càmera perquè en l’enquadrament també hi sortissin els camperols asseguts al capdamunt de la graderia, en una interpretació clarament política de la mateixa composició.

Algú pot argüir que el Mèxic revolucionari dels anys vint ja empenyia en aquesta direcció, i se li podria objectar que en tot cas no empenyia pas tothom igual. Weston no va pas mirar els treballadors. Però encara més interessant que aquesta obertura cap a allò que no entrava en els estàndards de certa avantguarda presumida, atenta només a la geometria i a una espècie d’onanisme de la forma, és comprovar que Tina Modotti creixia en cada fotografia que feia sense haver de renegar dels seus orígens. El primer àmbit de l’exposició, de fet, on es mostren imatges dels àlbums familiars, ja prefigura tot el que vindrà després. La fotografia de les mans de la mare, recollides a la falda, són exactament les mateixes que buscarà en una dona anònima rentant la roba al riu i en les del camperol reposant damunt el mànec d’una pala durant els anys mexicans. La modernitat comença sempre pels éssers estimats, se’n va cap a l’objecte (un lliri, uns cables del telègraf) i acaba tornant al cos, a la carn d’una mare que alleta el fill, a un poble que s’alça contra la injustícia.