La saviesa amable, la independència insubornable

Com totes les per­so­nes sàvies de debò, la Carme Junyent era el con­trari de la petulància. Tenia un fer que sem­blava que tirés al dret, perquè no estava per orgues. Era clara, expe­di­tiva, i això, en algú de la seva talla intel·lec­tual, cons­ti­tu­eix tot un mèrit. ¿Qui hi deu haver al país, i més enllà del país, que hagi tre­so­re­jat uns conei­xe­ments tan vas­tos sobre llengües del món, prin­ci­pal­ment les afri­ca­nes, específica­ment les amenaçades? No gai­res per­so­nes més. I, tan­ma­teix, la seva ciència no la va pri­var mai de trac­tar les per­so­nes com a iguals. La Carme no era, si seguim la defi­nició estricta del dic­ci­o­nari, una patum; això és, una “per­sona que fru­eix d’una gran con­si­de­ració més pel lloc que ocupa, per la seva fama, etc., que no pas pels seus mèrits reals i pre­sents”. De fet, era l’anti­pa­tum. Una per­sona —vull insis­tir-hi— autènti­ca­ment sàvia: la seva obra acadèmica ho avala, la seva figura humana ho cor­ro­bora.

En sabia tant, de llen­gua, que no es dei­xava enga­li­par per les modes, que sem­pre dis­po­sen d’alta­veus molt bala­drers. Vull dir totes aque­lles even­tu­a­li­tats –sobre el gènere, per exem­ple– que, pre­sump­ta­ment, havien de fer la llen­gua més justa. El llen­guatge dit inclu­siu. La llen­gua no pot ser líquida, sinó que ha de ser ben sòlida. Les seves pro­pos­tes se sos­te­nien en el seny, i, fora d’algun cas cla­morós que exi­gia revisió, no va tro­bar que calgués esme­nar gaire res de l’obra que, en el cas del català, remunta a Fabra. La moda del que és política­ment cor­recte té un fèrtil recor­re­gut periodístic, però la ciència en fuig com de la pesta. La Carme Junyent no pon­ti­fi­cava mai: pre­sen­tava els fets amb fre­dor, expli­cava l’estruc­tura d’una llen­gua, en res­se­guia (diacrònica­ment, en diríem amb un terme de la lingüística) les fases històriques. Tenia al cap tot d’idi­o­mes de què el comú dels mor­tals ni tan sols en sabem el nom, i això li feia con­ce­bre l’acte eficaç de la comu­ni­cació, però també l’ele­ment entra­nya­ble de la trans­missió fami­liar, d’una manera àmplia i con­sis­tent. Era una dona lliure. I una –en el millor sen­tit del terme– patri­ota de pedra picada. La tro­ba­rem molt a fal­tar. La ciència filològica, tant o més que nosal­tres.