Llibres

novetat literària

Exili, amor i Dalí en la nova novel·la de Sílvia Soler

Sílvia Soler (Figueres, 1961) fa molts anys i moltes novel·les que no ha de demostrar res. És una autora de narrativa fiable, amb una sèrie de temes habituals i un domini de les eines evident, cosa que li ha permès tenir un bon gruix de lectors fidels i guanyar premis com el Ramon Llull, el Prudenci Bertrana i el Fiter i Rossell.

Ara presenta Estimada Gris (Univers), la seva tretzena novel·la, a banda d’altres títols narratius i periodístics. Perquè Soler també és periodista i col·labora en diversos mitjans de comunicació.

“Estimada Gris conté els elements bàsics de la literatura de Sílvia Soler, les relacions familiars, els afectes, l’amor, la recerca dels orígens i el pas del temps, a més de la llum, perquè les seves obres sempre són lluminoses”, comenta l’editora Ester Pujol.

Sílvia Soler explica: “La Gris, diminutiu de Griselda, és una noia mexicana d’uns 40 anys, descendent d’exiliats catalans, qua passa per un moment de crisi. S’ha quedat sense feina, s’acaba de divorciar i ha mort el seu pare. Se sent en una vida a la deriva, ni blanc ni negre, que cada cop sent menys seva. I decideix viatjar a Catalunya per conèixer la part catalana de la família.” I hi afegeix: “Em venia molt de gust intentar mirar-me Catalunya des de fora.”

La Gris deixa enrere Puebla i la seva família, en especial la seva germana Adriana, amb qui està molt unida i que no accepta de bon grat la distància que posa la protagonista entre elles, i viatja a Catalunya, a Figueres.

L’obra està narrada en primera persona “perquè explica una experiència personal”, intercalant les cartes que s’envien les germanes via correu electrònic, “perquè la narrativa epistolar té molt a veure amb l’exili”, i la història familiar a través de la formació de tot de parelles. Soler, afortunadament, no segueix la tendència d’escriure en castellà el que determinats personatges expressen en aquesta llengua. “No té cap sentit, des de sempre hem fet servir la convenció d’escriure-ho tot en català, i funciona; en Rodoreda no trobaràs res en castellà, tot i que els personatges parlin en altres idiomes”, aclareix.

“De l’exili hem parlat molt des del punt de vista polític, però no prou des del personal, de les opcions de mantenir la llengua amb els fills”, opina Soler, que no parla de cap exiliat en concret i, alhora, una mica de tots. “La Gris demostra que les identitats poden ser elàstiques, obertes, diverses... Per ser catalana no ha de deixar de ser mexicana.”

Només hi ha una anècdota basada en fets reals, a l’obra. “A casa hi ha la llegenda d’un xal blanc en què, suposadament, un Dalí adolescent hi va pintar unes roses i diuen que es va perdre durant la Guerra Civil.” Estirant aquest fil des de la ficció, l’autora crea una part de la trama en què mostra traçades sobre Dalí i, a més, és l’excusa per a l’aparició d’un jove expert holandès en l’obra de l’artista empordanès que tindrà una important incidència en la trama.

“Vaig créixer escoltant valoracions poc favorables de Dalí, que era franquista i més producte de màrqueting que geni. Però fa temps que, llegint els seus diaris, que recomano molt, el vaig poder reconstruir i adonar-me que, potser com a persona tenia defectes, però com a artista sí que era un geni.”

És la primera obra que dedica a la seva parella, Pedro, un “badaloní de Jaén”. “No era cosa de dedicar-li’n una perquè sí, i aquesta novel·la, en què parlo de l’exili i de la identitat, era l’adequada per a un home que, per amor, va fer del meu lloc el seu”, confessa Soler.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.