Mor l’arquitecta Roser Amadó

Ha mort als 79 anys Roser Amadó, “una de les primeres dones que va estudiar arquitectura a Catalunya”, ha destacat el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (Coac) en una nota de comiat. Nascuda a Barcelona el 1944, Amadó es va graduar com a arquitecta especialista en urbanisme a l’ETSAB el 1968. Al seu curs, de 200 alumnes només hi havia mitja dotzena de noies.

El 1974 va començar a treballar amb el seu marit arquitecte Lluís Domènech Girbau, net del gran Lluís Domènech i Montaner, i junts van realitzar nombrosos habitatges, rehabilitacions d’edificis històrics i equipaments culturals, com la Fundació Tàpies, la Casa de l’Ardiaca, el Palau del Lloctinent i el nou Arxiu de la Corona d’Aragó al carrer de la Marina. També van formar part de l’equip que va redactar el Pla del Centre Històric de Lleida, gràcies al qual van obtenir el Premi Nacional d’Urbanisme el 1985. Porten igualment la firma d’Amadó l’edifici d’habitatges del Rec Comtal, la seu social de Carburos Metálicos o l’edifici de 240 habitatges de la Maquinista.

En un article sobre la seva trajectòria que va publicar a la revista Compàs d’amalgama, Amadó explicava que el fet d’estudiar arquitectura va ser “completament casual. L’any 1964 havia fet el curs comú de ciències i les noies solien estudiar farmàcia, però en el meu cas això no podia ser perquè el meu pare, que era farmacèutic, havia decidit fer ‘hereu’ el meu germà. Així que, totalment despistada, vaig anar a parar a arquitectura simplement perquè dibuixava bé i era bona en matemàtiques, de manera que puc dir que la meva elecció no va ser vocacional.” En acabar la carrera i amb dos fills petits, li va sorgir l’oportunitat de dirigir la revista d’interiorisme Nuevo Ambiente, de l’editorial Blume, “i en dos anys vaig aprendre més arquitectura que en tota la carrera.”

La sostenibilitat en l’arquitectura va forjar el seu ideari. “El 1998 vaig fer el gran esforç d’inscriure’m en un màster sobre sostenibilitat. La meva percepció del malbaratament energètic en la construcció es va reafirmar durant el curs i va ser una nova descoberta. A partir d’aquest moment, les nostres obres es van veure reforçades en els camps ideològics i tecnològics de la sostenibilitat, tant en les que tenien un gran impacte territorial, com el Leitat Technological Center de Terrassa, com en les relacionades amb estructures urbanes, per exemple el concurs guanyat del Pla d’Accessibilitat de Vigo, o en les que tenien el respecte pel medi natural com a primer objectiu, en la reconstrucció de les quals intervinguérem mínimament, com en el cas de l’edifici del Semàfor, al delta del Llobregat”, relatava en el mateix escrit.

El 2014, a causa de la greu crisi econòmica, es van veure obligats a tancar el despatx i a jubilar-se. “Per a mi va ser un cop molt dur que em va costar molt superar”, reblava.