Art

Mirador

Calen molts més Vila Casas

Un altre dels fets dife­ren­ci­als entre Cata­lu­nya i el mul­ti­vers deno­mi­nat genèrica­ment “Madrid” és la diferència entre dos models de col·lec­ci­o­nis­tes: el català és molt més reser­vat. No li agrada ense­nyar gaire la seva col·lecció per allò tan nos­trat de “no sigui dit”. A banda de la por a Hisenda, el català no vol ser tit­llat d’ostentós, qua­li­fi­ca­tiu amb què sí que sol eti­que­tar-se al qui li agrada recrear-se en l’exhi­bició de les seves peces, com seria el cas que es dona en els cer­cles artístics madri­lenys.

Antoni Vila Casas no res­po­nia a cap dels dos models. Com a tots els col·lec­ci­o­nis­tes d’art, el movia l’afany de fer seu el que altres cre­a­ven, però en les seves moti­va­ci­ons no es tro­bava acu­mu­lar perquè sí, ni tam­poc demos­trar que la seva col·lecció era més bona que la del veí. En l’ide­ari com a col·lec­ci­o­nista d’art es tro­bava un prin­cipi fun­da­ci­o­nal que va donar coherència a la seva tra­jectòria com a com­pra­dor d’art: “La meva col·lecció serà d’artis­tes cata­lans i vius.”

Aquesta frase la vaig sen­tir per pri­mer cop el dia que el vaig conèixer, crec que cap a finals dels noranta, quan ens va con­vi­dar a un grup de peri­o­dis­tes cul­tu­rals a visi­tar la seva col·lecció d’art de Pals, en un recin­tes que després no va reu­nir les con­di­ci­ons de segu­re­tat per mos­trar la col·lecció, que s’escam­pa­ria en dife­rents seus de Bar­ce­lona i l’Empordà. En aquell viatge, Vila Casas ens va seduir. Un per­so­natge relle­vant en la indústria far­macèutica que apos­tava per la pro­moció de l’art i dels artis­tes. Tots vam pen­sar: “Com és que no hi ha més Vila Casas?”

Sota els pre­cep­tes de “català i viu” es tro­bava una decla­ració de com­promís amb el país. Un patri­o­tisme autèntic, sense esca­ra­falls, que apos­tava per una de les parts fona­men­tals que ha de tenir un poble: cre­a­ti­vi­tat. I a l’altra ala d’aquest avió, l’aposta per la con­tem­po­raneïtat, per l’art del moment. Una aposta que des de sec­tors crítics era qüesti­o­nada perquè no era prou ago­sa­rada. Res més lluny de la rea­li­tat. Vila Casas, que per la seva situ­ació tenia un cer­cle d’amis­tats de con­so­li­dada bur­ge­sia cata­lana, comen­tava sovint les crítiques que rebia dels seus amics quan adqui­ria peces que els sem­bla­ven massa, per dir-ho d’alguna manera, “con­cep­tu­als”. Una opinió que pot­ser en els ini­cis també hau­ria com­par­tit, però que el tracte amb artis­tes i cre­a­ci­ons va fer que la seva visió de l’art s’eixamplés i fes que no perdés mai l’objec­tiu de tre­ba­llar pel país i els seus cre­a­dors.

L’afany col·lec­ci­o­nista de Vila Casas no es limi­tava a adqui­rir. Tot el lle­gat que acu­mu­lava es trans­for­mava en un valor social. Infi­ni­tats de grans expo­si­ci­ons que van comp­tar amb espe­ci­a­lis­tes de pri­mer nivell com Daniel Giralt-Mira­cle per donar forma i con­cepte a les obres i així poder fer un dis­curs ente­ne­dor per a la gent que visi­tava les mos­tres.

Vila Casas es dei­xava acon­se­llar, però tenia un afany de mos­trar tot el que tenia. Estre­tes col·labo­ra­do­res a la fun­dació com Glòria Bosch i Natàlia Cho­carro sovint li recor­da­ven la gran frase de Mies van der Rohe que aixo­pluga la sig­ni­fi­cació de la cre­ació con­tem­porània: “Menys és més.”

A banda de les mos­tres, Vila Casas va pro­moure con­cur­sos en què la decisió de triar l’obra gua­nya­dora, i per tant la peça que ani­ria a parar a la seva col·lecció, era d’un jurat d’espe­ci­a­lis­tes. També va pro­moure con­ferències i publi­ca­ci­ons sobre artis­tes de la fun­dació en uns ges­tos que recu­pe­ra­ven del pas­sat el con­cepte de mece­nes en un país en què encara està pen­dent una fis­ca­li­tat avan­tat­josa per als qui pro­mo­uen la cul­tura i la ciència, àmbit que tam­poc mai va obli­dar de donar-hi suport atesa la seva for­mació científica d’un home que va fer tan­car la boca a tots els que igno­ra­ven que tenir grans recur­sos no exclou ser generós i soli­dari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.