Art

Mirador

Calen molts més Vila Casas

Un altre dels fets diferencials entre Catalunya i el multivers denominat genèricament “Madrid” és la diferència entre dos models de col·leccionistes: el català és molt més reservat. No li agrada ensenyar gaire la seva col·lecció per allò tan nostrat de “no sigui dit”. A banda de la por a Hisenda, el català no vol ser titllat d’ostentós, qualificatiu amb què sí que sol etiquetar-se al qui li agrada recrear-se en l’exhibició de les seves peces, com seria el cas que es dona en els cercles artístics madrilenys.

Antoni Vila Casas no responia a cap dels dos models. Com a tots els col·leccionistes d’art, el movia l’afany de fer seu el que altres creaven, però en les seves motivacions no es trobava acumular perquè sí, ni tampoc demostrar que la seva col·lecció era més bona que la del veí. En l’ideari com a col·leccionista d’art es trobava un principi fundacional que va donar coherència a la seva trajectòria com a comprador d’art: “La meva col·lecció serà d’artistes catalans i vius.”

Aquesta frase la vaig sentir per primer cop el dia que el vaig conèixer, crec que cap a finals dels noranta, quan ens va convidar a un grup de periodistes culturals a visitar la seva col·lecció d’art de Pals, en un recintes que després no va reunir les condicions de seguretat per mostrar la col·lecció, que s’escamparia en diferents seus de Barcelona i l’Empordà. En aquell viatge, Vila Casas ens va seduir. Un personatge rellevant en la indústria farmacèutica que apostava per la promoció de l’art i dels artistes. Tots vam pensar: “Com és que no hi ha més Vila Casas?”

Sota els preceptes de “català i viu” es trobava una declaració de compromís amb el país. Un patriotisme autèntic, sense escarafalls, que apostava per una de les parts fonamentals que ha de tenir un poble: creativitat. I a l’altra ala d’aquest avió, l’aposta per la contemporaneïtat, per l’art del moment. Una aposta que des de sectors crítics era qüestionada perquè no era prou agosarada. Res més lluny de la realitat. Vila Casas, que per la seva situació tenia un cercle d’amistats de consolidada burgesia catalana, comentava sovint les crítiques que rebia dels seus amics quan adquiria peces que els semblaven massa, per dir-ho d’alguna manera, “conceptuals”. Una opinió que potser en els inicis també hauria compartit, però que el tracte amb artistes i creacions va fer que la seva visió de l’art s’eixamplés i fes que no perdés mai l’objectiu de treballar pel país i els seus creadors.

L’afany col·leccionista de Vila Casas no es limitava a adquirir. Tot el llegat que acumulava es transformava en un valor social. Infinitats de grans exposicions que van comptar amb especialistes de primer nivell com Daniel Giralt-Miracle per donar forma i concepte a les obres i així poder fer un discurs entenedor per a la gent que visitava les mostres.

Vila Casas es deixava aconsellar, però tenia un afany de mostrar tot el que tenia. Estretes col·laboradores a la fundació com Glòria Bosch i Natàlia Chocarro sovint li recordaven la gran frase de Mies van der Rohe que aixopluga la significació de la creació contemporània: “Menys és més.”

A banda de les mostres, Vila Casas va promoure concursos en què la decisió de triar l’obra guanyadora, i per tant la peça que aniria a parar a la seva col·lecció, era d’un jurat d’especialistes. També va promoure conferències i publicacions sobre artistes de la fundació en uns gestos que recuperaven del passat el concepte de mecenes en un país en què encara està pendent una fiscalitat avantatjosa per als qui promouen la cultura i la ciència, àmbit que tampoc mai va oblidar de donar-hi suport atesa la seva formació científica d’un home que va fer tancar la boca a tots els que ignoraven que tenir grans recursos no exclou ser generós i solidari.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.