Llibres

PREMIS LITERARIS DE GIRONA:

56è premi prudenci bertrana de novel·la

Sota l’encant de l’actriu més guapa del món

Si hagués viscut l’any 1950, Jordi Solé (Sabadell, 1966) potser hauria estat un dels periodistes que es van desplaçar a Tossa per seguir fascinats i estupefactes el rodatge de Pandora i l’holandès errant, no tant per amor al cinema (encara que és una de les seves passions) com per l’oportunitat insòlita de tenir a prop Ava Gardner i imaginar, almenys durant el temps que va durar la filmació, que el seu no era un país endarrerit i claustrofòbic sota una dictadura, sinó un lloc digne de rebre la dona més guapa del Hollywood de l’època i propiciar, amb la seva sola presència, que el món girés al seu voltant. Com que no va poder ser-hi, Solé n’ha recreat la possibilitat a través del personatge de Pol Mas, l’adolescent que, en la novel·la que va guanyar ahir el premi Prudenci Bertrana, s’enamora de l’actriu durant aquell rodatge que el despertarà a la vida adulta.

L’any que vaig estimar Ava Gardner, que avui mateix ja es pot trobar a les llibreries, segueix el patró de les dues anteriors guanyadores del premi, dotat amb 30.000 euros, Amor a l’art, de Tània Juste, i El fabricant de records, de Martí Gironell, que també ficcionaven episodis històrics i personatges reals de cert glamur, ja fos en l’entorn de la bohèmia artística de Montmartre o al voltant de la intrepidesa dels pioners de la fotografia. És una fórmula que sembla que funciona i que, en el cas de la novel·la de Solé, coincidirà, a més, amb el centenari, l’any vinent, de la urbanització de s’Agaró, un altre dels escenaris, junt amb l’hostal La Gavina i la plaça de braus de Girona, de la pel·lícula d’Albert Lewin.

Periodista a més d’escriptor, Jordi Solé va concebre la seva novel·la l’estiu que uns amics el van portar a Tossa i va quedar astorat de com de present continuava sent el record d’Ava Gardner al poble (“la seva estàtua a la Vila Vella està ben polida de tanta gent que la toca amb veneració”). A partir d’aquí, va començar un exhaustiu treball de documentació que li ha permès donar forma narrativa a la llegenda, però també desmentir-ne o, si més no, posar en dubte alguns episodis. Començant per l’idil·li entre l’actriu i el torero poeta Mario Cabré: “La veritat és que els van ennuviar el mateix dia que es van conèixer, quan ell va anar-la a esperar per cortesia amb un ram de flors.” Solé elabora en la novel·la la seva pròpia teoria sobre el cas, i avança que és curiós que, a les seves memòries, “Ava Gardner parli amb gran generositat de totes les seves exparelles, excepte de Cabré”, tot i que ha pogut saber gràcies al nebot del torero, el director escènic Mario Gas, que es van continuar escrivint anys després del rodatge. La seva formació com a periodista assegura que l’ha preparat per contrastar tota classe de certeses instituïdes, fins i tot les més banals, com ara la d’un testimoni de l’arribada del gelós Frank Sinatra a l’aeroport que afirmava que aquell dia plovia, tot i que en els documentals es veu perfectament que lluïa un sol esplendorós. En tot cas, la feina més dura ha estat seleccionar entre l’abundància d’informació sobre el pas d’Ava Gardner per Tossa, quan era una artista “encara molt jove, una mica naïf i sempre acompanyada de la seva germana gran, Bappie Gardner”. De fet, aquella era la primera vegada que sortia dels Estats Units, però ja “va donar mostres del seu sentit de l’humor i la seva tendresa”. Autor d’una desena de novel·les més on predominava l’acció, Solé, que rebutja ser etiquetat en cap gènere, creu que amb aquesta ha sortit de “la zona de confort”.

44È pREMI cARLES RAHOLA D’ASSAIG

Viatge filosòfic i literari als jardins

Eva Vàzquez

Josep Muñoz Redon (Sant Sadurní d’Anoia, 1957) ha rebut el premi Rahola, dotat amb 6.000 euros, per una incursió en l’univers dels jardins, des d’una perspectiva filosòfica i literària, a El jardí d’Epicur (Pòrtic), un assaig que considera com a part d’una sèrie de “metaviatges” iniciats amb L’illa de Rousseau (2020) i Les fronteres de Walter Benjamin (2021). Partidari dels gèneres híbrids, hi combina la filosofia, el diàleg, la història, el periodisme, el dietari i la narrativa de viatges, perquè la seva recerca al voltant de la imatge metafòrica i filosòfica del jardí té també un component de travessia, assegura.

“Quan estudiava filosofia, m’hauria agradat poder llegir un llibre com aquest”, ha confessat, convençut que en el fons “escrivim els llibres que voldríem llegir”. En el seu assaig hi són invocats Montaigne, Bacon, Foucault o Monet, a més d’Epicur de Samos, per descomptat, que encarna l’hedonisme i una certa joia de viure, però també el culte irreductible a l’amistat. No és estrany que Josep Muñoz l’evoqui també a través de la colla d’amics que l’acompanyen en la seva indagació, un homenatge a “Els cinc”, d’Enid Blyton, autora que havia llegit de jove amb fruïció, encara que al seu llibre els amics són en realitat quatre, en una picada d’ullet que planteja també una paradoxa matemàtica.

Estructurat en tres parts, la primera de les quals és la que segueix una reflexió més històrica sobre el jardí, com a recinte de sensacions visuals i olfactives, però també com a font de nodriment, pel seu parentiu amb l’hort (l’hortus conclusus dels clàssics), analitza en la segona les seves connotacions filosòfiques a través de les idees que exposen des de Tomàs Moro en la seva Utopia o “el sincretisme botànic” de Montesquieu fins a Byung-Chul Han i la seva imatge de “les mans a la terra” per interrogar-se sobre els seus components essencials: “Ho era una pèrdua? Els ocells? L’aigua?” Passejant pels jardins de Versalles, els vergers de Samarcanda o l’estany florit de nenúfars de Monet a Giverny, en el tercer bloc assaja, des d’una reflexió més personal, “una fenomenologia del jardí” en què evoca fins i tot els anys d’infància, quan la descoberta era arreu, saltant la tanca del veí, al pati de l’àvia, a les llarguíssimes vacances d’estiu.

46è premi miquel de palol de poesia

Un poemari de la fugacitat del temps, amb un exordi sobre l’Holocaust

E.V

Escriptor i fotògraf, amb una obra que freqüenta tant la poesia com l’assaig i el dietari aforístic, Jordi Solà (Barcelona, 1963) aborda al poemari que ha rebut el Miquel de Palol, dotat amb 6.000 euros, el pas del temps, l’alteritat, la relació amb la naturalesa i la fugacitat de l’existència, uns motius recurrents des dels orígens de l’art poètica, però hi afegeix un element inesperat, “un exordi històric sobre la Xoà” que, en la part central del llibre, se li va fer present com un imperatiu, en el sentit que “l’altre és la víctima” i convençut com està que “la poesia té també un component de compromís social”.

L’ombra de les hores (Proa) parteix de la imatge fugaç i tràgica del temps, que “es projecta com una ombra, gairebé inaprehensible, sobre les nostres vides i també sobre la lectura del llibre mateix”, raona l’escriptor, que l’ha organitzat en tres parts: en la primera, “Dues llums”, tracta el tema de l’alteritat, “el jo en relació amb el tu, en un emmirallament constant”; en la segona, “Neu orba”, s’endinsa en els camps de la mort, que ja eren presents en un llibre seu anterior, Ira, guiat per la citació de Nelly Sachs “qui de nosaltres pot donar consol?”, i en la tercera, “El clar del bosc” (títol inspirat en María Zambrano), parla del temps que s’escola, les hores, l’etern retorn i les epifanies. Reticent a explicar la poesia al preu d’“esbotzar-la”, com deia Joan Brossa, Solà assumeix en aquest poemari la veu d’un “poeta transeünt” que va meditant sobre l’existència, “com un Dant però sense cap Virgili que l’acompanyi”.

38È PR. RAMON MUNTANER DE NOVEL·LA JUVENIL

Un relat realista i dur sobre l’adolescència per obrir el debat

Xavier Castillón

Sònia Guillén Colomer (Terrassa, 1969) ha guanyat el 38è Premi Ramon Muntaner de novel·la juvenil amb Cicatrius (El temps no ho cura tot, però passa...), publicada per Fanbooks. Es tracta d’una novel·la directament inspirada per les seves vivències com a mare de tres fills, en un context social en què “comença l’adolescència molt d’hora i s’allarga molt tota aquesta etapa marcada per l’accés a la sexualitat, a l’alcohol o a les xarxes socials”, segons la seva autora, que remarca que és “un relat dur i força realista”, una història sobre “les cicatrius que tots tenim al llarg de la vida, però que sempre intentem evitar als nostres fills, sense pensar que els hem de deixar volar”. Per Guillén, la història de la Maria i la Nerea, dues joves que es troben a l’hospital per problemes de salut mental, pot donar elements “per compartir i obrir el debat en la família o a l’aula”. Aquesta és la segona novel·la de Guillén, després de No sé qui soc. Nascuda en un barri de l’extraradi de Terrassa majoritàriament castellanoparlant, l’autora va fer ahir una defensa apassionada de la llengua catalana: “És una cosa tan íntima que ningú no ens pot arrabassar.”

2N PREMI AURORA BERTRANA DE TRADUCCIÓ

Pinto, catorze anys recreant el so de la frase de Proust en català

E.V

Catorze anys dedicats a traduir els set llibres del cicle fastuós d’A la recerca del temps perdut, de Marcel Proust, editats en catorze volums per Viena entre el 2009 i el 2022, han tingut el seu colofó amb la concessió del premi Aurora Bertrana a Josep Maria Pinto (Barcelona, 1962), que ha defensat la “dessacralització” de la feina del traductor: “El més important és traslladar el mateix efecte de la llengua original a la d’arribada.” Honorat que la seva feina sigui cada vegada més reconeguda a Catalunya (a França, on resideix, el nom del traductor no sol constar a la portada dels llibres), admet que no va traduir el primer llibre del cicle proustià (que simultàniament també està traduint Valèria Gaillard per a Proa) igual que l’últim, perquè ha anat familiaritzant-se amb el seu llenguatge, raó per la qual es mostra contrari a fragmentar-lo: “Estic convençut que Proust volia del lector l’esforç de desllorigar la frase”.

29È PREMI CERVERÍ DE LLETRA DE CANÇÓ

Socunbohemio: “Cantar en català és una decisió política”

Xavier Castillón

El cantant i compositor barceloní Artur Viñas, conegut artísticament com a Socunbohemio, ha guanyat el premi Cerverí a la millor lletra de cançó, per Les coses que no m’agraden de tu, un tema inclòs en el seu primer àlbum, l’excel·lent Contes de les quatre estacions (Vida Records). “És una història d’amor que en un primer moment pot semblar idíl·lica, però el temps s’ha encarregat d’anar-la destruint. No és tan trist com sembla, perquè té un punt cínic”, diu Viñas, que comparteix aquest projecte de pop d’autor amb Biel Colomer (Massaviu), Gerard López i Òscar Acón. Viñas reivindica la lletra com un dels elements més importants de les seves cançons: “Les escric en català perquè és la llengua amb la qual he après a entendre el món i puc explicar el meu món interior. Però és molt difícil guanyar-se la vida cantant en català i per això és una decisió gairebé política.”

23È PREMI LLETRA DE PROJECTES DIGITALS

‘Curacontes’ per donar benestar i fomentar el gust per la lectura

Xavier Castillón

El premi Lletra, convocat per la Fundació Prudenci Bertrana i la Universitat Oberta de Catalunya per promoure la lectura i la literatura en català mitjançant les TIC, ha guardonat el projecte Curacontes, presentat per Marta Michans, de l’associació Merakimú (Albelda, Osca, 1997), i un equip de professionals de l’ensenyament i la música, entre ells Isabel Gavín. El projecte connecta les biblioteques, els centres hospitalaris i el sistema educatiu i cultural, per formar adolescents que es converteixen en mediadors de lectura per tal de “millorar la qualitat de vida dels nens i nenes malalts que han de viure llargues temporades en hospitals, i fomentar tant en ells com en els adolescents participants el gust per la lectura i per les històries, mitjançant la creació d’audiocontes”. El projecte Curacontes rebrà una aportació econòmica de 4.000 euros i una residència virtual a la UOC.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.