“Relatem un xoc de trens entre la bellesa i la barbàrie”

Fernando Trueba: En una part important de la pel·lícula el protagonista, Jeff, fa el que jo vaig fer. El que passa és que és més interessant que ho faci un nord-americà, per dues raons fonamentals. L’una és que Espanya no va tenir una relació especial amb la bossa nova en aquella època. Òbviament hi va haver alguna cosa, es va fer alguna versió, però no té res a veure amb el que va passar a França, on va ser important, i sobretot amb els Estats Units, on va arrasar. Els més grans cantants i músics nord-americans es van dedicar a fer discos brasilers. 

Javier Mariscal: Frank Sinatra va fer un disc amb Antônio Carlos Jobim i es va posar de nom Francis Albert Sinatra. 

F.T.: Va dir: “Si aquest es posa dos noms, jo també.” 

J.M.: Que bonic això! Explica la fascinació que tenien per aquesta música. 

F.T.: La influència que van tenir, també de la música americana al Brasil, feia més interessant que el protagonista fos nord-americà. I la segona part de la història, l’Amèrica dels cops d’estat, també feia interessant que fos nord-americà, per la implicació dels Estats Units en tot això. Tenia més sentit que el protagonista fos un nord-americà, i no un home de Madrid que ha estat al Brasil. Ni jo mateix em creia la realitat que havia viscut. Vaig trobar una ficció que tenia més sentit que la realitat. L’important és trobar el sentit de les coses, no buscar allò literal.

F.T.: Curiosament, des del principi, perquè ja érem amics, ell em feia el disseny dels discos, de la pel·lícula Calle 54. Li vaig explicar la història de Tenório Júnior i el que anava investigant, però com una cosa entre amics.

J.M.: Era un projecte obert, anava fent, al principi anava de tant en tant al Brasil, per una conferència o el que fos. 

F.T.: Després ja eren viatges organitzats en què anava a fer 30 entrevistes, dues diàries. Ho vaig fer dos o tres cops.

J.M.: Ho anava pastant, sense saber què acabaria fent. Era una manera molt lliure de treballar, deixar que sigui el mateix projecte el que et parli.

F.T.: Quan feia Chico y Rita vaig pensar que potser la millor manera de fer-ho seria amb animació, i al principi em vaig dir a mi mateix que estava sonat, que com que feia aquella pel·lícula ja ho veia tot en dibuixets. Fins al punt que vaig trigar sis mesos, aproximadament, a dir-ho a la meva dona, que és la meva productora, amb qui visc i dormo [Cristina Huete]. Pensava que era una idea ximple que se m’havia acudit i se’m passaria. Però passaven les setmanes, els mesos i seguia pensant-hi i donant-hi voltes, fins que em vaig adonar que el meu cap estava a punt d’explotar. I l’hi vaig explicar.

J.M.: Hi ha una cosa important, a Chico y Rita sortien bastants músics reals i te’ls creies. Fernando no volia fer una pel·lícula d’un desaparegut, volia que Tenório tingués vida. En animació pots fer-lo tocar en un bar, una terrassa, a casa seva... L’animació no és anar per Nadal amb els nens a veure pel·lícules, és un món tan vast com les pel·lícules de ficció, té aquest poder d’evocació, poètic, que és més sintètic, i t’implica més a tu com a espectador. Estem jugant, que jo crec que és una de les bases de l’animació. L’art no és un joc de nens, tothom juga. El millor artista del món per mi és Calder. Picasso se’n reia, d’ell, deia que era un pallasso, amb els seus mòbils.

F.T.: Els 400 cops va canviar la vida a molts directors d’una generació més gran. Jo soc més jove i, quan tenia 15 anys, vaig veure L’infant salvatge i vaig decidir que volia fer pel·lícules.

J.M.: Rio de Janeiro és més tropical, la definiria com una selva que intenta menjar-se la ciutat, i la ciutat està tota l’estona menjant-se la selva. Ho veus quan una casa cau, al poc temps hi trobes quatre palmeres. Van amb el matxet.

F.T.: No podies deixar això fora. És el destí tràgic que li va tocar viure a aquest home. Hem relatat un xoc de trens entre la bellesa i l’art i la violència i la barbàrie. M’imagino que a un poeta o un pintor ucraïnès no cal que l’hi expliquis, ho viu diàriament. Està molt present en la pel·lícula i n’és part, segurament, a més de la música, és una de les coses que em mouen a fer-la. S’ha d’explicar que, com en el cas de Tenório, encara que no siguis una persona barrejada en política, la política et ve a buscar, a destruir. Més ens val a tots estar atents. La política i la història van per tu, més val que la controlis tu, o que almenys intentis domesticar-la. Tenório és per mi l’exemple més evident d’innocència. En el cop d’estat de l’Argentina van desaparèixer 14 brasilers, un d’ells, una nena de 10 anys. Es robaven els nens. I això segueix passant. Ara hi ha milers de nens ucraïnesos no sabem en quin lloc de Rússia. Això sembla del segle XIV i segueix passant, amb els nivells de rebuig que tenim actualment per tot tipus de violència, començant per la domèstica.